Bosnians: ‘We are not afraid to say never again’

By Jordi Gabarró Llop for Northern Ireland Foundation

An HTR documentary journey about telling stories from the conflict

A documentary journey in response to the Belfast Sarajevo Initiative was held at the Queen’s Film Theatre.  Called ‘We Are Not Afraid’ and organized by Healing Through Remembering (HTR), both filmmakers Declan Keeney and Cahal McLaughlin discussed about telling stories from the conflict and how to people deal with the past (video at Vimeo).

McLaughlin, Harkin and Keeney at Queen's Film Theatre

As part of Belfast Film Festival, the event started with the pass of ‘The past is not dead’ documentary. Belfast  filmmaker Declan Keeney explored very personal first hand accounts of children life during the 1990s siege of Sarajevo, the longest siege of a capital city in the history of modern warfare. The documentary reflects on the notion that in the rebuilding of lives, space and a sense of place in post-conflict societies, you cannot ignore the legacy of the past, however difficult that is to do.

After this viewing, there was a panel discussion moderated by Margo Harkin, which explored the politics, ethics, and practicalities of passing on stories from the conflict. Keeney told the audience that most Bosnians have learned to deal with their childhood memories, and thus comfortable enough to be filmed.

Sarajevo skyline, in ‘The past is not dead’

The filmmakers pointed out that storytelling could benefit people affected by conflict and at the same time improve the consciousness of film viewers. The audience also watched a McLaughlin short film and ‘When the Summit is Shrouded in Mist’, by Healing Through Remembering.

These filmmakers demonstrated how we can learn from those in other divided societies about how to deal with the past — as in the Healing Through Remembering motto, “Whatever you say, say something.”

L’energia nuclear, 66 anys després

Hiroshima, 6 d'agost de 1945, després de l'atac nuclear. (US National Archives)

Minamisanriku (Miyagi), 12 de març 2011. (Naoki Ueda/Yomiuri Shimbum/AP)

Algunes de les imatges de la tragèdia japonesa causada pel tsunami m’han recordat les del bombardeig nuclear d’Hiroshima. La coincidència és una trista ironia de la història, perquè el poble japonès pateix una nova amenaça nuclear a causa dels incendis de la central de Fukushima. Per sort, la xifra de morts d’ara segurament no tindrà res a veure amb la de la II Guerra Mundial, però aquest nou capítol també marcarà la memòria col·lectiva del país asiàtic.

Més, un terratrèmol recorda al món aquests dies que l’energia nuclear per a ús civil també és perillosa. Ho fa, precisament, quan aquesta havia guanyat força, sota el pretext de la lluita contra el canvi climàtic, la crisi econòmica i, més recentment, l’augment del petroli arran de les revoltes democràtiques àrabs. Enspoguerem amb la mateixa pedra per quarta vegada, després de Three Mile Island, Txernòbil i Fukushima?

El 7 d’agost de 1945, La Vanguardia Española es feia ressò del llançament de la primera bomba nuclear. En ‘La nota del dia’ (pàg. 6) recollia els sentiments contradictoris: ‘El sensacional anunci produeix un doble sentiment d’admiració, perquè col•loca a l’home molt a prop del coneixement total dels secrets més gelosament guardats per la Natura que fa a la constitució de la matèria, i por, perquè el poble o grup de pobles que puguin manejar al seu gust les enormes forces cohesives que mantenen l’equilibri dels cossos, es converteix de fet en l’amo absolut del món’.

Avui, 66 anys després, ni coneixem del tot els secrets més ben guardats de la natura ni els estats han aconseguit esborrar del tot la seducció pel poder nuclear.

+ El fotoperiodisme aplegat a The Big Picture és recomanable.

+ 65 anys del bombardeig atòmic d’Hiroshima, Vilaweb 6.8.2010.

+ Aviat farà un any, Polònia també va viure l’atzar històric en l’accident aeri del bosc de Katyn. Els 96 tripulants de l’avió van morir al mateix escenari de la II Guerra Mundial on va tenir lloc una matança, el 70è aniversari de la qual anaven camí de commemorar.

