Blocs de campanya

Ja hi tornem a ser. Aquest dijous comença la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya i, com era d’esperar, els blocs electorals no despareixeran. Són uns comicis amb incògnites i una bossa d’indecisos importants i, per això, la pressió dels partits sobre els mitjans creix a mesura que arriba el 28 de novembre.

Aquesta vegada, el temps assignat a cada partit és el següent:

- CIU: 6.25 (31,3% de quota)

- PSC: 5.30 (26,6%)

- ERC: 3.00 (15%)

- PP: 2.30 (11,5%)

- ICV: 2.10 (10,5%)

- Ciutadans: 1.00 (5%)

Les cròniques d’un informatiu de TV acostumen a ser d’un minut i mig o dos com a màxim. La imatge mostra l’exemple d’una de 60 segons.

Això vol dir, doncs, que si no desobeeixen les ordres de la Junta Electoral acceptades pels directius, els criteris periodístics dels treballadors dels mitjans públics (TV3, Catalunya Ràdio, la COM…) no es podran aplicar. És a dir, independentment de la seva noticiabilitat, l’audiència veurà com els citats partits amb representació parlamentària són els únics que apareixeran una i altra vegada fins el 28-N, ocupant l’espai mediàtic assignat. Per tant, els que no tenen representació no tindran espai, tant si omplen el Palau Sant Jordi com si no.

La mesura ha enfrontat part de la classe política i del gremi periodístic. Avui mateix hi ha un acte de protesta al Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ha començat una campanya.

L’espanyol és l’únic Estat europeu on existeixen els blocs electorals als mitjans públics. És significatiu però complex de resoldre. Els diputats de la legislatura que deixem enrera han estat incapaços de fer una llei electoral pròpia.

I el grau de promiscuïtat entre la política, l’economia i el periodisme és preocupant al nostre país; potser per això, l’interès social i les expectatives de suport a la protesta contra els blocs no són esperançadores, malgrat les seve conseqüències sobre la qualitat de la informació política. En canvi, projectes encara per caminar com el diari Ara desperten tanta expectació i suport ciutadà. Fam de (bon) periodisme?

Així, doncs, els blocs semblen més la punta de l’iceberg que una anècdota. De fet, durant la pre-campanya i la resta de l’any, el periodisme de declaracions i una mena de blocs electorals lights es donen per descomptat en molts mitjans.

+ Els blocs electorals als mitjans públics de l’Estat espanyol: una excepció a Europa. Almirón, Capurro i Santcovski. Quaderns del CAC 34, vol. XIII (1) – juny 2010 (93-100).

+ Reportatge propi: La guerra dels blocs electorals, 4 de febrer de 2010

+ L’alternativa de la xarxa: Observadors i analistes electorals obren espais a la xarxa (recull del portal 3cat24.cat); s’hi afegeix Electoralia.cat.

La guerra dels blocs electorals

El manteniment de criteris de proporcionalitat als mitjans públics enfronta partits i periodistes abans dels propers comicis catalans

L’espanyol és l’únic Estat europeu on existeixen els blocs electorals als mitjans públics. Els criteris periodístics amb què els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio elaboren les notícies al llarg de l’any són substituïts durant la campanya electoral: cada partit té un temps previ assignat a respectar, independentment de la seva noticiabilitat. La mesura ha estat font contínua d’enfrontament entre la classe política i gran part del gremi periodístic i, amb la vista posada en eleccions al Parlament, ja sonen els tambors de guerra.

+ Seguir llegint; Reportatge actualitzat per a la universitat, 4 de febrer de 2010

De tornada…

… reobrim el nou curs publicant dos reportatges realitzats durant el què va finalitzar al juny passat; alhora, aquest post és un experiment per vincular articles des del núvol emergent de la xarxa (web 3.0):

Reportatge sobre Carles Sentís

Reportatge sobre els blocs electorals

Partitocràcia informativa

SANTI SAGALÉS. 6 de juny de 2009 [ARTICLE UNIVERSITAT]

Montatge entre criteris temporals i candidats catalans del 7-J (Font: TV3)

Resulta que avui estem en ‘jornada de reflexió’, un eufemisme que només podrien superar altres clàssics com ‘comunitat internacional’ o ‘intel·ligència militar’. Què ha de reflexionar un periodista, però, en una data tan especial com la d’avui? Demà haurà de votar? I, després d’haver tingut el privilegi d’avorrir-se per obligació professional amb aquesta gran campanya per les eleccions europees del 7 de juny, per qui?

Al cap i a la fi, un treballador dels mitjans de comunicació no deixa de ser una persona normal, així que deu tenir maldecaps i opcions similars a la resta dels ciutadans que viuen en una democràcia liberal. Sempre, és clar, que no treballi aquí, perquè aleshores potser la reflexió electoral farà dies, o fins i tot mesos, que l’haurà fet. Per si no ho saben, l’espanyol és l’únic Estat europeu on existeixen els blocs electorals als mitjans públics: una mostra de la fe dels nostres parlamentaris en la ja desmentida teoria de l’agulla hipodèrmica i, alhora, de la seva voluntat antidemocràtica per controlar la informació. Això sí, en nom de la democràcia, que vivim en temps de postmodernitat.

En resum, els blocs no són altra cosa que un estat d’excepció informativa provisional. A petició de tots els partits polítics i per imperatiu legal de la Junta electoral que regula els comicis de demà, durant quinze dies els criteris que s’ensenyen a les facultats de periodisme han estat substituïts per quotes preestablertes de temps per a cada partit. Els arguments dels partits? Sobretot, que els blocs són un sistema objectiu que corregeix els desequilibris informatius en favor del color polític que governa, en mitjans que també són propietat de la resta de partits (de tothom, representa). Com veuen, ells sí que no han visitat mai una aula de Periodisme, perquè ben aviat t’ensenyen o aprens que l’objectivitat, en la comunicació, no existeix.

No obstant, fins i tot les protestes en mitjans públics com TV3 s’han sumat a l’avorriment diari de la campanya, perquè l’espectador segurament escoltava la queixa del presentador de torn amb la mateixa atenció que ho fa amb un anunci de detergents. A més, la desconfiança en la ‘classe periodística’ és un ‘credo comú’ que sembla tenir fonament: els informadors també menteixen, i ‘el plat de llenties’ (o tenir-ne més) acostuma a sobreposar-se a la dignitat i ètica professionals en afers d’informació política.

Hores abans d’obrir-se les urnes, una enquesta afirma que el 87% dels catalans estan insatisfets amb la política. La jornada de demà, doncs, serà la culminació del gran moment que viu la política i la ‘democràcia de partits únics’ a casa nostra. Ep, i  quan vegin els líders polítics lamentant-se per l’abstenció no se’ls creguin, que el repartiment de cadires poc s’alterarà i, per tant, res canviarà gaire. Bon profit!