Podríem dir que aquesta setmana ha estat de transició. Després de la doble ressaca nacional pels títols blaugrana de Copa i Lliga, bona part de les preocupacions quotidianes semblen projectar-se en una data: el proper dimecres 27 de maig a Roma… o, com a mínim, aquesta és una sensació que podem extreure en ‘consumir’ mitjans.
Encara sort del cas Camps, que ha portat a judici tot un president de la Generalitat Valenciana, o bé del debat de política general que ha visualitzat l’aillament del president espanyol Zapatero. Per contra, les portades i kilos de paper que el Barça ha protagonitzat potser haurien tingut més continuitat. El ‘hoolliganisme’ o passió pública envers l’equip de Josep Guardiola és tan gran, que preguntar-nos per les seves causes sembla difícil.
Però és clar, quan la premsa generalista adopta rols més propis de premsa esportiva, podem preguntar-nos moltes coses; per exemple, si la primera no està fent competència deslleial a la segona. I potser perquè algú d’aquells que s’anomenen líders d’opinió també es va fer aquesta mateixa pregunta, un dels debats de l’opinió publicada d’aquesta setmana ha girat al voltant de la celebració dels títols blaugrana a la Rambla de Canaletes de Barcelona. Un entremig entre un tema generalista de successos, incidents durant aquestes celebracions, i, és clar, el Barça. El dimarts, d’acord amb diverses portades, aquest debat arribava al seu punt màxim.
Portades 19.05.09
Curiosament, el diari més local, El Punt-edició Barcelona, és qui va dedicar menys espai de portada al debat, amb un breu en una columna de l’esquerra. La Vanguardia i l’Avui van coincidir aquest dia en situar el debat en la pastilla inferior de la capçalera, mentre que El Periodico va apostar-hi descaradament: notícia principal a cinc columnes.
L’ou o la gallina? Són els mitjans els que generen tanta devoció per un esport i un club concret, o és la mateixa gent la que demana tal seguiment mediàtic de tot el que envolta aquests colors? La premsa generalista, com la televisió pública catalana, formen part i reforcen aquesta reviscolada de fe i alegria col·lectives en uns colors, el blau i el grana, que certament representen més que un club.
Ja sigui per fer populisme o perquè està justificat per la gran temporada que està fent, el fet és que molts mitjans saben que prioritzar tot el que envolta el Barça sense embuts és guanyar-se la proximitat i confiança de molts lectors; jugar cartes guanyadores, que avui tant costen de trobar.
Ara bé, qui escriu comença a sospitar que tot plegat té molt a veure amb vendre diaris i molt poc amb fer periodisme. A la facultat d’aquest ofici ens ensenyen que els diaris generalistes independents -una espècie en perill d’extinció arreu del món- seleccionen les notícies en base a diferents criteris; però també, que aquest tipus de diaris organitzen el seu espai d’acord amb la importància periodística que els professionals de la informació donen a cadascuna d’aquestes notícies.
Tot i que en els diversos incidents que han tingut lloc durant les celebracions del Barça a Canaletes hi han hagut detinguts, i cert enrenou amb milers de persones presents, des de la meva humil opinió crec que s’ha donat un protagonisme desmesurat a tot plegat. Declaracions, contradeclaracions, repetició d’imatges (sovint buscades per càmeres i actors)… Sembla que qui no té feina el gat pentina, o potser que es pentina el gat perquè això és el que ven. Mentrestant, qüestió d’exclusió per criteri de proximitat, fa pocs dies que 100 civils van perdre la vida a l’Afganistan, bombardejats per l’exèrcit dels EUA ‘en nom de la democràcia’. Poc protagonisme, esclar, perquè tot i que també és tot un espectacle, això no genera il·lusió ni ven.
