De Belfast a Sant Sebastià

Mural al Bogside, Derry. 'Peace without freedom is not peace at all'.

El congrés internacional de pau celebrat el passat dilluns 16 d’octubre al palau d’Aiete de Sant Sebastià ha aixecat tot tipus de reaccions. Com en qualsevol conflicte polític això és ben normal, tot i que certes declaracions del PP espanyol o certes interpretacions de la premsa de Madrid hagin fet un ridícul d’abast mundial. De fet, allò important no són les reaccions ni el rebombori de fons, sinó si el procés de pau realment avança i es deixen enrere les causes que han alimentat durant anys la confrontació armada, per donar pas a una nova etapa basada en el diàleg. És a dir, allò que destaquen experts com Antoni Batista (Ara) o les cròniques de Dani Gómez i Martxelo Otamendi (Cat. Ràdio).

És evident, com diu el tòpic, que no hi ha dos processos de pau iguals, perquè no tenen lloc en societats ni en moments històrics idèntics. Ara, també és evident, com s’ha escrit aquests dies, que hi ha similituds notables entre el cas d’Irlanda del Nord o Sud-àfrica hi el del País Basc (Ara). No cal fer massa cas als qui neguen del tot qualsevol comparació, perquè són els mateixos que neguen un conflicte polític i, per tant, que calgui canviar res de l’escenari actual. Per exemple, treure de la presó Arnaldo Otegui, artífex del canvi de rumb de l’esquerra abertzale. Durant uns mesos he pogut viure de ben a prop el cas del nord d’Irlanda, des de Belfast, i conèixer una mica més tota la seva complexitat. No en sóc cap expert, tot i que en aquest vídeo repasso l’evolució des de 1998 a títol introductori.

Per això, si comparem 4 dels 5 punts que centren el contingut de l’acord de Sant Sebastià (comunicat a Vilaweb), 13 anys després crec que els avenços a Irlanda del Nord són notables: l’activitat armada no s’ha acabat però ara és de baixa intensitat, és una pau relativa molt allunyada del grau de violència política dels anomenats Troubles; el diàleg s’ha imposat a nivell institucional i entre la majoria de comunitats com a via per gestionar els problemes i els recursos; és evident que es manté una societat polaritzada culturalment i política, amb una dinàmica de ‘nosaltres’ i ‘ells’, i que la reconciliació és un camí de llarg recorregut, però els exemples de progrés són moltíssims en aquest sentit. Com el treball de ‘peacemakers’ menys mediàtics com Padraig O’Malley i líders comunitaris que treballen per consolidar la pau a la regió, o bé compartir l’experiència del nord d’Irlanda per altres situacions de conflictes polítics (post Fórum de les Ciutats en Transició).

Consentiment democràtic i voluntat política

En quart lloc i finalment, el consentiment democràtic com a única via per decidir el futur de la regió continua sent acceptat per totes les parts. La negociació multipartida va concloure en l’acord de Divendres Sant que només els ciutadans del Nord d’Irlanda poden decidir a les urnes l’estatus polític; si continuar dins el Regne Unit o bé reunificar-se de nou amb el sud d’Irlanda. La sobirania política és precisament la clau de volta del procés de pau d’Euskadi. La negociació d’Irlanda del Nord no va ser entre una nació dividida en dos estats diferents (França i Espanya) sinó entre una regió que pertany íntegrament a un estat (el Regne Unit), la meitat de ciutadans de la qual volen reintegrar-se en un altre estat, la República d’Irlanda o sud d’Irlanda. Ja ho hem dit, sempre hi ha diferències i aquesta n’és una d’important.

Mural al Bogside, Derry. John Hume, M. Luther King, Mare M. Teresa de Calcuta i Nelson Mandela.

No obstant, el que destacaria és la cultura democràtica i la voluntat de canvi. D’una banda, tan els governs de torn de Londres (Tony Blair i Mo Mowlam, secretària d’Irlanda del Nord) com el de Dublín (Bertie Ahern, present a St. Sebastià) van activar tota la maquinària diplomàtica, van acceptar i impulsar la mediació d’actors clau com el senador nord-americà George J. Mitchell (Principis Mitchell).