El consum mediàtic i cultural dels nadius digitals

Resum del XIX Congrés de Mitjans de Comunicació · València, del 26-29 d’octubre de 2010

Quins mitjans de comunicació tenen més èxit entre els joves? I quins són els seus continguts preferits? Les xarxes socials com Facebook amenacen la seva educació? Són algunes de les preguntes exposades al XIX Congrés de Mitjans de Comunicació, un dels 3 celebrats en el marc dels XXXIX Premis Octubre de València, que la setmana passada va analitzar les pràctiques culturals del jovent, en un entorn comunicatiu sacsejat de valent pel creixement d’internet i les noves tecnologies.

Els joves estimen internet perquè, per exemple, l’ordinador o el mòbil pot satisfer de seguida allò que cerquen; és a dir, que el contingut s’adapti a ells i no a l’inrevès. Ells consumeixen a la carta música, entreteniment, video-jocs… Tot plegat, mentre conversen amb els amics en un xat. Han canviat el sofà del menjador per la cadira de l’habitació - el ciberespai- després de dinar o sopar. Així, per exemple miren cada vegada menys TV de forma tradicional, tot i que l’atracció cap al llenguatge àudiovisual creix. Critiquen l’oferta de les grans cadenes per la manca de varietat, els programes basura… Ells, però, consumeixen reality shows, sèries de ficció i sitcoms, sempre que hi aparegui humor, sexe, música… I si és barrejat i en format àgil millor. El Baròmetre de la comunicació i la cultura, un dels estudis més complerts dels joves de casa nostra, ens mostra dades rellevants.

I per què són els grans usuaris de les xarxes socials com Facebook? Una de les respostes és que encara no són independents i això fa que la necessitat de construir la seva imatge i identitat també es reflecteixi o fins i tot s’intensifiqui a les xarxes socials, on cerquen reconeixement i autoestima. I, és clar, lligar, com sempre ha fet el jovent. Ara bé, la majoria saben distingir els amics de Facebook dels amics de veritat; que acumular-ne d’aquests primers no vol dir ser més feliç.

La bombolla virtual

Els ponents del congrés també van alertar sobre diferents riscos. Per exemple, per a la comunicació familiar, perquè ara potser són els amics i no els pares els protagonistes de la conversa de sobretaula –si la TV de l’habitació no l’havia substituïda abans, és clar-. La mitjana diària de connexió a internet és de dues a tres hores al dia, i en el cas de pares autoritaris i famílies monoparentals augmenta el consum. O de la incapacitat d’administrar el propi temps i la pèrdua de la noció d’aquest quan estan connectats a internet; el zàping mental que suposa fer diverses coses a l’hora davant la pantalla –multitasca- sense fer-ne cap de forma eficaç, amb concentració. Del perill, doncs, de viure en una mena de bombolla virtual, desconnectada del món real. Es calcula que hi ha un 30% d’addictes a la xarxa entre els joves de 12 a 17 anys (la generació Y), els germans petits de la generació Z (18-25 anys). Internet també transforma la seva concepció de la intimitat –ciberinhibició- i la frontera entre l’espai públic i privat és borrosa; per això, el debat social sobre les precaucions que els joves han de prendre a la xarxa és candent.

Ara bé, hi ha molts tòpics són falsos. Els joves consumeixen mitjans de comunicació i, en conjunt, més productes culturals que els adults. Són diferents als joves de qualsevol època, però no són més imbècils que els seus pares quan eren joves. Per contra, cada dia són més intel·ligents i més capaços d’adaptar-se a l’entorn social. La visió negativa dels joves és un fenomen ben antic. De fet, també ho és criticar l’aparició d’una novetat comunicativa, com en el seu dia va representar la ràdio, el cinema o la televisió.

El gran risc de la generació Google

Taula rodona sobre mitjans i blocs del País Valencià, moderada per Gómez Mompart

La gran preocupació de molts ponents va ser la manca capacitat crítica dels joves. L’entreteniment i la despreocupació juvenils són la lògica d’una societat de la informació neoliberal, on el consumisme i l’individualisme són valors universals, mentre que la reflexió i l’espai col·lectiu són els grans perdedors. Com va exposar Josep Lluís Gómez Mompart, un dels coordinadors del congrés, l’epistemològica és la gran qüestió. Internet reprograma el cervell de tots els usuaris, i transforma la nostra cultura i accés al coneixement. Segons aquest catedràtic de Periodisme de la UV, el fet de fer-ho tot més ràpid dificulta cada dia més que els joves puguin analitzar amb atenció i èxit comprensiu un text llarg o veure una pel·lícula dels anys 50.

