El manteniment de criteris de proporcionalitat als mitjans públics enfronta partits i periodistes abans dels propers comicis catalans
L’espanyol és l’únic Estat europeu on existeixen els blocs electorals als mitjans públics. Els criteris periodístics amb què els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio elaboren les notícies al llarg de l’any són substituïts durant la campanya electoral: cada partit té un temps previ assignat a respectar, independentment de la seva noticiabilitat. La mesura ha estat font contínua d’enfrontament entre la classe política i gran part del gremi periodístic i, amb la vista posada en eleccions al Parlament, ja sonen els tambors de guerra.
+ Seguir llegint; Reportatge actualitzat per a la universitat, 4 de febrer de 2010
Dissabte 20 de febrer. Tres dels quatre diaris analitzats en aquest bloc (El País –EP-, El Mundo –EM- i La Vanguardia –LV-) es fan ressò que l’esquerra abertzaleafirma en una entrevista a Berria que ETA ha d’abandonar la lluita armada, de forma clara i inequívoca. Una informació que ja ha aparegut en les versions digitals divendres al vespre.
Aquesta declaració sembla a priori una gran notícia, després d’una recent ‘defensa d’un procés democràtic’. De fet, la “no condemna de la violència” per part de l’esquerra independentista basca sempre ha estat una mena de casus beli per part de les institucions i la gran majoria de mitjans a l’hora de recolzar la Llei de Partits. Veure, per exemple EP, 28 de gener de 2010.
El contrast amb el ressò que han tingut les notícies ‘negatives’ de detencions de pressumptes membres d’ETA i la suposada estratègia d’aquesta organització armada per “instal•lar una base a Catalunya” sembla prou notori.
Tots tres diaris coincideixen amb el que recull EP: tot i un “esfuerzo inédito de la izquierda radical en su apuesta por las vías “pacíficas y democráticas”, el govern basc i els partits legals mantenen “la sospecha de que la izquierda abertzale está realizando un esfuerzo declarativo, inédito en su historia, para crear un clima favorable a su legalización como formación política en las elecciones municipales y forales de mayo de 2011”, a excepció d’EA, que obté un tracte negatiu per desviar-se del consens i “coincidir con la propuesta de ETA de crear un polo soberanista”, en paraules de EM. Alhora de traslladar la inseparable vinculació entre política i terrorisme al paper, LV fins i tot inclou en l’últim paràgraf d’aquesta notícia una referència a un auto judicial en les últimes detencions de pressumptes membres d’ETA.
Sembla oportú qüestionar-se deontològicament el principi de justícia, per minimitzar un anunci a priori tan esperat d’una opció política -sigui legal o no- així com per mantenir sense fisures la seva imatge tradicional, a més del principi de responsabilitat, per no contribuir a la transformació del conflicte d’Euskadi cap al retorn d’un escenari de diàleg que en pugui facilitar la resolució pacífica, sinó més aviat de manteniment i reproducció de la lògica actual. Entenem aquesta responsabilitat d’acord amb l’annex 5 del Codi Deontològic del CPC sobre la cobertura de conflictes armats, així com els art. 33 i 34 de la R1003 del Consell d’Europa, i els principis VIII i IX del codi ètic de la UNESCO.
El rebuig a la violència de l’IRA per part del Sinn Fein va ser notícia i més aviat bona; salvant les distàncies, alguns mitjans de l’Estat espanyol no volen que el cas analitzat sigui percebut així. Els tres rotatius analitzats afirmen ser diaris independents en els seus estatuts de redacció (art. 3.1 EP, art. 2 EM i 1.1 de LV), però potser coincideixen en excés amb la línia governamental, política i judicial.
Podrien tenir una actitud més justa i equilibrada amb un actor polític, l’esquerra independentista basca, que afirma voler reinserir-se dins “el consens democràtic” com tant se li ha exigit, i més responsable per no mantenir enquistat un conflicte històric.
Josep Pla a Destino: Cartes des de Xipre, Turquia i Itàlia.
Jordi Gabarró – 11 de desembre de 2009. Història del Periodisme, UPF
Capçalera de Destino, de 1957
Josep Pla neix l’any 1897 al si d’una família rural i aburgesada de Palafrugell.[i] De formació il·lustrada i conservador, es convertirà en el prosista català contemporani per excel·lència, tan per qualitat com per extensió, utilitzant l’escriptura com a mètode per fotografiar amb precisió la realitat.[ii]
Abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, Pla viu de prop l’ascens feixista a Itàlia i les primeres aparicions d’Adolf Hitler com a corresponsal. Aquests primers viatges i l’obra que se’n deriva ja l’han fet popular entre la burgesia catalana.[iii] Escriu en diaris com La Publicitat, El Sol i La Veu de Catalunya.