O bé, van consensuar que no s’oposarien a la decisió de les urnes dels sis comtats del nord d’Irlanda; a una consulta ciutadana, doncs, capaç de canviar l’estatuts polític de la regió. Des d’aleshores, la proporció entre unionistes i republicans es manté al voltant del 60% i 40% respectivament i el canvi és difícil a curt termini. Són unes xifres contràries a les de la comunitat autònoma del País Basc, en relació a la proporció d’unionistes i independentistes. Per això, potser el que fa més por a Madrid i explica moltes actituds és precisament el resultat de les urnes, com diu Batista a Vilaweb que podria passar.

D’una altra banda, John Hume (líder social-demòcrata) va ser l’artífex del canvi de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin (mai es va castigar l’activitat política ni il·legalitzar-lo per vincles amb l’IRA). En el bàndol unionista, David Trimble (DUP i Premi Nobel de la Pau 1998 al costat de Hume) va jugar el paper necessari per a la pau formal, mentre que el mossèn protestant Ian Paisley del DUP boicotava qualsevol negociació. Paradoxalment, el seu relleu, Peter Robinson, ha acabat encapçalant el govern compartit d’Stormont, al costat del Sinn Féin d’Adams i McGuiness; tots dos, partits minoritaris abans de l’acord de pau. Si fos per electoralisme i curtesa de mires, doncs, els líders més moderats durant l’acord de pau, Hume i Trimble, s’ho haurien pensat dues vegades. Molts dels companys de partit de Paisley, en canvi, lamenten avui el paper obstruccionista que van jugar aleshores i tenen un discurs ben diferent.

Mural a Falls Rd., oest de Belfast

Un camí llarg

Les reflexions d’aquesta entrevista a Jesús Eguiguren, president del PSE, són molt reveladores: “Los socialistas hemos perdido la oportunidad de abanderar la paz”; “Los vascos eligieron al lehendakari Patxi López para hacer la paz”; o “Tampoco entiendo muy bien por qué Otegui está en la cárcel [...] Estamos alimentando un mito”.

Mentre la “no condemna de la violència” per part de l’esquerra independentista basca sempre ha sigut una mena de casus belli per a molts partits i mitjans, catalans inclosos que no van rebutjar la Llei de Partits, hi ha actituds sorprenents. Quan aquesta subscriu la declaració de St. Sebastià i demana a ETA que  declari la fi definitiva de l’activitat armada, fins i tot sembla que, quan arribi aquest moment, hi ha qui no el celebrarà sinó tot el contrari.

En qualsevol cas, cal esperar la declaració d’ETA i la reacció posterior del govern espanyol, l’actual o el nou sorgit de eleccions espanyoles del 20-N. I també, el resultat d’Amaiur a les urnes. El paper de París, a qui els mediadors també insten a involucrar-se en el procés, resta per veure. Ja sigui final definitiu o abandonament de la violència d’ETA, això va per llarg. Al nord d’Irlanda, el desarmament va ser un dels aspectes més delicats i van caldre 8 anys per tancar-lo. Comptat i debatut, comparat amb ara fa un any (post 7 d’octubre 2010), és evident que han passat moltes coses i s’ha avançat.

+ Documental: “Pluja seca” de Gorka Espiau-TV3, sobre el paper dels mediadors internacionals (veure, TV3 a la carta).

+ John Hume a TV3, 10 anys després de l’acord de pau.

Imanol Uria: ‘ETA encara està pagant les conseqüències de l’atemptat de Barajas’

Calvet, Murua i Otamendi al CPC

Imanol Urua va presentar ahir al vespre l’edició castellana de ‘El triángulo de Loiola‘ (Ttarttalo), una crònica de les dotze converses secretes que Batasuna, PSE i PNB van mantenir al monestir de Loiola la tardor de 2006 per intentar salvar el procés de pau. Tot i que periodista basc afirma que el llibre no ha caducat perquè ETA encara està pagant les conseqüències de l’atemptat a l’aeroport de Barajas que va frustrar l’intent, es va mostrar optimista de cara al futur.