Tenim més accés a la informació sobre l’actualitat que mai i més desconeixement que mai, perquè la informació és diferent al coneixement. Si bé som davant una revolució comunicativa, no tot és a internet i la xarxa no té, ara per ara, l’autoritat necessària per ser una institució que generi coneixement, com fa la universitat. Així, doncs: Per què joves (i grans) consultem la Wikipedia en lloc d’enciclopèdies en línia com l’Enciclopèdia Catalana, la Larousse francesa o bé l’Enciclopèdia Britànica?

Google ens fa més estúpids? L’expert anglès Peter Williams va exposar un estudi sobre com els joves adolescents anglesos cerquen la informació en el motor de cerca per excel·lència. I el resultat és preocupant. Tenen confiança cega en Google, no avaluen les fonts que troben i els hi costa molt trobar la resposta a qualsevol pregunta plantejada que desconeguin. De fet, Google no és una lleixa de llibres d’una biblioteca universitària. El coneixement, si es troba a internet, hi és desordenat i fragmentat, amb riscos com perdre el context de vista. Diversos aspectes, doncs, dels quals depèn l’èxit universitari i bona part del futur d’una societat.

Per tant, la importància de l’anomenada alfabetització digital és clau. Que els joves siguin capaços de no ofegar-se entre la gran infinitat de continguts que hi ha a la xarxa, sols o bé amb l’ajuda d’un prescriptor o mediador que hagi fet de filtre prèviament. A casa nostra, cal destacar iniciatives com el Diari de l’Escola de Vilaweb. Ara bé, en qualsevol cas, l’esforç per estar ben informat i adquirir coneixements seguint un mètode fiable continua sent imprescindible.

Rafa Xambó, l’altre coordinador del congrés, va criticar el determinisme tecnològic centrant la mirada en la responsabilitat social que tots plegats tenim, especialment els adults de cada generació. El sociòleg i músic valencià va destacar que no cal condemnar ni enaltir de forma acrítica la tecnologia actual, perquè, finalment, cada societat té la capacitat d’apropiar-se d’aquesta i utilitzar-la per a satisfer unes o altres necessitats. La qüestió, doncs, és si les TIC serviran afavorir l’estupidesa o bé la intel·ligència i el benestar col·lectius. A l’escola i a tot arreu.

El repte dels mitjans

Els ponents van destacar que internet és més que un mitjà de comunicació, encara en transformació constant. És a dir, sense llenguatge propi i tot un món de possibilitats que s’han d’acabar de definir i consolidar, malgrat algunes profecies o apostes de futur, tant en sentit optimista com pessimista. Sense negar que hi ha un canvi de model, doncs, la majoria van considerar positiva la seva emergència. Van exposar aspectes genèrics del nou entorn comunicatiu: el creixement constant del consum mediàtic a internet, que aviat arribarà al 50%; la hibridació de continguts; la convergència dels diferents mitjans a la xarxa; o la gran crisi de la ràdio, el mitjà que més necessita reinventar-se (tot i el debat sobre el futur de la premsa escrita).

Els nous patrons de comportament juvenil afecten els mitjans de comunicació i les indústries culturals. Qualsevol model de negoci que vulgui arribar als joves, els adults del demà, ha de combatre aspectes com la cultura de la gratuïtat o l’orfandat de marca. Segons un estudi de Nielsen, només 1 de cada 3 joves es plantegen pagar per consumir un mitjà de comunicació; 3 de cada 4 canviaria de diari digital si demà es plantegés aquesta opció; i el 30% no creuen que pagar repercuteixi en la qualitat dels continguts.

Un dels reptes del periodisme és arribar als joves amb continguts frescos i atractius, però alhora contribuir a la seva educació i vinculació amb els problemes públics. Narrar la societat del món real i donar claus per interpretar-la. El dels mitjans digitals és doble: cercar fórmules per fer econòmicament viable aquest envit periodístic. Centrar-se en l’espectacle banal i el sensacionalisme, perquè els usuaris cliquen més -augmenta l’audiència- i creixen els beneficis publicitaris no sembla el camí. Les institucions socials -bé siguin públiques o privades- i els ciutadans -en la mesura de les seves possibilitats- han de poder col·laborar i premiar el bon periodisme. Per salut mental i responsabilitat democràtica.