Tot i que l’assassinat de Josep Maria Planes, el juliol de 1936, és el detonant del seu exili, retorna a Catalunya abans de la victòria de Franco i, després d’adversitats importants, aconsegueix reprendre la seva obra literària. Mantenint com pot la seva independència personal, arribarà als seus últims dies amb la mateixa passió i dedicació a l’escriptura que ha donat sentit a la seva vida.[iv] Mor l’abril de 1981, als 84 anys.[v]
Una trobada mútua
L’entrada de nou al país, a finals de 1938, comporta un dels moments més difícils de l’escriptor, que es reclou a l’Empordà: els diaris on treballava han desaparegut i ell no encaixa amb l’adhesió feixista de La Vanguardia. El contacte amb el gerent de la revista Destino, Josep Vergés, li permet superar aquesta situació.[vi] L’any 1940 estrena al setmanari la columna “Calendario sin fechas”, que topa ràpidament amb la censura.[vii]
Es converteix aviat en l’autor més llegit i estimat de Destino, que li encarrega diversos reportatges que li permeten recuperar el viatge com a pretext literari: el Mediterrani, Cuba, Estats Units, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Rússia… A més, Pla aprofita aquests viatges per escriure obsessivament els seus nous llibres i començar les “Obres Completes”.[viii]
L’escriptor també pressiona amb èxit a Vergés per rebaixar l’estil falangista del setmanari.[ix]Aquesta vegada sí que encaixa en el canvi iniciat el 24 de juny de 1939: Destino es converteix en un setmanari aliadòfil, de gran contingut cultural, que farà una progressiva evolució cap al catalanisme liberal burgès durant l’obertura dels anys 60, la seva època gloriosa.[x] El públic de la revista és selecte i, a diferència dels diaris, això li permet aquesta transició.[xi]No obstant, el control a posteriori de la “Llei de Premsa i impremta” del ministre Fraga accentua els problemes amb el règim.[xii] El 1975 Pla abandona una relació de 35 anys amb Destino, que ha deixat de ser referent.[xiii]
Amb un format aproximat de 265mm per 370mm, 40 o bé 48 pàgines, i un preu de 6 pessetes, la tirada del setmanari ronda els 22.000 exemplars. Les primeres deu planes es reserven a la secció internacional, amb predomini del reportatge i la interpretació: és aquí on trobarem les cartes analitzades de Josep Pla, “Hechos y figuras” de Santiago Nadal, “Tiempo de pensar” de Llorenç Gomis o bé “Mundoscopio”, un recull de breus.[xiv]
Un mirall exterior
Després d’explicar la repressió de la revolta d’Hongria, el 22 de juny de 1957 Pla narra a “Postal del Mediterráneo” l’inici del seu viatge a bord del Teodor Herzl, des de Marsella cap a Haifa (Israel). Poc menys de tres mesos després escriu des de Xipre, i també visitarà Turquia, Grècia, França, Itàlia i Portugal, abans de tornar a Catalunya el 30 de novembre.
A diferència dels seus primers viatges, Pla no fa el paper de corresponsal, sinó d’un observador que narra esdeveniments polítics i culturals de l’exterior als lectors, en primera persona i des de la proximitat.[xv] Les cartes de Destino són una mostra de la seva passió per conèixer i explicar el seu temps, amb la prosa planiana per estil: una lluita periodística per la concisió que defuig l’opinió i l’especulació.[xvi] Pla no és aquell jove immadur, sinó un periodista amb molta experiència, capaç de vaticinar l’èxit del procés d’integració europea que neix a Roma.[xvii]
El contingut és una barreja d’informació i interpretació, que també situa el lector en el context de cada país, i quan els fets li permeten, Pla menciona les perspectives d’evolució.[xviii] Són postals mediterrànies de postguerra que miren de recollir l’esperit actual de cada país, els canvis que ha patit i les continuïtats amb el passat.