Urua va destacar que estant tenint lloc canvis importants a gran velocitat: ‘Ara és un moment molt interessant perquè l’esquerra abertzale aposta fermament per les vies polítiques. Una decisió que ETA ha d’acceptar’. Durant la presentació també va donar algun consell: ‘El paper ho aguanta tot, però si no es pot materialitzar un acord arriba la desconfiança’.

Al seu costat, Martxelo Otamendi va elogiar la feina feta per qui, mentre escrivia el llibre, era el cap de política de Berria. El director del diari basc va alertar que els avenços del procés de pau no seran gratuïts. D’una banda, per exemple, a causa de la pressió dels seus detractors; d’una altra, perquè el govern espanyol sempre voldrà aparèixer als llibres d’història com a defensor de l’estat de dret i la constitució espanyola. Així, Otamendi veu ara per ara difícil que l’esquerra independentista basca pugui presentar-se a les properes eleccions municipals.

L’advocada Gemma Calvet, que també va acompanyar Urua i Otamendi, va destacar el rigor anglosaxò -facts not comments- de l’autor i va defensar la necessitat d’incorporar amb més força la visió femenina per avançar en la resolució del conflicte. I, per la seva banda i en qualitat d’assistent, l’historiador Antoni Segura va mostrar-se esperançat, perquè segons ell les converses de Loiola van representar un procés profund de diàleg entre les parts i van deixar portes obertes per reprendre’l.

+Entrevista de VilaWeb a Imanol Uria.

Exigir el canvi i minimitzar-lo quan comença

Foto: Flickr, Soniko

Dissabte 20 de febrer. Tres dels quatre diaris analitzats en aquest bloc (El País –EP-, El Mundo –EM- i La Vanguardia –LV-) es fan ressò que l’esquerra abertzale afirma en una entrevista a Berria que ETA ha d’abandonar la lluita armada, de forma clara i inequívoca. Una informació que ja ha aparegut en les versions digitals divendres al vespre.

Aquesta declaració sembla a priori una gran notícia, després d’una recent ‘defensa d’un procés democràtic’. De fet, la “no condemna de la violència” per part de l’esquerra independentista basca  sempre ha estat una mena de casus beli per part de les institucions i la gran majoria de mitjans a l’hora de recolzar la Llei de Partits. Veure, per exemple EP, 28 de gener de 2010.

No obstant, el protagonisme a les portades és moderat o inexistent: un breu en portada a EP, cap menció a EM ni a LV. No s’hi dedica cap editorial, si bé tots tres aborden la notícia. A la pàg. 14 de EP s’hi destaca “La izquierda ‘abertzale’ plantea un proceso sin “actividad armada de ETA” (accés mynewsonline), al costat de la rèplica del govern basc; en el cas de EM, “Etxeberria plantea un proceso sin atentados” és la segona notícia de la pàg. 8, per darrera de “El Gobierno vasco dice que el 12% de los ‘ertzainas’ falta cada día al trabajo” i dos breus d’ETA; i finalment LV dedica dues columnes a “La izquierda abertzale plantea un proceso sin ETA”, notícia secundària de la pàg. 14 al costat de Camps. D’altra banda, Gara evita fer-se ressó d’una exclusiva de la competència, i només inclou una referència indirecta al cas, dins el protagonisme positiu habitual que dóna a l’esquerra abertzale.

El contrast amb el ressò que han tingut les notícies ‘negatives’ de detencions de pressumptes membres d’ETA i la suposada estratègia d’aquesta organització armada per “instal•lar una base a Catalunya” sembla prou notori.

Tots tres diaris coincideixen amb el que recull EP: tot i un “esfuerzo inédito de la izquierda radical en su apuesta por las vías “pacíficas y democráticas”, el govern basc i els partits legals mantenen “la sospecha de que la izquierda abertzale está realizando un esfuerzo declarativo, inédito en su historia, para crear un clima favorable a su legalización como formación política en las elecciones municipales y forales de mayo de 2011”, a excepció d’EA, que obté un tracte negatiu per desviar-se del consens i “coincidir con la propuesta de ETA de crear un polo soberanista”, en paraules de EM. Alhora de traslladar la inseparable vinculació entre política i terrorisme al paper, LV fins i tot inclou en l’últim paràgraf d’aquesta notícia una referència a un auto judicial en les últimes detencions de pressumptes membres d’ETA.

