Partitocràcia informativa

SANTI SAGALÉS. 6 de juny de 2009 [ARTICLE UNIVERSITAT]

Montatge entre criteris temporals i candidats catalans del 7-J (Font: TV3)

Resulta que avui estem en ‘jornada de reflexió’, un eufemisme que només podrien superar altres clàssics com ‘comunitat internacional’ o ‘intel·ligència militar’. Què ha de reflexionar un periodista, però, en una data tan especial com la d’avui? Demà haurà de votar? I, després d’haver tingut el privilegi d’avorrir-se per obligació professional amb aquesta gran campanya per les eleccions europees del 7 de juny, per qui?

Al cap i a la fi, un treballador dels mitjans de comunicació no deixa de ser una persona normal, així que deu tenir maldecaps i opcions similars a la resta dels ciutadans que viuen en una democràcia liberal. Sempre, és clar, que no treballi aquí, perquè aleshores potser la reflexió electoral farà dies, o fins i tot mesos, que l’haurà fet. Per si no ho saben, l’espanyol és l’únic Estat europeu on existeixen els blocs electorals als mitjans públics: una mostra de la fe dels nostres parlamentaris en la ja desmentida teoria de l’agulla hipodèrmica i, alhora, de la seva voluntat antidemocràtica per controlar la informació. Això sí, en nom de la democràcia, que vivim en temps de postmodernitat.

En resum, els blocs no són altra cosa que un estat d’excepció informativa provisional. A petició de tots els partits polítics i per imperatiu legal de la Junta electoral que regula els comicis de demà, durant quinze dies els criteris que s’ensenyen a les facultats de periodisme han estat substituïts per quotes preestablertes de temps per a cada partit. Els arguments dels partits? Sobretot, que els blocs són un sistema objectiu que corregeix els desequilibris informatius en favor del color polític que governa, en mitjans que també són propietat de la resta de partits (de tothom, representa). Com veuen, ells sí que no han visitat mai una aula de Periodisme, perquè ben aviat t’ensenyen o aprens que l’objectivitat, en la comunicació, no existeix.

No obstant, fins i tot les protestes en mitjans públics com TV3 s’han sumat a l’avorriment diari de la campanya, perquè l’espectador segurament escoltava la queixa del presentador de torn amb la mateixa atenció que ho fa amb un anunci de detergents. A més, la desconfiança en la ‘classe periodística’ és un ‘credo comú’ que sembla tenir fonament: els informadors també menteixen, i ‘el plat de llenties’ (o tenir-ne més) acostuma a sobreposar-se a la dignitat i ètica professionals en afers d’informació política.

Hores abans d’obrir-se les urnes, una enquesta afirma que el 87% dels catalans estan insatisfets amb la política. La jornada de demà, doncs, serà la culminació del gran moment que viu la política i la ‘democràcia de partits únics’ a casa nostra. Ep, i  quan vegin els líders polítics lamentant-se per l’abstenció no se’ls creguin, que el repartiment de cadires poc s’alterarà i, per tant, res canviarà gaire. Bon profit!

Carles Campuzano: “Faria de ministre, però això és impossible mentre CiU sigui a l’oposició”

El diputat de CiU al Congrés reivindica el seu partit com a solució

Santi Sagalés. 1 de juny de 2009 [NOTÍCIA UNIVERSITAT]

Carles Campuzano és diputat al Congrés per CiU

Carles Campuzano és un home de partit. Amb divuit anys ja militava a les joventuts convergents, les JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya), i actualment ostenta la Presidència de la Mesa del Consell Nacional de CiU. Se’l coneix, però, perquè aquesta és la seva tercera legislatura al Congrés espanyol, i tot i els seus 45 anys, algun dia podria substituir el lideratge de Josep Antoni Duran i Lleida.

Campuzano declara posicions sobiranistes i va votar a favor de la llei per permetre els matrimonis entre persones del mateix sexe, però com el veterà company de grup parlamentari, és pragmàtic i reformista: “L’única forma d’assolir canvis és per mitjà d’acords amb Madrid”. Res d’aventures arriscades, doncs, de qui afirma tenir dues nacions: “una de política, Catalunya, i una de cultural, els Països Catalans”… a les que podríem afegir una tercera nació econòmica, l’euroregió, que va d’Alacant a Montpeller.