També hi ha lloc per a les reflexions i les comparacions, explícites o no.[xix] Aquestes cartes exemplifiquen com Pla parla de forma al·legòrica del règim franquista, quan aquest es troba a punt d’iniciar canvis importants. El mirall de la realitat exterior serveix a l’escriptor per denunciar una dictadura espanyola anacrònica. Per exemple, l’autor lloa una Turquia que vol ser moderna: la fi de la dictadura kemalista amb una transició sense violència, una emergent liberalització econòmica i l’abandonament del personalisme polític.[xx] O bé: “Desgraciadament el periodisme està ple de propagandistes, sobretot als països on aquest serveix per escalar posicions polítiques”, que sembla una referència ineludible a la seva biografia.
[i] Pla estudiarà en escoles religioses durant la seva infància i adolescència, on tindrà problemes a causa del seu criticisme. L’any 1912 es trasllada a Barcelona per finalment acabar els estudis de Dret. És aleshores quan entra en contacte amb l’entorn de l’Ateneu Barcelonès i personalitats del món de les lletres. L’entrada a la secció judicial del diari “Las Notícias” precedeix el pas a “La Publicitat” poc després, que l’envia a París l’any 1920, amb un Pla fascinat per la cultura francesa.
[ii] “Pla crea el corpus periodístic més important de la nostra postguerra. És qui més coses ha dit –totes les que ha pogut- amb un llenguatge més directe, més comprensible, amb un art independent, suculent, obert i assolellat » Destino, 1957 : p.9
[iii] “És un escriptor consagrat, el primer periodista de Catalunya i el primera artista de la prosa contemporània catalana. Ha viatjat per tot Europa, coneix profundament la vida política i litearària de Madrid i té una experiència de primer ordre”, escriu Luján a Destino, 9/3/1957.
[iv] L’estiu de 1972, després de superar un infart de miocardi, s’adreça al seu metge: “Si no fumo, no bec, ni prenc cafès, no podré escriure. I si no escric, per què he de viure?”. Bonada 1991, p.9.
[v] Després s’escriuran els últims vuit dels 47 volums totals d’”Obres completes”
[vi] Ja en democràcia, el seu reconeixement mai serà generalitzat, arran de la seva relació amb el franquisme. El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila, denuncia aquest fet i reivindica el paper de l’escriptor empordanès en la recuperació cultural catalana. (Editorial Acontravent. Barcelona, 2009).
[vii] Pla no lloa el règim sinó paisatges i formes de vida tradicionals, que la primera etapa franquista de postguerra no tolera. Fins i tot farà una curta estada a la presó per una suau crítica a la Itàlia feixista.
[viii] L’any 1949 inicia una prolífica relació amb Josep Maria Cruzet, fundador de l’editorial Selecta, que a partir de 1956 editarà aquestes “Obres Completes”, elaborades i rescrites pacientment. Seran 53 volums fins a l’any 1962, quan mor Cruzet, per exemple amb els primers “Homenots” planians. Continuarà aquesta tasca a Destino, escrivint tres o quatre volums l’any. A partir de 1966 publica la versió final; ell és potser l’únic periodista que ho fa en vida. El primer volum d’aquesta, “El quadern gris”, té un gran èxit de públic i el consagra com a escriptor.
[ix] Fundada a Burgos el 6 de març de 1937 per part de dos falangistes catalans, Destino va ser inicialment una eina de propaganda política. Ignasi Agustí en seria el director poc després i continuant fidel al règim, amb firmes com Eugeni d’Ors, Carles Sentís, Santiago Nadal o Martí de Riquer.
[x] El que potser va ser el setmanari més influent de l’Espanya franquista, no conté als anys 50 mostres clares d’adhesió ni rebuig cap a la dictadura, més enllà de la propaganda obligatòria. Hi trobem certes dosis de barcelonisme i folklorisme català, la versió catalanista que el règim permetia, i el doble llenguatge per esquivar la censura hi sovinteja: Pla i Luján realitzaran crítiques polítiques parlant de la vida social, que gràcies a la complicitat el lector sabrà interpretar. Per exemple, sota una crítica aparent per la manca de civisme ciutadà s’hi amagava la imatge d’una ciutat encara vençuda. Com a molt, la denúncia de corrupcions, abusos i incompetències de les institucions. En el cas del catalanisme, les nadales en català de Joan Amades o bé, a partir del ’59, la secció “Libros catalanes” de Joan Fuster projectaria una preocupació cultural pels Països Catalans. De fet, aquesta secció responia en bona mesura al que Pla afirmava l’any 1951: “[També] cal parlar dels llibres catalans que van apareixent, i això ho ha de fer algú d’aquí, i se n’ha de parlar perquè la base del nostre públic és el català [...] Si voleu tornar a fer un diari per snobs, vosaltres mateixos. Jo no marxaré”. Geli, Carles. 1990: pp. 42-43. Ara bé, és en bona mesura un setmanari conservador i reaccionari, tan per la situació com pel caràcter dels qui el lideren, lluny de publicacions de referència internacional com Life.
