La incerta glòria

He dedicat bona part dels tres últims mesos a transcriure entrevistes a gent gran per a un projecte de fonts orals. Els protagonistes són catalans que van néixer el primer terç del segle passat i que expliquen la seva biografia, fortament marcada per la República, la Guerra del 1936-39 (o Guerra de Franco) i la postguerra. Relats que permeten reviure les històries personals que han marcat aquest període d’Incerta glòria, prenent el títol de la gran novel•la de Joan Sales.

Molts entrevistats recorden especialment l’esclat de joia que va representar la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 (Visca Macià! Mori Cambó!), aviat farà 80 anys. I la forta convicció política del pare o l’avi. O bé, l’inoblidable pas per l’escola republicana. En canvi, el record amarg de l’arribada de la llarga i fosca nit franquista: l’afusellament d’un familiar, la repressió o l’exili. Alguns testimonis viuen el bombardeig feixista sobre Barcelona i anys després el nazi sobre París; entre dues guerres, víctimes de la por i la fragilitat. Trista metàfora de la primera meitat de s. XX.

Són veus que fan memòria de les contradiccions i misèries quotidianes. També de la notable massa de catalans aliens al desenllaç de la guerra, dels qui consideraven que ja havien perdut, guanyés qui guanyés. D’una banda, narren exemples de lluita, coherència i dignitat. Democràtica, social i nacional. Esforços que persistiran malgrat la victòria franquista; d’una altra, hi ha testimonis que desemmascaren sovint mites i relats oficials (i oficiosos) que arriben fins els nostres dies (d’acord, cal contrastar la memòria selectiva de qualsevol humà amb documents, encara que diversos entrevistats coincideixin en un fet o descripció). Alguns qüestionen el conte feliç de la transició espanyola.

Tot i que sembla que està tot vist i conegut sobre aquest període històric, hi ha històries de vida sorprenents. Com el  documental Torneu-me el fill!, mostres allunyades de la ficció que, encara avui, ens interpel•len. Qüestionen un silenci per decret que incorpora l’oblit dels testimonis i de la gent gran; d’aquesta generació. Les polítiques de l’anomenada memòria històrica pretenen corregir aquesta herència del passat, no sense traves ni instrumentalitzacions de tot tipus. I quan les retallades econòmiques s’institucionalitzen, una necessitat prescindible. Ens sobra cultura o es tracta, precisament, que sempre en falti força?

Entre els protagonistes de ficció d’Incerta glòria, els de carn i ossos ratifiquen el paper brutal que van exercir les dones, des de primera línia o en la rereguarda; la Trini, més enllà de mossèn Cruells, en Lluís o en Soleràs. Aquest últim, el macabre i l’obscè, que afirma en la novel•la:
“Elles ho perceben amb una sensibilitat finíssima, per no jugar fort, més val no jugar! Elles són formidables, Cruells; molt millors que nosaltres! Proposa’ls jugar-s’ho tot, la vida i la mort, el benestar i la pau, i et seguiran fins a l’altre cap de món, són formidables, Cruells! Què té d’estrany que ens agradin tant les dones si són mil vegades millors que nosaltres?” (p. 150).

I acabo amb una cançó oportuna: Lluitadors, d’Al Mayurqa.

+ 14 d’abril: una generació va alçar-se, article de Quim Torra (Ara, 31.1.11)

+ Crònica republicana d’un poble (crítica disc Biel Majoral, 31.1.09)

+ Enllaços, Memorial Democràtic Generalitat de Catalunya

Crònica republicana d’un poble

Biel Majoral presenta al Tradicionàrius de Barcelona el seu últim treball

Jordi Gabarró. Barcelona. 31 de gener de 2009. CRÍTICA, UPF

Era el plat fort d’un cap de setmana dedicat a les Illes. Biel Majoral (Algaida, Mallorca, 1950) va presentar ahir la nit el seu tercer disc en un auditori del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) ple de gom a gom. Segons ell, unes Cançons republicanes (Blau DiscMedi, 2008) “de lluita i d’esperança, per a fer memòria de la II República, la Guerra Civil i el franquisme”. Un treball col·lectiu on es dóna veu amb cançons i poemes a diferents autors catalans que “no van fer el joc als franquistes ni es van inhibir, sinó que es van comprometre amb la llibertat”.

