De Belfast a Sant Sebastià

Mural al Bogside, Derry. 'Peace without freedom is not peace at all'.

El congrés internacional de pau celebrat el passat dilluns 16 d’octubre al palau d’Aiete de Sant Sebastià ha aixecat tot tipus de reaccions. Com en qualsevol conflicte polític això és ben normal, tot i que certes declaracions del PP espanyol o certes interpretacions de la premsa de Madrid hagin fet un ridícul d’abast mundial. De fet, allò important no són les reaccions ni el rebombori de fons, sinó si el procés de pau realment avança i es deixen enrere les causes que han alimentat durant anys la confrontació armada, per donar pas a una nova etapa basada en el diàleg. És a dir, allò que destaquen experts com Antoni Batista (Ara) o les cròniques de Dani Gómez i Martxelo Otamendi (Cat. Ràdio).

És evident, com diu el tòpic, que no hi ha dos processos de pau iguals, perquè no tenen lloc en societats ni en moments històrics idèntics. Ara, també és evident, com s’ha escrit aquests dies, que hi ha similituds notables entre el cas d’Irlanda del Nord o Sud-àfrica hi el del País Basc (Ara). No cal fer massa cas als qui neguen del tot qualsevol comparació, perquè són els mateixos que neguen un conflicte polític i, per tant, que calgui canviar res de l’escenari actual. Per exemple, treure de la presó Arnaldo Otegui, artífex del canvi de rumb de l’esquerra abertzale. Durant uns mesos he pogut viure de ben a prop el cas del nord d’Irlanda, des de Belfast, i conèixer una mica més tota la seva complexitat. No en sóc cap expert, tot i que en aquest vídeo repasso l’evolució des de 1998 a títol introductori.

Per això, si comparem 4 dels 5 punts que centren el contingut de l’acord de Sant Sebastià (comunicat a Vilaweb), 13 anys després crec que els avenços a Irlanda del Nord són notables: l’activitat armada no s’ha acabat però ara és de baixa intensitat, és una pau relativa molt allunyada del grau de violència política dels anomenats Troubles; el diàleg s’ha imposat a nivell institucional i entre la majoria de comunitats com a via per gestionar els problemes i els recursos; és evident que es manté una societat polaritzada culturalment i política, amb una dinàmica de ‘nosaltres’ i ‘ells’, i que la reconciliació és un camí de llarg recorregut, però els exemples de progrés són moltíssims en aquest sentit. Com el treball de ‘peacemakers’ menys mediàtics com Padraig O’Malley i líders comunitaris que treballen per consolidar la pau a la regió, o bé compartir l’experiència del nord d’Irlanda per altres situacions de conflictes polítics (post Fórum de les Ciutats en Transició).

Consentiment democràtic i voluntat política

En quart lloc i finalment, el consentiment democràtic com a única via per decidir el futur de la regió continua sent acceptat per totes les parts. La negociació multipartida va concloure en l’acord de Divendres Sant que només els ciutadans del Nord d’Irlanda poden decidir a les urnes l’estatus polític; si continuar dins el Regne Unit o bé reunificar-se de nou amb el sud d’Irlanda. La sobirania política és precisament la clau de volta del procés de pau d’Euskadi. La negociació d’Irlanda del Nord no va ser entre una nació dividida en dos estats diferents (França i Espanya) sinó entre una regió que pertany íntegrament a un estat (el Regne Unit), la meitat de ciutadans de la qual volen reintegrar-se en un altre estat, la República d’Irlanda o sud d’Irlanda. Ja ho hem dit, sempre hi ha diferències i aquesta n’és una d’important.

Mural al Bogside, Derry. John Hume, M. Luther King, Mare M. Teresa de Calcuta i Nelson Mandela.

No obstant, el que destacaria és la cultura democràtica i la voluntat de canvi. D’una banda, tan els governs de torn de Londres (Tony Blair i Mo Mowlam, secretària d’Irlanda del Nord) com el de Dublín (Bertie Ahern, present a St. Sebastià) van activar tota la maquinària diplomàtica, van acceptar i impulsar la mediació d’actors clau com el senador nord-americà George J. Mitchell (Principis Mitchell).