En el marc d’una roda de premsa celebrada a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Campuzano va defensar amb fermesa el seu partit, amb l’habilitat retòrica pròpia dels polítics més experimentats.

Abans del torn de preguntes, l’entrevistat no va passar per alt les eleccions europees. Campuzano va defensar la necessitat d’anar a votar el dia 7 de juny, per compromís amb la combinació de valors positius que representa Europa, per la defensa dels interessos de Catalunya i, finalment, pels interessos generacionals dels assistents. Com a polític, Campuzano va assumir un mea culpa en relació a la previsible pujada de l’abstenció per la incapacitat d’incorporar la dimensió europea en els discursos de campanya, però també va mencionar la circumscripció estatal com a causa important.

Sobre el pacte Mas-Zapatero, el diputat de Madrid va dir que “segurament vam generar unes expectatives amb l’Estatut que sabíem que no s’acabarien complint”, que més tard “han generat frustracions evitables amb més pedagogia”. Per exemple, segons Campuzano, aquesta frustració ha causat l’escissió d’ERC de Joan Carretero o l’aparició de plataformes independentistes com Sobirania i Justícia, amb exalts càrrecs de CiU.

Així, el diputat va atacar el tripartit i va declarar que “el que convé és una força nacionalista àmplia que condueixi l’agenda”. “El repte de CiU és repetir l’hegemonia del pujolisme” va afegir Campuzano, perquè “quan Convergència no és decisiva a Madrid l’autogovern no avança”. Segons ell, doncs, la política catalana té un problema conjuntural amb solució, no pas una crisi estructural.

D’altra banda, Campuzano va defensar els blocs electorals als mitjans públics, manifestant no entendre la crítica cap als polítics enmig d’un “debat viciat”, mentre que aquests són “un sistema objectiu” d’informar en campanya. El diputat de CiU va replicar una nova pregunta d’un estudiant de periodisme, que li va preguntar per la prohibició per llei dels criteris informatius abans d’uns comicis, afirmant que “els periodistes també tenen alguna responsabilitat, i són ells qui s’haurien de preguntar perquè hem arribat fins aquí”.

Qui no té feina el gat pentina [Seminari Actualitat]

Podríem dir que aquesta setmana ha estat de transició. Després de la doble ressaca nacional pels títols blaugrana de Copa i Lliga, bona part de les preocupacions quotidianes semblen projectar-se en una data: el proper dimecres 27 de maig a Roma… o, com a mínim, aquesta és una sensació que podem extreure en ‘consumir’ mitjans.

Encara sort del cas Camps, que ha portat a judici tot un president de la Generalitat Valenciana, o bé del debat de política general que ha visualitzat l’aillament del president espanyol Zapatero. Per contra, les portades i kilos de paper que el Barça ha protagonitzat potser haurien tingut més continuitat. El ‘hoolliganisme’ o passió pública envers l’equip de Josep Guardiola és tan gran, que preguntar-nos per les seves causes sembla difícil.

Però és clar, quan la premsa generalista adopta rols més propis de premsa esportiva, podem preguntar-nos moltes coses; per exemple, si la primera no està fent competència deslleial a la segona. I potser perquè algú d’aquells que s’anomenen líders d’opinió també es va fer aquesta mateixa pregunta, un dels debats de l’opinió publicada d’aquesta setmana ha girat al voltant de la celebració dels títols blaugrana a la Rambla de Canaletes de Barcelona. Un entremig entre un tema generalista de successos, incidents durant aquestes celebracions, i, és clar, el Barça. El dimarts, d’acord amb diverses portades, aquest debat arribava al seu punt màxim.

Portades 19.05.09

Curiosament, el diari més local, El Punt-edició Barcelona, és qui va dedicar menys espai de portada al debat, amb un breu en una columna de l’esquerra. La Vanguardia i l’Avui van coincidir aquest dia en situar el debat en la pastilla inferior de la capçalera, mentre que El Periodico va apostar-hi descaradament: notícia principal a cinc columnes.