Amb motiu del 75è aniversari de la II República, l’espectacle s’havia estrenat a Santa Maria, continuant en altres indrets com Vilafranca del Penedès, Prada o la pròpia Universitat de les Illes, on treballa com a professor de llengua catalana. Dalt l’escenari, Majoral com a presentador i cantant, acompanyat dels rapsodes Antoni Artigues i Antònia Font, Delfí Mulet (guitarra i veus) i Jordi Majoral (guitarra elèctrica). Després de la presentació d’un DVD sobre la popular festa de Sant Antoni d’Artà, la crònica republicana podia començar.

La proclamació de Macià va precedir dues cançons de Pere Capellà, un mestre algaidí, com Biel Majoral, que exemplificava l’alegria d’una generació. Símbol d’un dels pilars del canvi republicà, l’educació, i del combat contra el conservadorisme. Cançons republicanes, que titulen el disc, i Jo sóc català, que amb Majoral cantant amb força “Estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat” va emocionar el públic. República, sí, però catalana -per si algun despistat pensava en la tricolor-.

Però l’esclat de la guerra l’any 1936 va acabar amb aquesta il·lusió. Torn per a poemes musicats escrits l’any 1937: Adéu Amor (de Miquel Àngel Colomar, escrit des de la presó), Torno de l’altra nit, en temps de guerra (Agustí Bartra), Quin fred al cor, camarada (Joan Oliver). I la posterior victòria i repressió del bàndol insurgent als anys quaranta: Corrandes d’exili (també de Joan Oliver, Pere Quart), La ciutat llunyana (Màrius Torres), Els exilats (Miquel Forteza), Així arriben els vençuts, i Oli i més oli (reprenent Pere Capellà), Glosat (Pere A. Serral), Judas i la Primavera (Blai Bonet) o Cançonetes (Biel Majoral). També l’estat d’ànim dels assistents va canviar.

“I una fosca nit franquista que no atura els poetes que enllacen amb la il·lusió de Pere Capellà i adapten la paraula a la resistència”. Versos com “dansaré sobre la teva tomba” (Palau i Fabre), “L’Estel, que fou ma guia, me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrancarien” (Miquel Ferrà), o la “puta paparra [de l’església]” (Brossa), recitats amb ràbia i potència per Artigues. Però la foscor continuava. I dedicada a Puig Antich, “quan Franco encara tenia ganes de matar”, Majoral va cantar el seu Temps, temps, temps.

Fins que va arribar el Final! de Brossa, la mort de Franco: “Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa, una abraçada, amor, i alcem la copa!” I el també brossià casc militar penjat d’una escombra, que havia presidit tota la representació, estavellat al terra.

I més. A dues veus, els dos artífex de l’espectacle, Artigues i Majoral. Una parella extranya: l’un amb posat despreocupat i cabells llargs, l’altre més seriòs i amb detalls polits. També, ells dos, referents –vells i vius- de la cultura catalana. “Així Biel, mirant el sol”. “Així Toni. Sense doblegar els genolls”. “Com no es dobleguen” altres referents: “Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Ramon Barnils, Miquel Baucà, Brossa, Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Màrius Torres, Josep Palau, Tísner, Coromines, Salvat-Papasseit, Pere IV, Xirinachs, Toni Roig, Ramon Llull…” “Ni jo.” “Ni tu!” “Ni molts!”. “Ni molts!”.

Final d’una comunió de memòria col·lectiva entre públic de totes les edats i racons dels Països Catalans, tot i una notable colònia mallorquina. Tots amb vincles antropològics previs a la funció, però sense desmerèixer la qualitat i ritme ben travat dels artistes. Un missatge subjectiu i sense embuts, com el final de Majoral. La paraula encara com a eina de denúncia compartida d’una generació. “Potser pensàveu que tot va canviar? Avui la república és necessària i cal trencar l’herència franquista dins i fora de les escoles”. Premonició, potser, d’una futura segona crònica per a fer memòria de la mort del dictador fins als nostres dies.

+ “La República és necessària” (Vilaweb)