[xi] Un capítol resulta clau per al canvi. Josep Vergés entraria com a soci gerent, al costat d’Agustí, fins que un conflicte els enfronta l’any 1956 per la línia editorial; Vergés compra finalment totes les accions i nombra Luján com a director, superant l’intent de control del ministre Arias Salgado.
[xii] Per exemple, l’any 1968 se suspèn 3 mesos la publicació del setmanari i Luján seria condemnat a 8 mesos de presó per una carta al director.
[xiii] Amb 2.077 articles a les seves esquenes, Pla comença la seva relació regular amb “Otoño en el Baztan” del 24 de febrer de 1940, i la finalitza l’11 de desembre de 1975. Un any després, la seva justificació de les dictadures grega i portuguesa va xocar amb la línia ideològica d’una revista aleshores contrària al règim, dirigida per Baltasar Porcel. Cal remuntar-se a l’any 1970, quan en una fase d’estancament l’històric editor Josep Vergés ven la revista a Jordi Pujol, aleshores president de Banca Catalana, i la seva caiguda seria lliure. Pla tanca aquí una relació de 35 anys amb Destino, que de 1978 a 1980 serà propietat de “El Noticiero Universal”: apareixeran alguns articles seus però no inèdits. La tercera i última etapa començaria l’any 1985, amb la compra de Carlos Leo Antúnez; l’intent per recuperar la capçalera només duraria vuit mesos.
[xiv] Des de l’any 1956, l’obre una fotografia a tamany portada, amb la capçalera en la part superior i els titulars més destacats al peu de pàgina; exemplifica el pes fonamental de la imatge, amb mostres de fotoperiodisme. Tot seguit, les cartes al director prenen l’exemple anglès. No és fins a la pàgina 7 o 9 que trobem de nou la capçalera amb la informació principal. A continuació de l’àmbit internacional, tenim la secció “Mediodia a Medianoche” és un calaix de sastre d’unes 12 pàg. sobre societat i tradicions, on destaquen també les cròniques i les columnes com a servei (consells de salut i jardineria, per exemple); hi trobem el “Calendario sin fechas” de Pla y la columna “Al doblar la esquina” de Luján. En tercer lloc la cultura ocupa unes 10 planes: “Panorama de Arte y letras” sobre cultura tradicional i firmes com la de Jaume Vicens Vives o Josep Maria Espinàs; “La Alegria que pasa” de música i cinema; “Antepalco” de Josep Maria de Segarra” sobre teatre. “Aire libre”, d’esports, tindrà una pàg., abans de la contraportada, sempre reservada a la publicitat; el pes d’aquesta al llarg de la publicació insinuava l’arrencada econòmica d’Espanya.
[xv] “La travessia fins a Esmirna va ser feliç [...] després de tants anys de no haver tornat a Turquia s’ha de celebrar la meva arribada amb un cafè [...] em vaig dedicar a passejar per la població d’una manera tranquil•la [...] i a fer el que faig sempre, parlar amb la gent”. Izmir, 21 de setembre de 1957 a Destino. Els últims viatges de Josep Pla a Destino tindrien lloc entre 1967 i 1970.
[xvi] “Pla té desconfiança per tot allò que només se satisfà amb l’aparença. La seva autenticitat prové d’una vella sang acostumada a valorar de cop el pes exacte de les coses. La seva ACUIDAD prodigiosa, aquesta precisió exacta en el relat, només es comprèn si hem pogut sorprendre-li la mirada taladrant dels seus ullets rascats. En la seva retina les imatges adquireixen una nitidesa que no podríem imaginar en l’objectiu fotogràfic més perfecte”. Juan Teixidor. Destino, 9 de març de1957. Pàgina. 10.
[xvii] “Ante la Europa que nace”, Calendario sin fechas. 23 de març de 1957 a Destino. Article recollit a: Alexandre Porcel. 2003. La crónica de Destino (1957-1980). Ed. Destino: Barcelona.
[xviii] “El futur no el sap ningú” i “el temps dirà l’última paraula” escriu, però en un altre exemple del gran valor del seu testimoni vaticina una llarga transició turca: “Turquia es troba en un procés de transició, però no cal oblidar allò que deia Chesterton, que en alguns països la transició va començar amb Adam i Eva i encara continua”.
