Ramon Barnils va morir avui fa deu anys. Molta gent no l’oblida i, per exemple, internet bull aquests dies amb comentaris aplegats al Twitter o bé en un perfil al Facebook creat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També es brindarà en memòria seva. ‘Era guerrer, dels que punxava i quan no era tan fàcil com ara, eh!’ diu la meva mare, que per motius laborals encara manté una relació sentimental especial amb la ràdio.
Recomanat per amics amb Criteri, jo vaig descobrir el Barnils periodista pocs anys després de la seva mort. Vaig començar per devorar els articles, una mostra dels quals aplega el llibre ‘Articles‘ (La Magrana, 2001) i l’Hemeroteca Ramon Barnils. Certament, ell té una petita part de culpa que el meu interès inicial pel periodisme acabés convertint-se en una llicenciatura i ara intenti guanyar-me la vida amb aquest ofici.
Tot i això, més aviat sóc una excepció. De fet, a les facultats universitàries catalanes hom pot desconèixer Barnils i, en canvi, acabar admirant Carles Sentís (reportatge), un dels objectius de la seva lúcida i fonamentada crítica. Ara, si tenim en compte que a TV3 us podeu trobar aquest últim parlant de llibertat d’expressió…
Aquests dies li reten homenatge sobretot els periodistes que escriuen i pensen en català, però també els qui reconeixen els valors i la dignitat professional que Barnils va exercir. Tot i la meva curta experiència professional, puc entendre que l’estimin tant perquè ell va demostrar que és possible fer (bon) periodisme i alhora parlar clar i català; que ser lliure i independent no ha estat mai fàcil, però que tenim capacitat per triar. És a dir, que el periodisme i la promiscuïtat poden renyir, i el plat de llenties (que explicava Huertas Claveria) no ho justifica tot.
Què diria Barnils sobre la crisi econòmica? Com veuria la futura edició de La Vanguardia -on ell havia publicat- en català? I del moment polític que viu la societat catalana? Com descriuria la Generalitat de baix que ens vol deixar sense senyal amb TV3? No ho sabem, però per sort podem llegir (i rellegir) o escoltar (El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico‘ 29.10.83), perquè sovint les seves interpretacions no han perdut vigència. Per exemple, ‘El franquisme dels antifranquistes’ desemmascara el feliç conte de la Transició espanyola i, sobretot, el nou somni institucionalitzat de la classe política, també a casa nostra:
“Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac”. Aquesta la va deixar dita Nietzsche. Com que és en alemany, la traduirem: “Qui es va passar els anys lluitant contra el franquisme, es va tornar franquista”. I com que és una sentència intel·ligent, a fer punyetes els qui s’escandalitzin. [...] De 1975 ençà tot el que fem és vomitar, satisfer passions insatisfetes, aviar instints innobles, ensenyar nafres, escampar el pus amagat: exercir, al preu que sigui, el poder reprimit, accedir a càrrecs per damunt de tot. Nets de l’horrible lepra de l’antifranquisme franquista, mort el drac antidrac, potser llavors podrem començar a viure la llibertat i els seus efectes secundaris”. El Món, 24 de juny de 1983.
La sociolingüista Rosa Calafat recorda una de les cites amb què ell denunciava el poc ressò mediàtic del Centenari de Carles Riba, el 1993 a El Temps: ‘Vivim en un camp de rocs on triomfen els destralers’. El camp encara no és d’herba, però Barnils va jugar com si ho fos. Tota una lliçó.
+ ‘Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre?‘, de Xavier Montanyà.
+ ‘Ramon Barnils, un pensador català‘, de Rosa Calafat
+ Especial ‘Si més no‘ de Catalunya Ràdio (2006)