O bé, van consensuar que no s’oposarien a la decisió de les urnes dels sis comtats del nord d’Irlanda; a una consulta ciutadana, doncs, capaç de canviar l’estatuts polític de la regió. Des d’aleshores, la proporció entre unionistes i republicans es manté al voltant del 60% i 40% respectivament i el canvi és difícil a curt termini. Són unes xifres contràries a les de la comunitat autònoma del País Basc, en relació a la proporció d’unionistes i independentistes. Per això, potser el que fa més por a Madrid i explica moltes actituds és precisament el resultat de les urnes, com diu Batista a Vilaweb que podria passar.

D’una altra banda, John Hume (líder social-demòcrata) va ser l’artífex del canvi de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin (mai es va castigar l’activitat política ni il·legalitzar-lo per vincles amb l’IRA). En el bàndol unionista, David Trimble (DUP i Premi Nobel de la Pau 1998 al costat de Hume) va jugar el paper necessari per a la pau formal, mentre que el mossèn protestant Ian Paisley del DUP boicotava qualsevol negociació. Paradoxalment, el seu relleu, Peter Robinson, ha acabat encapçalant el govern compartit d’Stormont, al costat del Sinn Féin d’Adams i McGuiness; tots dos, partits minoritaris abans de l’acord de pau. Si fos per electoralisme i curtesa de mires, doncs, els líders més moderats durant l’acord de pau, Hume i Trimble, s’ho haurien pensat dues vegades. Molts dels companys de partit de Paisley, en canvi, lamenten avui el paper obstruccionista que van jugar aleshores i tenen un discurs ben diferent.

Mural a Falls Rd., oest de Belfast

Un camí llarg

Les reflexions d’aquesta entrevista a Jesús Eguiguren, president del PSE, són molt reveladores: “Los socialistas hemos perdido la oportunidad de abanderar la paz”; “Los vascos eligieron al lehendakari Patxi López para hacer la paz”; o “Tampoco entiendo muy bien por qué Otegui está en la cárcel [...] Estamos alimentando un mito”.

Mentre la “no condemna de la violència” per part de l’esquerra independentista basca sempre ha sigut una mena de casus belli per a molts partits i mitjans, catalans inclosos que no van rebutjar la Llei de Partits, hi ha actituds sorprenents. Quan aquesta subscriu la declaració de St. Sebastià i demana a ETA que  declari la fi definitiva de l’activitat armada, fins i tot sembla que, quan arribi aquest moment, hi ha qui no el celebrarà sinó tot el contrari.

En qualsevol cas, cal esperar la declaració d’ETA i la reacció posterior del govern espanyol, l’actual o el nou sorgit de eleccions espanyoles del 20-N. I també, el resultat d’Amaiur a les urnes. El paper de París, a qui els mediadors també insten a involucrar-se en el procés, resta per veure. Ja sigui final definitiu o abandonament de la violència d’ETA, això va per llarg. Al nord d’Irlanda, el desarmament va ser un dels aspectes més delicats i van caldre 8 anys per tancar-lo. Comptat i debatut, comparat amb ara fa un any (post 7 d’octubre 2010), és evident que han passat moltes coses i s’ha avançat.

+ Documental: “Pluja seca” de Gorka Espiau-TV3, sobre el paper dels mediadors internacionals (veure, TV3 a la carta).

+ John Hume a TV3, 10 anys després de l’acord de pau.

Imanol Uria: ‘ETA encara està pagant les conseqüències de l’atemptat de Barajas’

Calvet, Murua i Otamendi al CPC

Imanol Urua va presentar ahir al vespre l’edició castellana de ‘El triángulo de Loiola‘ (Ttarttalo), una crònica de les dotze converses secretes que Batasuna, PSE i PNB van mantenir al monestir de Loiola la tardor de 2006 per intentar salvar el procés de pau. Tot i que periodista basc afirma que el llibre no ha caducat perquè ETA encara està pagant les conseqüències de l’atemptat a l’aeroport de Barajas que va frustrar l’intent, es va mostrar optimista de cara al futur.

Urua va destacar que estant tenint lloc canvis importants a gran velocitat: ‘Ara és un moment molt interessant perquè l’esquerra abertzale aposta fermament per les vies polítiques. Una decisió que ETA ha d’acceptar’. Durant la presentació també va donar algun consell: ‘El paper ho aguanta tot, però si no es pot materialitzar un acord arriba la desconfiança’.