L’ou o la gallina? Són els mitjans els que generen tanta devoció per un esport i un club concret, o és la mateixa gent la que demana tal seguiment mediàtic de tot el que envolta aquests colors? La premsa generalista, com la televisió pública catalana, formen part i reforcen aquesta reviscolada de fe i alegria col·lectives en uns colors, el blau i el grana, que certament representen més que un club.

Ja sigui per fer populisme o perquè està  justificat per la gran temporada que està fent, el fet és que molts mitjans saben que prioritzar tot el que envolta el Barça sense embuts és guanyar-se la proximitat i confiança de molts lectors; jugar cartes guanyadores, que avui tant costen de trobar.

Ara bé, qui escriu comença a sospitar que tot plegat té molt a veure amb vendre diaris i molt poc amb fer periodisme. A la facultat d’aquest ofici ens ensenyen que els diaris generalistes independents -una espècie en perill d’extinció arreu del món- seleccionen les notícies en base a diferents criteris; però també, que aquest tipus de diaris organitzen el seu espai d’acord amb la importància periodística que els professionals de la informació donen a cadascuna d’aquestes notícies.

Tot i que en els diversos incidents que han tingut lloc durant les celebracions del Barça a Canaletes hi han hagut detinguts, i cert enrenou amb milers de persones presents, des de la meva humil opinió crec que s’ha donat un protagonisme desmesurat a tot plegat. Declaracions, contradeclaracions, repetició d’imatges (sovint buscades per càmeres i actors)… Sembla que qui no té feina el gat pentina, o potser que es pentina el gat perquè això és el que ven. Mentrestant, qüestió d’exclusió per criteri de proximitat, fa pocs dies que 100 civils van perdre la vida a l’Afganistan, bombardejats per l’exèrcit dels EUA ‘en nom de la democràcia’. Poc protagonisme, esclar, perquè tot i que també és tot un espectacle, això no genera il·lusió ni ven.

Roberto Manrique: “Cal protestar quan algú utilitza explicacions pròpies dels etarres”

El portaveu de l’ACVOT critica el secretari general d’ERC, Joan Ridao

SANTI SAGALÉS, 14 de maig [NOTÍCIA UNIVERSITAT]

Roberto Manrique, portaveu de l'ACVOT

Actualment Roberto Manrique és, a més de portaveu, el responsable de l’àrea socio-assistencial de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT). Acumula 20 anys dedicats a aquest tipus d’associacions. A Manrique no li agrada que defineixin la seva organització com a lobby polític, si bé defensa que aquestes “puguin jugar el seu paper” en allò que els afecta.

En el marc d’una roda de premsa celebrada a la Facultat de Comunicació, Manrique va voler realitzar uns aclariments previs als periodistes presents, en aquest cas estudiants de Periodisme polític.

En primer lloc, el portaveu va criticar el secretari general d’ERC, Joan Ridao, per haver manifestat dies enrera que el pacte de govern “antinatura” del PSOE i el PP a Euskadi “dóna ales al terrorisme”. Segons Manrique, dites declaracions són condemnables, perquè “cal protestar quan algú utilitza els mateixos argument que emprats per etarres davant els judicis”.

Tot i que Manrique no va parlar de cap acció judicial, un dels arguments de l’Audiència Nacional en el macrosumari 18/98 obert a entitats i associacions de l’esquerra independentista basca, s’ha basat precisament en la “coincidència de finalitats polítiques” entre ETA i els qui reclamen la independència d’Euskal Herria. Associacions i persones d’ideologia ben diversa han criticat aquestes comparacions, com el Grup de Periodistes Ramon Barnils, perquè deriven en arguments judicials contra idees i no contra fets.

En segon lloc, el portaveu de l’ACVOT va definir com un eufemisme aquells titulars informatius que contenen el subjecte “les víctimes” en lloc d’especificar l’associació o associacions concretes. Manrique va denunciar així que “aquesta generalització és manipulació informativa” que certs mitjans fan amb aquest col•lectiu de persones, “ampli i plural” segons ell.