Sembla oportú qüestionar-se deontològicament el principi de justícia, per minimitzar un anunci a priori tan esperat d’una opció política -sigui legal o no- així com per mantenir sense fisures la seva imatge tradicional, a més del principi de responsabilitat, per no contribuir a la transformació del conflicte d’Euskadi cap al retorn d’un escenari de diàleg que en pugui facilitar la resolució pacífica, sinó més aviat de manteniment i reproducció de la lògica actual. Entenem aquesta responsabilitat d’acord amb l’annex 5 del Codi Deontològic del CPC sobre la cobertura de conflictes armats, així com els art. 33 i 34 de la R1003 del Consell d’Europa, i els principis VIII i IX del codi ètic de la UNESCO.

El rebuig a la violència de l’IRA per part del Sinn Fein va ser notícia i més aviat bona; salvant les distàncies, alguns mitjans de l’Estat espanyol no volen que el cas analitzat sigui percebut així. Els tres rotatius analitzats afirmen ser diaris independents en els seus estatuts de redacció (art. 3.1 EP, art. 2 EM i 1.1 de LV), però potser coincideixen en excés amb la línia governamental, política i judicial.

Podrien tenir una actitud més justa i equilibrada amb un actor polític, l’esquerra independentista basca, que afirma voler reinserir-se dins “el consens democràtic” com tant se li ha exigit, i més responsable per no mantenir enquistat un conflicte històric.

Publicat en aquest bloc col·lectiu de Deontologia

Roberto Manrique: “Cal protestar quan algú utilitza explicacions pròpies dels etarres”

El portaveu de l’ACVOT critica el secretari general d’ERC, Joan Ridao

SANTI SAGALÉS, 14 de maig [NOTÍCIA UNIVERSITAT]

Roberto Manrique, portaveu de l'ACVOT

Actualment Roberto Manrique és, a més de portaveu, el responsable de l’àrea socio-assistencial de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT). Acumula 20 anys dedicats a aquest tipus d’associacions. A Manrique no li agrada que defineixin la seva organització com a lobby polític, si bé defensa que aquestes “puguin jugar el seu paper” en allò que els afecta.

En el marc d’una roda de premsa celebrada a la Facultat de Comunicació, Manrique va voler realitzar uns aclariments previs als periodistes presents, en aquest cas estudiants de Periodisme polític.

En primer lloc, el portaveu va criticar el secretari general d’ERC, Joan Ridao, per haver manifestat dies enrera que el pacte de govern “antinatura” del PSOE i el PP a Euskadi “dóna ales al terrorisme”. Segons Manrique, dites declaracions són condemnables, perquè “cal protestar quan algú utilitza els mateixos argument que emprats per etarres davant els judicis”.

Tot i que Manrique no va parlar de cap acció judicial, un dels arguments de l’Audiència Nacional en el macrosumari 18/98 obert a entitats i associacions de l’esquerra independentista basca, s’ha basat precisament en la “coincidència de finalitats polítiques” entre ETA i els qui reclamen la independència d’Euskal Herria. Associacions i persones d’ideologia ben diversa han criticat aquestes comparacions, com el Grup de Periodistes Ramon Barnils, perquè deriven en arguments judicials contra idees i no contra fets.

En segon lloc, el portaveu de l’ACVOT va definir com un eufemisme aquells titulars informatius que contenen el subjecte “les víctimes” en lloc d’especificar l’associació o associacions concretes. Manrique va denunciar així que “aquesta generalització és manipulació informativa” que certs mitjans fan amb aquest col•lectiu de persones, “ampli i plural” segons ell.

Fetes aquestes dues declaracions prèvies, va poder començar el torn obert de preguntes, si bé el focus d’atenció es va mantenir majoritàriament al País Basc. Sobre la Llei de partits, que permet la il•legalització de Batasuna i deixa sense representació prop de 100.000 electors, Manrique va limitar-se a dir que “la llei és la llei, també pels presos d’ETA que es beneficien de la reducció de la seva pena”. Un veterà periodista es va encarregar d’apuntar a l’entrevistat la generalització de dita llei, mentre que minuts abans ell demanava no fer el mateix amb les víctimes del terrorisme.