Al seu costat, Martxelo Otamendi va elogiar la feina feta per qui, mentre escrivia el llibre, era el cap de política de Berria. El director del diari basc va alertar que els avenços del procés de pau no seran gratuïts. D’una banda, per exemple, a causa de la pressió dels seus detractors; d’una altra, perquè el govern espanyol sempre voldrà aparèixer als llibres d’història com a defensor de l’estat de dret i la constitució espanyola. Així, Otamendi veu ara per ara difícil que l’esquerra independentista basca pugui presentar-se a les properes eleccions municipals.

L’advocada Gemma Calvet, que també va acompanyar Urua i Otamendi, va destacar el rigor anglosaxò -facts not comments- de l’autor i va defensar la necessitat d’incorporar amb més força la visió femenina per avançar en la resolució del conflicte. I, per la seva banda i en qualitat d’assistent, l’historiador Antoni Segura va mostrar-se esperançat, perquè segons ell les converses de Loiola van representar un procés profund de diàleg entre les parts i van deixar portes obertes per reprendre’l.

+Entrevista de VilaWeb a Imanol Uria.

Deontologia?

EFE avisa; EPC publica 17/3/10

Dins l’assignatura de Deontologia periodística a la UPF, el 10 de febrer vam començar un bloc col·lectiu per analitzar diferents casos de ‘males pràctiques’. És a dir, notícies que incompleixen algun dels principis d’autoregulació que els professionals de la informació tenen com a marc, ja sigui del propi mitjà (com els estatuts de redacció interns, vegi’s LV), geogràfic (com el Codi Deontològic del CPC) o bé universal (com els Principis Internacionals de la UNESCO).

El tòpic cert diu que cadascú té una moral diferent i que, per tant, l’ètica té mil cares. Ara bé, quan parlem de fer periodisme -no altres activitats alienes a l’interès públic-, poques veus s’atrevirien a qüestionar determinats principis deontològics. Com passa amb les lleis, la interpretació d’aquests en cada cas ja és una altra cosa…

El fet és que amb dos companys més vam decidir analitzar el tractament de l’anomenada ‘lluita contra ETA’. Prenent la categoria d’espiral del silenci, una teoria molt interessant de Noelle-Neumann, a priori ens semblava que el tractament mediàtic que tenen a l’Estat espanyol els acusats de pertinença o col•laboració amb ETA (o el seu ‘entorn’) atemptava en alguns casos contra el principi de veritat, justícia, llibertat i responsabilitat. A més, que aquest tractament cada cop era més uniforme i que poder veure la realitat d’una altra manera a través dels mèdia cada cop més difícil.

El professor, després de donar el seu vist-i-plau a l’opció, ens va avisar que potser hauríem de recórrer a l’hemeroteca si no es donaven notícies actuals, però ETA fa setmanes que torna a encapçalar espais informatius. Canvis d’opinió en l’esquerra abertzale, la detenció de pressumptes membres d’ETA a Girona o la mort de Jon Anza són exemples dels nostres posts.

Portada ABC 21/3/10 - Kiosko.net

I precisament quan l’assignatura finalitza, i el bloc difícilment tindrà continuïtat (seguirem amb atenció llocs com media.cat o comunicacio21), resulta que apareixen dos casos brutals. Una foto difosa per EFE com a preludi, i el cas dels bombers catalans com a cirereta. Exemples de males pràctiques amb conseqüències importants per als seus involuntaris protagonistes i de fins a quin punt la ‘guerra informativa contra el terror’ pot prioritzar la immediatesa a la contrastació d’un fet. I, també, de com tot plegat es pot vendre com un espectacle més del circ anti-terrorista, sense fer autocrítica.

‘La deontologia convé saber que existeix però a la redacció, a l’hora de la veritat, es va per feina’, s’acostuma a dir als principiants. Si el paper dels mitjans no és investigar i conèixer la veritat més enllà de la fe cega en fonts oficials i els seus objectius, però, potser no anem bé.

D’acord. Errors com els citats no han costat la vida de ningú. Ara bé, l’origen de ‘danys col·laterals’ en guerres com la d’Afganistan és finalment la informació, desconèixer quin és l’objectiu militar. Poca broma amb jugar-hi.

+ Gara, sense ser un referent deontològic, explica el cas dels bombers als mèdia: ‘De la equivocación policial a las chocantes interpretaciones de los medios españoles’. Parlar català com a indici (simbòlic) mereix un post.