Fetes aquestes dues declaracions prèvies, va poder començar el torn obert de preguntes, si bé el focus d’atenció es va mantenir majoritàriament al País Basc. Sobre la Llei de partits, que permet la il•legalització de Batasuna i deixa sense representació prop de 100.000 electors, Manrique va limitar-se a dir que “la llei és la llei, també pels presos d’ETA que es beneficien de la reducció de la seva pena”. Un veterà periodista es va encarregar d’apuntar a l’entrevistat la generalització de dita llei, mentre que minuts abans ell demanava no fer el mateix amb les víctimes del terrorisme.

Per al portaveu de l’ACVOT, el conflicte basc sembla simple d’explicar, si bé difícil de solucionar; res a veure amb el cas d’Irlanda, que “és, sobretot, una guerra religiosa”. “Jo no aniré a matar un veí de la Vall d’Hebrón, perquè no demani la independència del meu barri de Sant Martí [...] Impedir que algun boig utilitizi una pistola, però, mai es podrà evitar del tot”, va dir. Interrogat sobre una de les darreres polèmiques, els ajuts públics del govern basc als familiars de presos dispersats en presons d’arreu de l’Estat, Manrique va respondre amb una pregunta: “Els importaba als pares dels presos saber on era el seu fill quan havien marxat de casa per militar a ETA?”.

L’altre tema estrella va ser l’escissió de l’Associación de Víctimas del Terrorismo (AVT) que els creadors de la posterior AVCOT van protagonitzar l’any 2003. Manrique va denunciar que l’actual junta de l’AVT, liderada per Lucas Alcaraz, “no té res a veure amb les víctimes, sinó que fa política amb elles”. Suggerir això en una entrevista al diari El País li va causar precisament l’expulsió de l’AVT, després de 13 anys treballant-hi.

En termes positius, Manrique va anunciar que el juliol de l’any vinent tindrà lloc la presentació de la nova Llei integral d’assistència a les vícitmes del terrorisme. Aquesta, hauria de representar avenços significatius com reconèixer les tortures psicològiques o bé les víctimes d’atemptats fora de l’Estat.

Finalment, l’entrevistat es va mostrar partidari de detencions preventives, allò que l’analista Michael Ignatieff ha anomenat el mal menor: la possible retallada de llibertats individuals en pressumptes casos d’amenaça terrorista. Un debat en auge als EUA després dels atemptats del setembre del 2001, que per Manrique sembla tenir fàcil resposta: “Si detenint 30 persones, tot i que finalment totes menys una siguin innocents, acabem tenint un culpable i podent evitar atemptats, l’acció policial és bona”.

El problema, però, és que sovint no parlem de detencions sinó de tortures com les practicades per l’exèrcit dels EUA a Guantanamo, o fins i tot de ‘morts per equivocació’ (danys col·laterals?), com la del jove d’origen brasiler Jean Charles de Menezes a Londres. A casa nostra,  el barri barceloní del Raval s’ha fet famós per les detencions de veïns d’origen paquistànès per suposada vinculació al terrorisme islamista; detinguts, sovint per error demostrat. La pregunta difícil remet al tòpic sobre l’abús de poder: “Qui vigila al vigilant?”

Article recomanat: Així de salvatge, de David Fernàndez

‘El País’ està content: López governa, Ibarretxe plega [Sem Actualitat]

Com apuntàvem en  la lluita contra ETA, la premsa espanyola no només informa sinó que juga conscientment un paper polític. Però el consens no es limita al terrorisme, sinó que la majoria de diaris fan política constantment. Héctor Borrat així ho explica i desenvolupa. Moltes capçaleres juguen les seves cartes en favor d’un partit determinat i, lògicament, aquesta posició i estratègia condiciona la informació.

El diari generalista considerat de referència a l’Estat espanyol és El País: les elits, siguin de dretes o d’esquerres, llegeixin o no altres diaris, es lleven cada matí amb l’emblema de PRISA. Per què? Perquè  és el que té més capacitat d’influència, però alhora, perquè és també el més venut, amb més de 400.000 exemplars diaris.

De fet, a les facultats de periodisme El País se cita com un exemple de veracitat, rigor i independència. Per alguns, fins i tot sembla una mena de Bíblia d’aquesta professió, quelcom intocable. No obstant, per exemple, el sociòleg i periodista Salvador Cardús va desemmascarar el tractament mediàtic d’aquest diari en relació a l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol (Política de paper. Premsa i poder a Catalunya (1981-1992).1995. Barcelona, La Campana).