Per al portaveu de l’ACVOT, el conflicte basc sembla simple d’explicar, si bé difícil de solucionar; res a veure amb el cas d’Irlanda, que “és, sobretot, una guerra religiosa”. “Jo no aniré a matar un veí de la Vall d’Hebrón, perquè no demani la independència del meu barri de Sant Martí [...] Impedir que algun boig utilitizi una pistola, però, mai es podrà evitar del tot”, va dir. Interrogat sobre una de les darreres polèmiques, els ajuts públics del govern basc als familiars de presos dispersats en presons d’arreu de l’Estat, Manrique va respondre amb una pregunta: “Els importaba als pares dels presos saber on era el seu fill quan havien marxat de casa per militar a ETA?”.

L’altre tema estrella va ser l’escissió de l’Associación de Víctimas del Terrorismo (AVT) que els creadors de la posterior AVCOT van protagonitzar l’any 2003. Manrique va denunciar que l’actual junta de l’AVT, liderada per Lucas Alcaraz, “no té res a veure amb les víctimes, sinó que fa política amb elles”. Suggerir això en una entrevista al diari El País li va causar precisament l’expulsió de l’AVT, després de 13 anys treballant-hi.

En termes positius, Manrique va anunciar que el juliol de l’any vinent tindrà lloc la presentació de la nova Llei integral d’assistència a les vícitmes del terrorisme. Aquesta, hauria de representar avenços significatius com reconèixer les tortures psicològiques o bé les víctimes d’atemptats fora de l’Estat.

Finalment, l’entrevistat es va mostrar partidari de detencions preventives, allò que l’analista Michael Ignatieff ha anomenat el mal menor: la possible retallada de llibertats individuals en pressumptes casos d’amenaça terrorista. Un debat en auge als EUA després dels atemptats del setembre del 2001, que per Manrique sembla tenir fàcil resposta: “Si detenint 30 persones, tot i que finalment totes menys una siguin innocents, acabem tenint un culpable i podent evitar atemptats, l’acció policial és bona”.

El problema, però, és que sovint no parlem de detencions sinó de tortures com les practicades per l’exèrcit dels EUA a Guantanamo, o fins i tot de ‘morts per equivocació’ (danys col·laterals?), com la del jove d’origen brasiler Jean Charles de Menezes a Londres. A casa nostra,  el barri barceloní del Raval s’ha fet famós per les detencions de veïns d’origen paquistànès per suposada vinculació al terrorisme islamista; detinguts, sovint per error demostrat. La pregunta difícil remet al tòpic sobre l’abús de poder: “Qui vigila al vigilant?”

Article recomanat: Així de salvatge, de David Fernàndez

‘El País’ està content: López governa, Ibarretxe plega [Sem Actualitat]

Com apuntàvem en  la lluita contra ETA, la premsa espanyola no només informa sinó que juga conscientment un paper polític. Però el consens no es limita al terrorisme, sinó que la majoria de diaris fan política constantment. Héctor Borrat així ho explica i desenvolupa. Moltes capçaleres juguen les seves cartes en favor d’un partit determinat i, lògicament, aquesta posició i estratègia condiciona la informació.

El diari generalista considerat de referència a l’Estat espanyol és El País: les elits, siguin de dretes o d’esquerres, llegeixin o no altres diaris, es lleven cada matí amb l’emblema de PRISA. Per què? Perquè  és el que té més capacitat d’influència, però alhora, perquè és també el més venut, amb més de 400.000 exemplars diaris.

De fet, a les facultats de periodisme El País se cita com un exemple de veracitat, rigor i independència. Per alguns, fins i tot sembla una mena de Bíblia d’aquesta professió, quelcom intocable. No obstant, per exemple, el sociòleg i periodista Salvador Cardús va desemmascarar el tractament mediàtic d’aquest diari en relació a l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol (Política de paper. Premsa i poder a Catalunya (1981-1992).1995. Barcelona, La Campana).