+ Editorial de Vicent Partal: ‘La diferència‘ (22/3/2010)

Exigir el canvi i minimitzar-lo quan comença

Foto: Flickr, Soniko

Dissabte 20 de febrer. Tres dels quatre diaris analitzats en aquest bloc (El País –EP-, El Mundo –EM- i La Vanguardia –LV-) es fan ressò que l’esquerra abertzale afirma en una entrevista a Berria que ETA ha d’abandonar la lluita armada, de forma clara i inequívoca. Una informació que ja ha aparegut en les versions digitals divendres al vespre.

Aquesta declaració sembla a priori una gran notícia, després d’una recent ‘defensa d’un procés democràtic’. De fet, la “no condemna de la violència” per part de l’esquerra independentista basca  sempre ha estat una mena de casus beli per part de les institucions i la gran majoria de mitjans a l’hora de recolzar la Llei de Partits. Veure, per exemple EP, 28 de gener de 2010.

No obstant, el protagonisme a les portades és moderat o inexistent: un breu en portada a EP, cap menció a EM ni a LV. No s’hi dedica cap editorial, si bé tots tres aborden la notícia. A la pàg. 14 de EP s’hi destaca “La izquierda ‘abertzale’ plantea un proceso sin “actividad armada de ETA” (accés mynewsonline), al costat de la rèplica del govern basc; en el cas de EM, “Etxeberria plantea un proceso sin atentados” és la segona notícia de la pàg. 8, per darrera de “El Gobierno vasco dice que el 12% de los ‘ertzainas’ falta cada día al trabajo” i dos breus d’ETA; i finalment LV dedica dues columnes a “La izquierda abertzale plantea un proceso sin ETA”, notícia secundària de la pàg. 14 al costat de Camps. D’altra banda, Gara evita fer-se ressó d’una exclusiva de la competència, i només inclou una referència indirecta al cas, dins el protagonisme positiu habitual que dóna a l’esquerra abertzale.

El contrast amb el ressò que han tingut les notícies ‘negatives’ de detencions de pressumptes membres d’ETA i la suposada estratègia d’aquesta organització armada per “instal•lar una base a Catalunya” sembla prou notori.

Tots tres diaris coincideixen amb el que recull EP: tot i un “esfuerzo inédito de la izquierda radical en su apuesta por las vías “pacíficas y democráticas”, el govern basc i els partits legals mantenen “la sospecha de que la izquierda abertzale está realizando un esfuerzo declarativo, inédito en su historia, para crear un clima favorable a su legalización como formación política en las elecciones municipales y forales de mayo de 2011”, a excepció d’EA, que obté un tracte negatiu per desviar-se del consens i “coincidir con la propuesta de ETA de crear un polo soberanista”, en paraules de EM. Alhora de traslladar la inseparable vinculació entre política i terrorisme al paper, LV fins i tot inclou en l’últim paràgraf d’aquesta notícia una referència a un auto judicial en les últimes detencions de pressumptes membres d’ETA.

Sembla oportú qüestionar-se deontològicament el principi de justícia, per minimitzar un anunci a priori tan esperat d’una opció política -sigui legal o no- així com per mantenir sense fisures la seva imatge tradicional, a més del principi de responsabilitat, per no contribuir a la transformació del conflicte d’Euskadi cap al retorn d’un escenari de diàleg que en pugui facilitar la resolució pacífica, sinó més aviat de manteniment i reproducció de la lògica actual. Entenem aquesta responsabilitat d’acord amb l’annex 5 del Codi Deontològic del CPC sobre la cobertura de conflictes armats, així com els art. 33 i 34 de la R1003 del Consell d’Europa, i els principis VIII i IX del codi ètic de la UNESCO.

El rebuig a la violència de l’IRA per part del Sinn Fein va ser notícia i més aviat bona; salvant les distàncies, alguns mitjans de l’Estat espanyol no volen que el cas analitzat sigui percebut així. Els tres rotatius analitzats afirmen ser diaris independents en els seus estatuts de redacció (art. 3.1 EP, art. 2 EM i 1.1 de LV), però potser coincideixen en excés amb la línia governamental, política i judicial.

Podrien tenir una actitud més justa i equilibrada amb un actor polític, l’esquerra independentista basca, que afirma voler reinserir-se dins “el consens democràtic” com tant se li ha exigit, i més responsable per no mantenir enquistat un conflicte històric.