Una de les novetats polítiques d’aquesta setmana ha estat el canvi de govern d’Euskadi. El candidat socialista, Patxi López, ha estat investit nou lehendakari gràcies al PP, rellevant en el càrrec Juan José Ibarretxe, que també ha anunciat que deixa la política.

Però aquest fet ha estat molt especial pel diari, perquè segons el rotatiu madrileny: “Per primer cop el Parlament de Vitòria ha escollit un president no nacionalista”. Un avantítol, de fet, emprat per molts col·legues de paper en l’edició del 6 de maig.

Portades del 6 de maig/09

Certament, per tots aquells que són nacionalistes espanyols; és a dir, que tenen el conjunt de l’Estat com a marc de referència informatiu (veure, per exemple, Nacionalisme banal de Michael Billig), aquesta notícia va tenir molt protagonisme en la portada. Poc acostumat a fer-ho, El País va dedicar-hi un titular a cinc columnes. Només el diari Avui va ser el desviat, donant protagonisme similar a nivell d’espai, però amb subjecte i enfoc diferent: Ibarretxe i “front del bloc espanyolista”.

El País, de tan content que ha estat aquesta setmana arran d’aquest canvi de govern, fins i tot sembla que ha abandonat la veracitat, el rigor i la independència informativa en aquest punt de l’actualitat. Prenent Cardús, la política de paper contra Pujol ha estat substituida per Ibarretxe, el polític “dolent” derrotat pel polític “bo”, Patxi López.

El reportatge “La hipoteca de Ibarretxe“, signat per la periodista Isabel C. Martínez, sembla certificar aquesta simplificació. Una ràpida lectura permet trobar textos com els següents:

- “El todavía lehendakari en funciones ha sostenido esa posición contra viento y marea, manteniéndose en el poder una década siempre gracias a la izquierda abertzale. No se ha parado ante nada. En el camino, se ha llevado por delante a un presidente de su partido, Josu Jon Imaz; ha deteriorado hasta el extremo sus relaciones con el Gobierno central, primero con José María Aznar y después con José Luis Rodríguez Zapatero, y se ha estrellado en dos ocasiones -con el plan Ibarretxe en 2005 y con el intento de consulta en 2008- contra los límites de la realidad. Ahora se los deja a su partido como “hitos democráticos” a los que, a su entender, habrá que volver algún día. El PNV tendrá que decidir si es así o no”.

- “La desautorización más insistente que lanza ahora sobre su sucesor es que mañana será lehendakari no por voluntad popular, sino gracias una decisión judicial, la anulación de las candidaturas de la izquierda abertzale radical, que ha sacado del Parlamento autónomo esos votos que le han mantenido a él más de 10 años en el cargo”.

Mentre que en la notícia “López se fija la meta de unir al País Vasco en la paz y la salida de la crisis“, de la mateixa periodista, la crítica i el negativisme del llenguatge s’inverteixen:

- “No habrá en su intervención más aristas cortantes que las de la cerrada barrera que interpondrá frente a ETA. El discurso se sostiene en la idea de que esta nueva etapa no supondrá la ruptura con el pasado de la comunidad autónoma, sino la continuidad en el compromiso con el autogobierno. Su avance deberá estar presidido por el consenso, con la meta de unir a una sociedad que se ha visto en los últimos años dividida por las iniciativas soberanistas de Juan José Ibarretxe. López sostendrá que el PSE, el partido más antiguo de Euskadi, siempre estuvo en los grandes acuerdos que hicieron avanzar al País Vasco. El socialista quiere enlazar con esa tradición afirmando su disposición a alcanzar acuerdos “con todos”.

Investidura de Patxi Lopez, El País, SANTOS CIRILO

En conclusió, un exemple de tractament informatiu molt tendenciós, on una persona es demonitza al temps que el seu màxim adversari polític es construeix com a líder positiu. Una dicotomia simple i constant al llarg de la setmana.