[xix] “Una isla en silencio” 14 de setembre de 1957 a Destino p.9. En contrast, potser pensava en persones com Carles Sentís.
[xx] “L’any vinent hi haurà noves eleccions a Turquia. Qui les guanyarà? És igual. Allò important, allò difícil era crear un mecanisme d’oposició legal després de gairebé tres decennis d’una revolució que ha commogut les entranyes del país. Ara bé, això s’ha aconseguit sense violència, a través d’un trànsit suavitzat”; “el liberalisme econòmic […] ha donat a Turquia grans avantatges econòmics”; i “Com tots els països poc desenvolupats, a Turquia s’acostuma a confondre el patriotisme amb els sentiments de les classes dirigents”. A “Imaginación, fantasia y realidad”, 28 de setembre de 1957 a Destino p.13.
* “Quin ha estat el secret que ha fet possible Destino i el fet d’unir durant tants anys a homes tan diferents i de tant caràcter? [...] La empresa que va editar Destino i els seus col•laboradors es van mantenir sempre units fins a confondre’s els uns amb els altres [...] en les coses essencials estàvem d’acord i cadascú sentia el setmanari com a seu [...] Hem lluitat per defensar uns principis bàsics ben definits [...] essent liberals, profundament catalans i defensors de la democràcia” afirma Vergés a “El largo camino hacia la libertad”, Geli, Carles. 1990: pp. 274-275.
… reobrim el nou curs publicant dos reportatges realitzats durant el què va finalitzar al juny passat; alhora, aquest post és un experiment per vincular articles des del núvol emergent de la xarxa (web 3.0):
Uns amics han realitzat un reportatge sobre l’estructura, rutines de treball i futur dels mitjans digitals i la premsa escrita. Trobareu l’enllaç clicant sobre la imatge, per si hi voleu fer una visita.
Biel Majoral presenta al Tradicionàrius de Barcelona el seu últim treball
Jordi Gabarró. Barcelona. 31 de gener de 2009. CRÍTICA, UPF
Era el plat fort d’un cap de setmana dedicat a les Illes. Biel Majoral (Algaida, Mallorca, 1950) va presentar ahir la nit el seu tercer disc en un auditori del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) ple de gom a gom. Segons ell, unes Cançons republicanes (Blau DiscMedi, 2008) “de lluita i d’esperança, per a fer memòria de la II República, la Guerra Civil i el franquisme”. Un treball col·lectiu on es dóna veu amb cançons i poemes a diferents autors catalans que “no van fer el joc als franquistes ni es van inhibir, sinó que es van comprometre amb la llibertat”.
Amb motiu del 75è aniversari de la II República, l’espectacle s’havia estrenat a Santa Maria, continuant en altres indrets com Vilafranca del Penedès, Prada o la pròpia Universitat de les Illes, on treballa com a professor de llengua catalana. Dalt l’escenari, Majoral com a presentador i cantant, acompanyat dels rapsodes Antoni Artigues i Antònia Font, Delfí Mulet (guitarra i veus) i Jordi Majoral (guitarra elèctrica). Després de la presentació d’un DVD sobre la popular festa de Sant Antoni d’Artà, la crònica republicana podia començar.
La proclamació de Macià va precedir dues cançons de Pere Capellà, un mestre algaidí, com Biel Majoral, que exemplificava l’alegria d’una generació. Símbol d’un dels pilars del canvi republicà, l’educació, i del combat contra el conservadorisme. Cançons republicanes, que titulen el disc, i Jo sóc català, que amb Majoral cantant amb força “Estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat” va emocionar el públic. República, sí, però catalana -per si algun despistat pensava en la tricolor-.
Però l’esclat de la guerra l’any 1936 va acabar amb aquesta il·lusió. Torn per a poemes musicats escrits l’any 1937: Adéu Amor (de Miquel Àngel Colomar, escrit des de la presó), Torno de l’altra nit, en temps de guerra (Agustí Bartra), Quin fred al cor, camarada (Joan Oliver). I la posterior victòria i repressió del bàndol insurgent als anys quaranta: Corrandes d’exili (també de Joan Oliver, Pere Quart), La ciutat llunyana (Màrius Torres), Els exilats (Miquel Forteza), Així arriben els vençuts, i Oli i més oli (reprenent Pere Capellà), Glosat (Pere A. Serral), Judas i la Primavera (Blai Bonet) o Cançonetes (Biel Majoral). També l’estat d’ànim dels assistents va canviar.
