País i model

Alegria al PP català. 7.6.2009

‘Ara ve un nou cicle electoral i els catalans són l’esperança del Partit Popular per guanyar les eleccions generals a Espanya’. 7 de juny de 2009. Alícia Sánchez Camacho, joiosa, proclama que el Tripartit català s’esgota i, en canvi, el PP comença la seva cursa triomfant per recuperar el poder a Madrid, l’objectiu de la sucursal de Barcelona. Ho fa després de conèixer els resultats d’unes eleccions al Parlament Europeu i envoltada de cava, però el seu vaticini va camí de fer-se realitat el proper 20 de novembre (Twitter).

La premsa catalana ens explica que molt a prop de CiU, que podria superar els 10 actuals, i cada vegada més d’un PSC en caiguda lliure, que perdria al voltant de 10 de les 25 cadires actuals. ERC podria mantenir els 3 diputats i ICV créixer, mentre que una sorpresa important pot ser l’entrada de la coalició valenciana Compromís amb un diputat i, d’altra banda, la campanada d’Amaiur.

Afectarà decisivament el nostre benestar el resultat final d’aquesta mena de rànquing de diputats catalans a Madrid? Tenir-hi veu i presència mediàtica pot ser positiu per a un partit, d’acord. I per als ciutadans que representa és realment així? Si la resposta és no, tan estrany és que creixi l’abstenció, fins i tot entre independentistes que ja no veuen cap motiu per anar a les urnes diumenge vinent? Llegiu ‘No els penso votar‘, de Jaume Claramunt.

Retorn al passat?

Cartell de CiU de 1982. Extret del diari Ara

Som davant d’un retorn electoral a l’any 2000, i Artur Mas i companyia han rebatejat el cove com a ‘pacte fiscal’. Aquesta és la seva estratègia. Avui, però, el directori europeu Merkel-Sarkozy gestiona amb mà de ferro la crisi econòmica, una excusa perfecta per fer realitat el consens de PP-PSOE per recentralitzar l’estat i reduir el pastís autonòmic. Per tant, podem esperar alguna millora estructural en aquest escenari? La distribució dels 47 escons de Catalunya (el 13,4%) al Congrés pot alterar si allà hi manaran uns o altres, difícilment com ho faran sobre nosaltres, hi hagi ministres catalans o no. El cost polític de la dependència espanyola en temps de crisi és doble. Hi ha qui celebra el corredor mediterrani com si no fos a les mans de Madrid dur-lo a terme.

Vaig néixer el 1982, l’any del Naranjito, aquella taronja que va fer de mascota al Mundial de futbol. Resulta que aquell any Duran i Lleida ja feia campanya al costat de Miquel Roca, un dels anomenats ‘pares de la Transició’ (acompanyat de Peces-Barba, Manuel Fraga…) Deu anys més tard, durant els Jocs Olímpics del 92 que també van jugar a vulnerar drets humans fonamentals, encara era massa jove per adonar-me d’aquest fals conte de la democràcia espanyola. Avui, malgrat els fracassos polítics de capítols com l’Estatut o un espoli fiscal que continua, sembla que res es mogui a nivell institucional. Això sí, ningú pot qüestionar la necessitat de la renovació política ni el creixement de l’independentisme.

Un país i un model

La previsible continuïtat del cost social de la dependència és desesperant. Fer bandera de defensar els interessos dels catalans al mateix temps que aquests pateixen com mai i no s’actua decididament és una contradicció.

Com es pot ser tan obedient per aplicar les retallades imposades per Madrid i Brussel·les i tan poruc per no plantar-se i exigir la fi immediata d’un l’espoli fiscal excepcional a Europa? Com pot fer-se càlcul polític d’una situació que ara mateix genera més de mig milió de desocupats al Principat, l’emigració obligada del jovent més ben preparat, l’augment de la pobresa a nivells molt preocupants…? No parlo d’un partit concret ni de demagògia electoralista i barata a cop de vídeo made in spin doctor. Em pregunto, si no és en aquesta situació, què ha de passar perquè un parlament es planti democràticament? Com pot ser que la nostra classe política faci com qui dia passa any empeny mentre la resta sovint no troba ni motius per somriure?

Sense autocentrament ni valentia per una renovació interna important, com pot la classe política catalana generar confiança? Comptat i debatut, el vot dual és un comportament ben normal; fins i tot els mateixos líders polítics catalans semblen sentir-se còmodes formant part d’un subsistema de partits dependent de l’espanyol. Tornant a Duran, de fet ell sembla sentir-se cofoi fent d’actor secundari de la política espanyola. Potser ell i bona part del seu gremi se senten satisfets amb el model neoliberal o neoconservador que Zapatero i Rajoy accepten i la resta és secundari, són danys col·laterals i la crisi ja s’acabarà un dia o altre. I sobre la corrupció, la partitocràcia i altres foteses, doncs: ‘Què vol que li digui? Ja se sap que a tot arreu…’.

A Islàndia van poder canviar el govern i el rumb, apostant per un model diferent al que els havia portat a la fallida (documental). Els catalans i les catalanes ara per ara no podem fer ni una cosa ni l’altra. Mentre no tinguem les claus de casa, la resta és xerrameca. I el nostre drama és que semblem entretinguts i obstinats a decidir mantenint el dret a decidir dels altres sobre nosaltres. Ni a decidir país, ni a decidir model ni a decidir quines interdependències internacionals.