Publicat en aquest bloc col·lectiu de Deontologia

Roberto Manrique: “Cal protestar quan algú utilitza explicacions pròpies dels etarres”

El portaveu de l’ACVOT critica el secretari general d’ERC, Joan Ridao

SANTI SAGALÉS, 14 de maig [NOTÍCIA UNIVERSITAT]

Roberto Manrique, portaveu de l'ACVOT

Actualment Roberto Manrique és, a més de portaveu, el responsable de l’àrea socio-assistencial de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT). Acumula 20 anys dedicats a aquest tipus d’associacions. A Manrique no li agrada que defineixin la seva organització com a lobby polític, si bé defensa que aquestes “puguin jugar el seu paper” en allò que els afecta.

En el marc d’una roda de premsa celebrada a la Facultat de Comunicació, Manrique va voler realitzar uns aclariments previs als periodistes presents, en aquest cas estudiants de Periodisme polític.

En primer lloc, el portaveu va criticar el secretari general d’ERC, Joan Ridao, per haver manifestat dies enrera que el pacte de govern “antinatura” del PSOE i el PP a Euskadi “dóna ales al terrorisme”. Segons Manrique, dites declaracions són condemnables, perquè “cal protestar quan algú utilitza els mateixos argument que emprats per etarres davant els judicis”.

Tot i que Manrique no va parlar de cap acció judicial, un dels arguments de l’Audiència Nacional en el macrosumari 18/98 obert a entitats i associacions de l’esquerra independentista basca, s’ha basat precisament en la “coincidència de finalitats polítiques” entre ETA i els qui reclamen la independència d’Euskal Herria. Associacions i persones d’ideologia ben diversa han criticat aquestes comparacions, com el Grup de Periodistes Ramon Barnils, perquè deriven en arguments judicials contra idees i no contra fets.

En segon lloc, el portaveu de l’ACVOT va definir com un eufemisme aquells titulars informatius que contenen el subjecte “les víctimes” en lloc d’especificar l’associació o associacions concretes. Manrique va denunciar així que “aquesta generalització és manipulació informativa” que certs mitjans fan amb aquest col•lectiu de persones, “ampli i plural” segons ell.

Fetes aquestes dues declaracions prèvies, va poder començar el torn obert de preguntes, si bé el focus d’atenció es va mantenir majoritàriament al País Basc. Sobre la Llei de partits, que permet la il•legalització de Batasuna i deixa sense representació prop de 100.000 electors, Manrique va limitar-se a dir que “la llei és la llei, també pels presos d’ETA que es beneficien de la reducció de la seva pena”. Un veterà periodista es va encarregar d’apuntar a l’entrevistat la generalització de dita llei, mentre que minuts abans ell demanava no fer el mateix amb les víctimes del terrorisme.

Per al portaveu de l’ACVOT, el conflicte basc sembla simple d’explicar, si bé difícil de solucionar; res a veure amb el cas d’Irlanda, que “és, sobretot, una guerra religiosa”. “Jo no aniré a matar un veí de la Vall d’Hebrón, perquè no demani la independència del meu barri de Sant Martí [...] Impedir que algun boig utilitizi una pistola, però, mai es podrà evitar del tot”, va dir. Interrogat sobre una de les darreres polèmiques, els ajuts públics del govern basc als familiars de presos dispersats en presons d’arreu de l’Estat, Manrique va respondre amb una pregunta: “Els importaba als pares dels presos saber on era el seu fill quan havien marxat de casa per militar a ETA?”.

L’altre tema estrella va ser l’escissió de l’Associación de Víctimas del Terrorismo (AVT) que els creadors de la posterior AVCOT van protagonitzar l’any 2003. Manrique va denunciar que l’actual junta de l’AVT, liderada per Lucas Alcaraz, “no té res a veure amb les víctimes, sinó que fa política amb elles”. Suggerir això en una entrevista al diari El País li va causar precisament l’expulsió de l’AVT, després de 13 anys treballant-hi.

En termes positius, Manrique va anunciar que el juliol de l’any vinent tindrà lloc la presentació de la nova Llei integral d’assistència a les vícitmes del terrorisme. Aquesta, hauria de representar avenços significatius com reconèixer les tortures psicològiques o bé les víctimes d’atemptats fora de l’Estat.

Finalment, l’entrevistat es va mostrar partidari de detencions preventives, allò que l’analista Michael Ignatieff ha anomenat el mal menor: la possible retallada de llibertats individuals en pressumptes casos d’amenaça terrorista. Un debat en auge als EUA després dels atemptats del setembre del 2001, que per Manrique sembla tenir fàcil resposta: “Si detenint 30 persones, tot i que finalment totes menys una siguin innocents, acabem tenint un culpable i podent evitar atemptats, l’acció policial és bona”.