Una de les novetats polítiques d’aquesta setmana ha estat el canvi de govern d’Euskadi. El candidat socialista, Patxi López, ha estat investit nou lehendakari gràcies al PP, rellevant en el càrrec Juan José Ibarretxe, que també ha anunciat que deixa la política.

Però aquest fet ha estat molt especial pel diari, perquè segons el rotatiu madrileny: “Per primer cop el Parlament de Vitòria ha escollit un president no nacionalista”. Un avantítol, de fet, emprat per molts col·legues de paper en l’edició del 6 de maig.

Portades del 6 de maig/09

Certament, per tots aquells que són nacionalistes espanyols; és a dir, que tenen el conjunt de l’Estat com a marc de referència informatiu (veure, per exemple, Nacionalisme banal de Michael Billig), aquesta notícia va tenir molt protagonisme en la portada. Poc acostumat a fer-ho, El País va dedicar-hi un titular a cinc columnes. Només el diari Avui va ser el desviat, donant protagonisme similar a nivell d’espai, però amb subjecte i enfoc diferent: Ibarretxe i “front del bloc espanyolista”.

El País, de tan content que ha estat aquesta setmana arran d’aquest canvi de govern, fins i tot sembla que ha abandonat la veracitat, el rigor i la independència informativa en aquest punt de l’actualitat. Prenent Cardús, la política de paper contra Pujol ha estat substituida per Ibarretxe, el polític “dolent” derrotat pel polític “bo”, Patxi López.

El reportatge “La hipoteca de Ibarretxe“, signat per la periodista Isabel C. Martínez, sembla certificar aquesta simplificació. Una ràpida lectura permet trobar textos com els següents:

- “El todavía lehendakari en funciones ha sostenido esa posición contra viento y marea, manteniéndose en el poder una década siempre gracias a la izquierda abertzale. No se ha parado ante nada. En el camino, se ha llevado por delante a un presidente de su partido, Josu Jon Imaz; ha deteriorado hasta el extremo sus relaciones con el Gobierno central, primero con José María Aznar y después con José Luis Rodríguez Zapatero, y se ha estrellado en dos ocasiones -con el plan Ibarretxe en 2005 y con el intento de consulta en 2008- contra los límites de la realidad. Ahora se los deja a su partido como “hitos democráticos” a los que, a su entender, habrá que volver algún día. El PNV tendrá que decidir si es así o no”.

- “La desautorización más insistente que lanza ahora sobre su sucesor es que mañana será lehendakari no por voluntad popular, sino gracias una decisión judicial, la anulación de las candidaturas de la izquierda abertzale radical, que ha sacado del Parlamento autónomo esos votos que le han mantenido a él más de 10 años en el cargo”.

Mentre que en la notícia “López se fija la meta de unir al País Vasco en la paz y la salida de la crisis“, de la mateixa periodista, la crítica i el negativisme del llenguatge s’inverteixen:

- “No habrá en su intervención más aristas cortantes que las de la cerrada barrera que interpondrá frente a ETA. El discurso se sostiene en la idea de que esta nueva etapa no supondrá la ruptura con el pasado de la comunidad autónoma, sino la continuidad en el compromiso con el autogobierno. Su avance deberá estar presidido por el consenso, con la meta de unir a una sociedad que se ha visto en los últimos años dividida por las iniciativas soberanistas de Juan José Ibarretxe. López sostendrá que el PSE, el partido más antiguo de Euskadi, siempre estuvo en los grandes acuerdos que hicieron avanzar al País Vasco. El socialista quiere enlazar con esa tradición afirmando su disposición a alcanzar acuerdos “con todos”.

Investidura de Patxi Lopez, El País, SANTOS CIRILO

En conclusió, un exemple de tractament informatiu molt tendenciós, on una persona es demonitza al temps que el seu màxim adversari polític es construeix com a líder positiu. Una dicotomia simple i constant al llarg de la setmana.