“I una fosca nit franquista que no atura els poetes que enllacen amb la il·lusió de Pere Capellà i adapten la paraula a la resistència”. Versos com “dansaré sobre la teva tomba” (Palau i Fabre), “L’Estel, que fou ma guia, me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrancarien” (Miquel Ferrà), o la “puta paparra [de l’església]” (Brossa), recitats amb ràbia i potència per Artigues. Però la foscor continuava. I dedicada a Puig Antich, “quan Franco encara tenia ganes de matar”, Majoral va cantar el seu Temps, temps, temps.
Fins que va arribar el Final! de Brossa, la mort de Franco: “Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa, una abraçada, amor, i alcem la copa!” I el també brossià casc militar penjat d’una escombra, que havia presidit tota la representació, estavellat al terra.
I més. A dues veus, els dos artífex de l’espectacle, Artigues i Majoral. Una parella extranya: l’un amb posat despreocupat i cabells llargs, l’altre més seriòs i amb detalls polits. També, ells dos, referents –vells i vius- de la cultura catalana. “Així Biel, mirant el sol”. “Així Toni. Sense doblegar els genolls”. “Com no es dobleguen” altres referents: “Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Ramon Barnils, Miquel Baucà, Brossa, Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Màrius Torres, Josep Palau, Tísner, Coromines, Salvat-Papasseit, Pere IV, Xirinachs, Toni Roig, Ramon Llull…” “Ni jo.” “Ni tu!” “Ni molts!”. “Ni molts!”.
Final d’una comunió de memòria col·lectiva entre públic de totes les edats i racons dels Països Catalans, tot i una notable colònia mallorquina. Tots amb vincles antropològics previs a la funció, però sense desmerèixer la qualitat i ritme ben travat dels artistes. Un missatge subjectiu i sense embuts, com el final de Majoral. La paraula encara com a eina de denúncia compartida d’una generació. “Potser pensàveu que tot va canviar? Avui la república és necessària i cal trencar l’herència franquista dins i fora de les escoles”. Premonició, potser, d’una futura segona crònica per a fer memòria de la mort del dictador fins als nostres dies.
Discurs inaugural de la Facultat de Periodisme, UPF, Barcelona. 31 d’octubre de 2008
El periodista i la metàfora de la ceba: sis condicionants negatius de l’ofici (les pells de la ceba)
1- Les institucions o empreses:
Imprescindible conèixer les claus de cadascuna
Exemple: quina és la seva audiència? Cada mitjà és un reflex o interès deformat de la realitat, que mira d’adequar el discurs al seu públic i modelar-lo alhora.
2- L’organització interna:
La jerarquia i fossilització d’una empresa o redacció condueixen a rutines negatives, les quals cal combatre amb reflexió i lluita constants
Exemple: La Nit al Dia, innovar en continguts informatius
3- Autocensura:
Pitjor que la censura exterior; por a afrontar la realitat que ens envolta i a ser coherents amb nosaltres mateixos; el camí oficial com a donat per descomptat
Avui, davant la lluita salvatge entre grups mediàtics i la creixent precarietat laboral, un aspecte que empitjora: més riscos per alçar la veu
4- Ignorància:
La curiositat i el saber són motors bàsics per a tot periodista, en contrast amb les rutines laborals i l’entreteniment.
Precisament una de les funcions i responsabilitats clau del periodisme és la transmissió de coneixement al públic.
Cal preguntar-se sempre: és rellevant aquesta notícia?
Una tendència creixent és també sotmetre el context a les dades, generant desinformació (sense context no hi ha comprensió)
Alhora, construcció de ments de titular diari (usar i llençar)
5- Frontera entre informació i opinió:
Donar informació com a funció primera… però els periodistes sovint com a instruments dels propis generadors d’espectacle (show bussines).
Exemple: ja un clàssic, en eliminar el discurs de l’expert (universitari o qui té expertesa) i substituir-lo per un tutòleg (un tertulià que hi entén de tot). Degradem, doncs, el discurs públic dels mitjans i el coneixement finalment.
6- Humiliat i honradesa. El mitjà no és la cosa.
El cor de la ceba: el compromís social amb l’entorn.
Cal lluitar contra les amenaces.
Rol clau dels MCPúblics, molt importants envers els MCPrivats, perquè el servei públic prima com a criteri de gestió sobre l’interès públic (i possibles desigualtats generades pel mercat).
Fuga de cervells com un dels problemes. Exemple de TV3.
El periodista i la metàfora de la ceba: sis condicionants negatius de l’ofici (les pells de la ceba)