El problema, però, és que sovint no parlem de detencions sinó de tortures com les practicades per l’exèrcit dels EUA a Guantanamo, o fins i tot de ‘morts per equivocació’ (danys col·laterals?), com la del jove d’origen brasiler Jean Charles de Menezes a Londres. A casa nostra,  el barri barceloní del Raval s’ha fet famós per les detencions de veïns d’origen paquistànès per suposada vinculació al terrorisme islamista; detinguts, sovint per error demostrat. La pregunta difícil remet al tòpic sobre l’abús de poder: “Qui vigila al vigilant?”

Article recomanat: Així de salvatge, de David Fernàndez

La ‘premsa d’Estat’ també s’uneix contra ETA [Seminari Actualitat]

La fi d’ETA, una organització armada amb mig segle d’història, sembla més aviat un déjà vu, una nova promesa del govern de torn. La seva existència recorda una de les anomalies que ni el franquisme ni la posterior transició espanyola han pogut solucionar, i per aquest motiu eliminar ETA i tot el seu entorn ja fa molts anys que és una raó d’Estat.

Més recentment, després del trencament de la treva i el fracàs de les últimes negociacions del govern socialista, el consens al voltant del setge policíac i polític contra els terroristes i l’esquerra independentista basca s’ha intensificat.

Però aquesta és una batalla també política en clau espanyola, i com en la resta de conflictes, l’espai entre la guerra psicològica i la realitat sovint és difícil de conèixer. En aquest escenari els mitjans són actors polítics. Pocs parlen ja de diàleg en les seves informacions, i sovint alguns obliden  la pressumpció d’innocència dels detinguts o no qüestionen la veracitat de les fonts policials i governamentals.

Tots els diaris, això sí, semblen reflectir els interessos del seu mitjà i tenir una estratègia informativa. Davant un mateix fet, noves informacions al voltant de la detenció del pressupmte cap d’ETA Uriarte dissabte al vespre, les portades d’ahir dilluns dels dos líders de la premsa de Madrid semblaven prou iguals. El diari de referència, El País (EP) va dedicar notícia principal i la foto gran; El Mundo (EM), notícia principal, compartida però amb un nou episodi de la seva guerra particular en defensa del castellà -aquest sí amb foto inclosa-.

Portades dels diaris El País i El Mundo 20/abril/09

No obstant, els continguts presentaven diferències grans: el titular de EP era ‘El jefe de ETA preparaba un atentado para recibir al Gobierno de Patxi López‘, molt similar al de El Periódico de Catalunya, mentre que EM titulaba ‘Rubalcaba dice que en ETA se discute si se debe seguir o no’. Dos titulars que possiblement amaguen processos de producció diferents, si bé els textos de les portades del dia anterior eren molt similars.

EP fonamenta aquesta notícia principal en fonts policials, gràcies a les quals obté molts detalls dels fets i una interpretació plausible. EM, en canvi, basa la informació de portada en la roda de premsa del ministre de l’Interior espanyol, Alfredo P. Rubalcaba.

El diari EP té informació exclusiva i un cop més s’ha avançat? Sembla que sí: EM, finalment, actualitzava ahir al vespre la informació i la hipòtesi de EP, després d’una nova roda de premsa del ministre Rubalcaba a Londres. Les causes: segurament una millor xarxa de fonts policials, i possiblement afinitats ideològiques i estratègiques entre el govern socialista i l’emblema del grup PRISA. Però, també a Madrid i lluny de l’òrbita de l’esquerra, el diari ABC es va avançar al diari progressita Público.

Més enllà de la informació i el posicionament ideològic, però, el consens sobre la necessitat d’acabar amb ETA i la defensa del marc constitucional entre els diaris de Madrid és elevat. Per un moment, i a diferència dels atemptats de l’11-M, sembla que en aquesta lluita contra el terrorisme, com al Congrés, ‘el color polític’ de la premsa també desapareix.

Portades dels diaris Avui i Gara 20/abril/09

Finalment, dos diaris nacionals  com l’Avui i el Gara no només poden ser definits com a regionals des de la capital de l’Estat, sinó també ‘titllats de desviats’. El primer, per minimitzar la informació de la detenció i el segon, molt més lluny, per ser ‘una eina més al servei d’ETA’. Curiosament, el Gara parla de mutisme policial, mentre que El País ho sembla saber gairebé tot!