Als EUA, videoblogs com Rocketbook tenen èxit i rendibilitat, però internet també ha permès que una agència d’investigació com Propublica obtingui un premi Pullitzer, o que les filtracions fetes pel portal Wikileaks qüestionin la política exterior del govern d’Obama.

 

+ Reportatge especial ‘Ànima’ del C33 (min. 22)

El Telenotícies prioritza el marc espanyol en les informacions polítiques

Acte de presentació de l'informe, al Col·legi de Periodistes

Els Telenotícies de TV3 prioritzen el marc de referència català respecte als altres marcs de referència (espanyol i internacional) en les seves informacions, però només ho fan només una mica més de la meitat de les notícies emeses (56% del total). En canvi, a les informacions de política (44%) i economia (45%), que són les seccions amb més pes ideològic, el marc referencial català és el minoritari.

Aquesta és una de les conclusions extretes de l’informe “Marcs de referència als Telenotícies de TV3”, publicat al nou observatori crític dels mitjans Media.cat (www.media.cat) i presentat avui, 6 d’octubre de 2009, al Centre Internacional de Premsa de Barcelona, per part del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

L’informe destaca, entre d’altres coses, que “la presència al Telenotícies dels territoris dels Països Catalans que no són el Principat de Catalunya és ridícula (5,6% de les informacions amb marc referencial català)”. Pel que fa a la representació de la indústria cultural catalana en els informatius diaris de TV3, els autors de l’informe conclouen que “gairebé la meitat de les notícies sobre producció cultural (cinema, música, literatura i arts escèniques) no fan referència a la indústria cultural catalana (47%)”. I focalitzant encara més en la cultura que s’expressa en la llengua pròpia, diuen que aquesta “està infrarepresentada”, ja que “la presència de cinema en català (7%) i música en català (8%) és pràcticament simbòlica, i resulta especialment preocupant que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%)”.

Entre les recomanacions finals que fa l’informe, destaca la d’incrementar “la presència d’informacions d’altres territoris dels Països Catalans al Telenotícies, especialment davant de l’interès mostrat reiteradament per rebre TV3 en aquests territoris des dels anys vuitanta, que s’ha manifestat a través de la instal·lació popular de repetidors per rebre TV3 o la campanya actual Televisió sense Fronteres”. D’altra banda, assenyala que “és imprescindible que es visibilitzi en més mesura la producció cultural en llengua catalana en totes les disciplines (audiovisual, música, arts escèniques i literatura)”, atès que “el Telenotícies és un dels únics espais televisius de difusió massiva per a la indústria cultural del país i, per tant, juga un paper cabdal en la seva consolidació i el seu creixement”.

L’informe és una foto fixa dels Telenotícies de TV3 emesos entre el 9 de març i el 9 d’abril de 2009: un total de 32 dies que responen a 63 Telenotícies (migdia i vespre) i un total de 1.913 unitats informatives, repartides en 42,4 hores d’emissió. Els autors de l’informe són el periodista Roger Palà i la tècnica en estadística Armelle Ibáñez. A més d’ells mateixos, en l’acte de presentació de l’Observatori crític dels Mitjans Media.cat, hi han participat el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, Joan Vila i Triadú, i el catedràtic de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Gifreu.

Media.cat és una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils que respon a uns dels seus objectius fundacionals: treballar en la difusió i la defensa d’un periodisme rigorós i un espai comunicatiu propi. És l’observatori crític dels mitjans de comunicació que operen en la nostra àrea idiomàtica, amb l’objectiu d’analitzar tant els continguts com els formats o embolcalls amb què aquests són presentats des d’una òptica auto-centrada nacionalment.

Grup de Periodistes Ramon Barnils

De tornada…

… reobrim el nou curs publicant dos reportatges realitzats durant el què va finalitzar al juny passat; alhora, aquest post és un experiment per vincular articles des del núvol emergent de la xarxa (web 3.0):

Reportatge sobre Carles Sentís

Reportatge sobre els blocs electorals

Reportatge Redaccions digitals

Uns amics han realitzat un reportatge sobre l’estructura, rutines de treball i futur dels mitjans digitals i la premsa escrita. Trobareu l’enllaç clicant sobre la imatge, per si hi voleu fer una visita.

