Diumenge 31 de gener. Vuit mesos després d’estrenar-me, finalitza la meva primera etapa com a periodista en un diari local digital. Encara amb sentiments contradictoris per una decisió personal, recordo que sóc un privilegiat: he pogut treballar part d’aquest temps descobrint algunes alegries i misèries que acompanyen avui aquest ofici.
El marc geogràfic, comarcal, una bona metàfora del que semblo intuir dels mitjans de comunicació nacional i internacional. L’espai del diari, la xarxa, un món nou però real i molt competitiu, on l’alè dels lectors és encara més present. Aviat la frustració per no arribar als perjudicats per la clivella digital serà mínima. I el mitjà, una iniciativa molt jove i una perspectiva fresca, que en menys d’un any esdevé referent, però que encara sura mirant de trobar el seu encaix, especialment en clau econòmica (és gratuït), en un entorn cultural 1.0 com pocs a Catalunya. I jo, jove i sense experiència, però no imbècil, un binomi que molta gent -polítics al capdavant- no acaben de superar.
Mirant enrera i fixant-me en el suposat referent informatiu d’aquest entorn em vénen frases de Ramon Barnils al cap. ‘Vivim en un món de rocs on triomfen els destralers’. Un setmanari històric que multiplica per cinc els recursos humans i els ingressos publicitaris del diari on he treballat, però que alhora divideix per la mateixa xifra la qualitat periodística de les seves edicions. Les mateixes cares, la mateixa caspa, i les mateixes relacions promisqües enfocades a perpetuar el model de La Vanguardia, un model d’èxit empresarial… que no sempre coincideix amb èxit periodístic.
O bé: ‘Periodisme d’investigació? És que n’hi pot haver cap altre?’. Aquesta queda molt lluny. El mal ja no és la mandra a aixecar-se de la cadira, sinó fins i tot a agafar el telèfon i trucar. Quan el deure de les notícies pròpies i la informació d’interès es converteix en heroisme, sembla obvi que cal canviar de referents. Per sort, no tothom del gremi és així. Alguns sí que són herois anònims -valgui el tòpic- per creure com ningú en la informació local i la seva feina. Sovint la ràdio sembla un baluard i una pedrera màgica.
És clar que res passa perquè sí. Termes com control polític o esperit crític no acostumen a arribar al terreny de la pràctica periodística, però precisament perquè la cort local ja s’encarrega d’impedir-ho. La publicitat institucional, oxigen en temps de crisi per al periodisme local, sempre sap distribuir-se segons el grau de literalitat de les notes de premsa, les declaracions al voltant d’una compareixença oficial o bé en una conversa amistosa. Que el periodista treballa amb continguts simbòlics s’aprèn ràpid, perquè ben aviat se n’adona que les quotes que tenen per exemple els dissenyadors gràfics s’han de guanyar de valent en el cas dels mitjans privats.
No obstant, Internet ajuda a l’optimisme. Han caigut i cauen molts murs, segurament amb més soroll que no pas els que s’alcen. La trampa de la gratuïtat, els rumors o bé la propaganda embolcallada d’informació que mira de fer-se notar com mai, paraula de Terribas, no poden amagar casos d’èxit. Malgrat les dificultats i dobles esforços, la qualitat obté el premi dels lectors, i la cultura publicitària (privada) ho acabarà reconeixent. Es pot competir periodísticament com mai hauria estat possible amb grans empreses, i els ingressos necessaris per sobreviure són possibles o ho seran aviat. Una bona notícia per al periodisme local i nacional a casa nostra. Aprofitar l’escletxa, una responsabilitat… i un repte que engresca.
