20N: cal celebrar res?

Votació en una consulta sobre la independència / 25.4.10

Efecte previsible i càstig brutal del vot econòmic per als hereus de Zapatero: prop de 5 milions de desocupats a l’estat, 4,3 milions de vots perduts. Als Països Catalans, però, també tsunami blau: 36 de 88. Finalment, doncs, unes eleccions espanyoles (resultats) tenyides de blau arreu de l’estat excepte al Principat de Catalunya -també domini dretà, això sí- i al País Basc -amb Amaiur, en canvi, superant la dreta autòctona-. Crits de ‘Viva España’ al carrer Gènova de Madrid i ‘Independència’ a l’Hotel Majestic de Barcelona… i que continuï l’espectacle!

A casa nostra, hi ha qui interpreta cofoi una mena de resistir és vèncer: que malgrat la majoria absoluta de Rajoy al Congrés, el mapa no és uniforme. Sens dubte, no diré que una menció d’aquesta diferència al NYTimes no és simbòlica. En el cas de CiU, és clar, l’alegria és doble perquè es defineix com a victòria històrica el ‘sorpasso’ fet al PSC-PSOE i el trencament del tradicional vot dual (bé, llàstima, de la província de Barcelona). Rubalcaba perd… i Chacón ja ho veurem si precisament no n’acaba traient profit. Ara, per algú del PSC amb perspectiva centrada a Catalunya, pinten bastos.

L’alegria moderada d’ERC-Rcat és precisament per això, perquè aturada l’hemorràgia d’un cicle electoral nefast ara és possible una mica d’optimisme. Encara que els agafi a peu canviat en un moment històric que està capitalitzant CiU, la seva esperança és créixer, com ha fet ICV-EUiA. Alegria justificada és la de Compromís al País Valencià, que tindrà veu i més presència mediàtica (d’entrada més d’11 segons en el pròxim debat electoral); tristesa en la coalició PSM-IV-EXM-EQUO per cap diputat, malgrat superar el 7% de vot a les Illes. Cal afegir res de la sucursal gestionada per Sánchez Camacho? ‘Todo por la patria… i por Rajoy’, així que el rànquing català és una anècdota i a esperar premis en forma de nomenaments i càrrecs a la seu central. Com farà Rita Barberà, tot i perdre uns 20.000 vots a la ciutat de València.

Portes enfora

Els populars catalans segur que també jugaran un paper clau en el nus del capítol del pacte fiscal. La traducció política de l’alegria de Duran, Mas i cia. al balcó del Majestic per guanyar a Catalunya i fer ‘el triplet’ és qüestionable. El contrast amb el poder gairebé absolut (prèvia aprovació del duet Merkozy i cia.) del seu interlocutor per rebaixar les demandes catalanes és obvi. I la necessitat política de Rajoy per satisfer-les secundària.

Així, els resultats avalen CiU però ja veurem com gestiona les expectatives creades perquè la seva força actual se li pot acabar girant en contra. Sempre, és clar, que parlem de més ambició nacional i complir promeses electorals. Per tant, també de què faran els altres. Per exemple, el nou PSC per venir i la nova ERC, que voldrà fer un revival de la millor època de Carod i posicionar-se com l’antídot contra una nova versió de l’absolutisme de Madrid. De fet, allò important és vendre el producte i la qualitat sempre és relativa al que pugui oferir la competència.

Així, doncs, què tenim? Penso que tenim un país de votants que al Principat confien més en vaques sagrades com Duran i Lleida mentre que al País Valencià i a les Illes, no gosen sortir del bipartidisme PPSOE malgrat el que ha plogut (per frustració, corrupció i incompetència, per exemple). I penso que tenim, sobretot, un país de gent que vota amb la pinça al nas o no vota: creixement de l’abstenció (el 36,5%sumada amb vots blancs i nuls) i la desconfiança arreu, per les poques esperances de canvi a curt termini i la dependència dels anomenats mercats, que són els qui tallen el bacallà i demà obriran sumaris informatius. En resum, tenim un model de doble dependència (de Madrid i dels guies econòmics de Brussel·les). Un país que retallarà més i que, per exemple, és previst que pugui eixugar ben poc l’espoli fiscal.

El mal menor? Les impostures no són eternes i hi haurà moviment. La frase “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un d’esquerres” la majoria de catalans no la tenim interioritzada i ens movem per flamarades i gestos reactius ‘contra la dreta espanyola’. Rajoy potser fa el mateix que el seu predecessor però diria que hi haurà qui despertarà una mica de l’oasi autonòmic català, també portes endins.

+ Molt recomanable una vegada més seguir el recompte i les valoracions via Twitter: #20N, #eleccions20N… Això sí, sense seguir la munió de militants, simpatitzants o professionals a sou que es dediquen a fer propaganda (informar?) pel boc gros i sense pausa (per xafardejar-los de tant en tant, res com crear una llista fora del ‘timeline’). No només els polítics ‘piulen’ cada 4 anys.

+ Enllaços ‘especials 20N’: Ara, 324.cat, Nació Digital, Vilaweb, El Temps, El Punt-Avui 

+ Article ‘Amunt, que fa pujada‘, de Marta Rojals a Vilaweb