Imatge de Redaccions Digitals, secció 'Mitjans'

Perpetuar la simplicitat

He tingut ocasió d’assistir a un d’aquells actes que no tenen preu, això sí, més aviat pel seu simbolisme que no pas per la trempera que desperten: la presentació d’una nova federació juvenil del PSC.

Un acte que ha comptat amb tot el seguici socialista de simpatitzants, militants, regidors i alcaldes. Poca broma, perquè, tot i les ganivetades i antipaties tradicionals de tota família, gent amb molt poder en relació a la resta de seguicis de diferent color polític d’aquesta comarca… que, ben mirat, de poder relatiu a la resta del país tampoc n’acaba de tenir massa.

El fet és que la comunió entre els nouvinguts de l’organització juvenil apadrinada i els socialistes veterans  va ser total. Plena coincidència de discursos, com al si de les millors empreses, on el que semblava comptar era imitar el màxim de bé possible el director general, el profeta de la religió socialista José Luís Rodríguez Zapatero.

José Zaragoza busca el llop amb la mirada

El secretari d’organització José Zaragoza, una de les persones més influents i difícils de veure més enllà del carrer Nicaragua, també va assistir a l’acte per encoratjar els nous valors socialistes locals. I si el conte del llop ha funcionat en diverses eleccions, bé ha de funcionar davant la parròquia dels més fidels i els qui es bategen!

Zaragoza va ser monotemàtic al voltant de la (suposada) dicotomia entre l’esquerra i la dreta. Que ‘si la gent us necessita més que mai perquè la dreta gestiona malament les crisis i només sap fer retallades socials’; que ‘nosaltres som solidaris, treballem pels més dèbils, mentre que la dreta és egoísta i només fa costat als triomfadors’; o bé, que ‘al món hi ha dos tipus de persones: els progressistes i els conservadors’.

Doncs, ja ho veuen, diuen que vivim en un món complexa i postmodern, on les interpretacions fàcils s’han acabat, però resulta que per Zaragoza tot és redueix a bons i dolents. Diuen, també, que calen nous discursos per apropar la política als ciutadans i combatre l’abstenció, però resulta que Zaragoza sembla prendre per rucs als receptors dels seus missatges.

Els que manen de debó, egoístes, triomfadors i conservadors com el president del Banco Santander, Emilio Botín, i els seus col·legues de dalt de tot a la dreta de l’escala social, estan encantats amb el PSOE. Per exemple, després de la pluja de milions a les entitats financeres. Més subtilesa i eficàcia que el PP, deu pensar Botín.

El discurs de Zaragoza no es limita a un acte amb les joventuts del partit. És el mateix discurs que està fent Maria Badia i el PSC-PSOE en les eleccions europees, i la mateixa idea que simbolitza la imatge de campanya que ens bombardeja per terra mar i aire.

Un relat tan centrat en la proximitat, Catalunya i els interessos dels catalans, que podria fer-se a Múrcia sense necessitat de tocar una coma. Un bon indicador de la independència del PSC i de l’eufemisme de parlar dels ’25 diputats de Madrid’. I una campanya tan lúcida i honesta, que utilitza la cara de polítics retirats de la primera línia… però que a priori fan (més) por (que Sarkozy i Merkel).

La gran campanya, amb les cares dels 'llops occidentals'

Finalment, allò que compta és obtenir vots, oi? I si el conte del llop funciona, per què canviar-lo, deu pensar Zaragoza. Certament, Alejo Vidal-Quadras i Mayor Oreja no fan por sinó pànic… El drama català és que estem atrapats entre els uns i els altres, en un Estat, la TV pública del qual  només admet, també, dues lògiques: un debat cara a cara.

Els membres de la Joventut Socialista de Catalunya ho tenen ben fàcil per seguir l’exemple dels grans. Com ells,  amb una mica d’ajut (econòmic i clientelar) segur que arribaran ben lluny. Felicitats triomfadors!

(Benvolgut lector,

Si tinc més temps, també parlarem dels altres partits; no es preocupi)