Sense independència i rigor no és possible evitar això. Perquè, per exemple, si Ibarretxe era tan dolent, el lector es pot preguntar per què el PNB va guanyar altra vegada dites eleccions, amb més de 80.000 vots de diferència sobre el PSOE. O bé, si el canvi de govern a Euskadi era tan desitjat, perquè el nou govern representa poc més del 50% del parlament, malgrat la il·legalització de Batasuna. S’apunten aquestes dades, que també reflecteixen la realitat política basca, perquè la informació d’El País les obvia clarament.

La ‘premsa d’Estat’ també s’uneix contra ETA [Seminari Actualitat]

La fi d’ETA, una organització armada amb mig segle d’història, sembla més aviat un déjà vu, una nova promesa del govern de torn. La seva existència recorda una de les anomalies que ni el franquisme ni la posterior transició espanyola han pogut solucionar, i per aquest motiu eliminar ETA i tot el seu entorn ja fa molts anys que és una raó d’Estat.

Més recentment, després del trencament de la treva i el fracàs de les últimes negociacions del govern socialista, el consens al voltant del setge policíac i polític contra els terroristes i l’esquerra independentista basca s’ha intensificat.

Però aquesta és una batalla també política en clau espanyola, i com en la resta de conflictes, l’espai entre la guerra psicològica i la realitat sovint és difícil de conèixer. En aquest escenari els mitjans són actors polítics. Pocs parlen ja de diàleg en les seves informacions, i sovint alguns obliden  la pressumpció d’innocència dels detinguts o no qüestionen la veracitat de les fonts policials i governamentals.

Tots els diaris, això sí, semblen reflectir els interessos del seu mitjà i tenir una estratègia informativa. Davant un mateix fet, noves informacions al voltant de la detenció del pressupmte cap d’ETA Uriarte dissabte al vespre, les portades d’ahir dilluns dels dos líders de la premsa de Madrid semblaven prou iguals. El diari de referència, El País (EP) va dedicar notícia principal i la foto gran; El Mundo (EM), notícia principal, compartida però amb un nou episodi de la seva guerra particular en defensa del castellà -aquest sí amb foto inclosa-.

Portades dels diaris El País i El Mundo 20/abril/09

No obstant, els continguts presentaven diferències grans: el titular de EP era ‘El jefe de ETA preparaba un atentado para recibir al Gobierno de Patxi López‘, molt similar al de El Periódico de Catalunya, mentre que EM titulaba ‘Rubalcaba dice que en ETA se discute si se debe seguir o no’. Dos titulars que possiblement amaguen processos de producció diferents, si bé els textos de les portades del dia anterior eren molt similars.

EP fonamenta aquesta notícia principal en fonts policials, gràcies a les quals obté molts detalls dels fets i una interpretació plausible. EM, en canvi, basa la informació de portada en la roda de premsa del ministre de l’Interior espanyol, Alfredo P. Rubalcaba.

El diari EP té informació exclusiva i un cop més s’ha avançat? Sembla que sí: EM, finalment, actualitzava ahir al vespre la informació i la hipòtesi de EP, després d’una nova roda de premsa del ministre Rubalcaba a Londres. Les causes: segurament una millor xarxa de fonts policials, i possiblement afinitats ideològiques i estratègiques entre el govern socialista i l’emblema del grup PRISA. Però, també a Madrid i lluny de l’òrbita de l’esquerra, el diari ABC es va avançar al diari progressita Público.

Més enllà de la informació i el posicionament ideològic, però, el consens sobre la necessitat d’acabar amb ETA i la defensa del marc constitucional entre els diaris de Madrid és elevat. Per un moment, i a diferència dels atemptats de l’11-M, sembla que en aquesta lluita contra el terrorisme, com al Congrés, ‘el color polític’ de la premsa també desapareix.

Portades dels diaris Avui i Gara 20/abril/09

Finalment, dos diaris nacionals  com l’Avui i el Gara no només poden ser definits com a regionals des de la capital de l’Estat, sinó també ‘titllats de desviats’. El primer, per minimitzar la informació de la detenció i el segon, molt més lluny, per ser ‘una eina més al servei d’ETA’. Curiosament, el Gara parla de mutisme policial, mentre que El País ho sembla saber gairebé tot!