Sense independència i rigor no és possible evitar això. Perquè, per exemple, si Ibarretxe era tan dolent, el lector es pot preguntar per què el PNB va guanyar altra vegada dites eleccions, amb més de 80.000 vots de diferència sobre el PSOE. O bé, si el canvi de govern a Euskadi era tan desitjat, perquè el nou govern representa poc més del 50% del parlament, malgrat la il·legalització de Batasuna. S’apunten aquestes dades, que també reflecteixen la realitat política basca, perquè la informació d’El País les obvia clarament.

Majories i minories

Sovint, la lluita dialèctica dels nostres dies sembla reduir-se a xifres, més que no pas a arguments i raons, a l’hora de defensar una determinada posició en qualsevol tipus de conflicte. Però això només en el combat dialèctic perquè, també en ‘democràcia’, el tauler d’escacs real on es decideix tot segueix essent l’estructura de poder i les posicions que hi ocupa cadascú. Això explica que certs cognoms, com les pedres, perdurin amb el pas del temps.

El fet és que ja fa segles que els monopolis discursius, com els que havia tingut l’Església, han desaparegut. Avui vivim en una societat moderna que certs autors defineixen com a complexa i líquida perquè, entre altres motius, el mercat de les creences i els valors és molt ampli, i fins i tot les opinions personals també poden canviar constantment. Paradoxalment, certs sociòlegs també apunten que el relativisme i el fonamentalisme són dues cares de la mateixa moneda d’aquest context: dues respostes a tanta inseguretat; una mena de por a la llibertat, com Erich Fromm ja apuntava anys enrera en la seva recomanable obra.

Les enquestes d’opinió i la resta de tècniques quantitatives són el nostre pa de cada dia, des d’eleccions polítiques, estudis de mercat, projectes públics i privats… Tota realitat social és i ha de ser evaluable mitjançant indicadors numèrics, ja sigui per comparar-la amb el passat, fer la foto del present, o veure’n l’evolució futura.

Un exemple força actual que podem prendre és el del conflicte universitari de Bolonya. Mentre els estudiants parlen de vots negatius i milers d’estudiants mobilitzant-se, el rectors parlen de xifres molt petites en relació al total d’estudiants que tenen les universitats catalanes.

El fet, però, és que les institucions amb sufragi es creen a partir de qui vota, no de qui es queda a casa, vota nul o blanc, o bé decideix abstenir-se. Així, un dels ferms defensors del Procés de Bolonya, el rector Moreso de la UPF, va obtenir poc més d’un 10% de suport dels estudiants en les eleccions on ell era l’únic candidat a rector. Va sortir reelegit, però, gràcies al vot ponderat d’aquest tipus d’eleccions, on el vot del professorat fix val molt. La seva tesi però no ha variat: ‘una minoria d’estudiants no pot imposar-se a la majoria’, aquesta última, la que no desitja lacontinuitat del senyor Moreso com a representant seu.

La conjugació de paraules ‘velles’ com democràcia liberal, interès general i responsabilitat política amb d’altres més ‘noves’ com participació política, diàleg i consens, absència de violència o integració de les minories semblen difícils de conjugar. És clar, sempre depenent de la nostra posició de poder i capacitat per imposar-ne un determinat sentit i orientació. Adjectius com simple o social són útils per, així, poder dir que ‘allò que havia dit ahir no val per avui’. Un 55 o 60% no poden decidir res important perquè discriminen la minoria, ‘sempre que la minoria sigui jo’.

A Euskadi, els partits nacionalistes espanyols han signat el text ‘Bases del canvi democràtic al servei de la societat basca’ que fa visible l’acord per un nou govern. Aquests sí, representants d’una minoria social que, després d’una tupinada electoral, basada en una llei que persegueix les idees polítiques de més de 100.000 persones i no les seves accions, ara també vol modificar la realitat social per la via política d’un territori. I sobretot, allò que ‘interessa realment a la gent’: la identitat i els seus símbols, com són els mapes del temps de Euskal Telebista. Arrencar una ‘crosta’ per posar la que toca, segons la seva llei que no la voluntat de la majoria dels bascos. El senyor Ferran diu amén… esperant amb enveja poder fer el mateix amb ‘els desviats’ de TV3.