L’energia nuclear, 66 anys després

Hiroshima, 6 d'agost de 1945, després de l'atac nuclear. (US National Archives)

Minamisanriku (Miyagi), 12 de març 2011. (Naoki Ueda/Yomiuri Shimbum/AP)

Algunes de les imatges de la tragèdia japonesa causada pel tsunami m’han recordat les del bombardeig nuclear d’Hiroshima. La coincidència és una trista ironia de la història, perquè el poble japonès pateix una nova amenaça nuclear a causa dels incendis de la central de Fukushima. Per sort, la xifra de morts d’ara segurament no tindrà res a veure amb la de la II Guerra Mundial, però aquest nou capítol també marcarà la memòria col·lectiva del país asiàtic.

Més, un terratrèmol recorda al món aquests dies que l’energia nuclear per a ús civil també és perillosa. Ho fa, precisament, quan aquesta havia guanyat força, sota el pretext de la lluita contra el canvi climàtic, la crisi econòmica i, més recentment, l’augment del petroli arran de les revoltes democràtiques àrabs. Enspoguerem amb la mateixa pedra per quarta vegada, després de Three Mile Island, Txernòbil i Fukushima?

El 7 d’agost de 1945, La Vanguardia Española es feia ressò del llançament de la primera bomba nuclear. En ‘La nota del dia’ (pàg. 6) recollia els sentiments contradictoris: ‘El sensacional anunci produeix un doble sentiment d’admiració, perquè col•loca a l’home molt a prop del coneixement total dels secrets més gelosament guardats per la Natura que fa a la constitució de la matèria, i por, perquè el poble o grup de pobles que puguin manejar al seu gust les enormes forces cohesives que mantenen l’equilibri dels cossos, es converteix de fet en l’amo absolut del món’.

Avui, 66 anys després, ni coneixem del tot els secrets més ben guardats de la natura ni els estats han aconseguit esborrar del tot la seducció pel poder nuclear.

+ El fotoperiodisme aplegat a The Big Picture és recomanable.

+ 65 anys del bombardeig atòmic d’Hiroshima, Vilaweb 6.8.2010.

+ Aviat farà un any, Polònia també va viure l’atzar històric en l’accident aeri del bosc de Katyn. Els 96 tripulants de l’avió van morir al mateix escenari de la II Guerra Mundial on va tenir lloc una matança, el 70è aniversari de la qual anaven camí de commemorar.

El consum mediàtic i cultural dels nadius digitals

Resum del XIX Congrés de Mitjans de Comunicació · València, del 26-29 d’octubre de 2010

Quins mitjans de comunicació tenen més èxit entre els joves? I quins són els seus continguts preferits? Les xarxes socials com Facebook amenacen la seva educació? Són algunes de les preguntes exposades al XIX Congrés de Mitjans de Comunicació, un dels 3 celebrats en el marc dels XXXIX Premis Octubre de València, que la setmana passada va analitzar les pràctiques culturals del jovent, en un entorn comunicatiu sacsejat de valent pel creixement d’internet i les noves tecnologies.

Els joves estimen internet perquè, per exemple, l’ordinador o el mòbil pot satisfer de seguida allò que cerquen; és a dir, que el contingut s’adapti a ells i no a l’inrevès. Ells consumeixen a la carta música, entreteniment, video-jocs… Tot plegat, mentre conversen amb els amics en un xat. Han canviat el sofà del menjador per la cadira de l’habitació - el ciberespai- després de dinar o sopar. Així, per exemple miren cada vegada menys TV de forma tradicional, tot i que l’atracció cap al llenguatge àudiovisual creix. Critiquen l’oferta de les grans cadenes per la manca de varietat, els programes basura… Ells, però, consumeixen reality shows, sèries de ficció i sitcoms, sempre que hi aparegui humor, sexe, música… I si és barrejat i en format àgil millor. El Baròmetre de la comunicació i la cultura, un dels estudis més complerts dels joves de casa nostra, ens mostra dades rellevants.

I per què són els grans usuaris de les xarxes socials com Facebook? Una de les respostes és que encara no són independents i això fa que la necessitat de construir la seva imatge i identitat també es reflecteixi o fins i tot s’intensifiqui a les xarxes socials, on cerquen reconeixement i autoestima. I, és clar, lligar, com sempre ha fet el jovent. Ara bé, la majoria saben distingir els amics de Facebook dels amics de veritat; que acumular-ne d’aquests primers no vol dir ser més feliç.

La bombolla virtual

Els ponents del congrés també van alertar sobre diferents riscos. Per exemple, per a la comunicació familiar, perquè ara potser són els amics i no els pares els protagonistes de la conversa de sobretaula –si la TV de l’habitació no l’havia substituïda abans, és clar-. La mitjana diària de connexió a internet és de dues a tres hores al dia, i en el cas de pares autoritaris i famílies monoparentals augmenta el consum. O de la incapacitat d’administrar el propi temps i la pèrdua de la noció d’aquest quan estan connectats a internet; el zàping mental que suposa fer diverses coses a l’hora davant la pantalla –multitasca- sense fer-ne cap de forma eficaç, amb concentració. Del perill, doncs, de viure en una mena de bombolla virtual, desconnectada del món real. Es calcula que hi ha un 30% d’addictes a la xarxa entre els joves de 12 a 17 anys (la generació Y), els germans petits de la generació Z (18-25 anys). Internet també transforma la seva concepció de la intimitat –ciberinhibició- i la frontera entre l’espai públic i privat és borrosa; per això, el debat social sobre les precaucions que els joves han de prendre a la xarxa és candent.

Ara bé, hi ha molts tòpics són falsos. Els joves consumeixen mitjans de comunicació i, en conjunt, més productes culturals que els adults. Són diferents als joves de qualsevol època, però no són més imbècils que els seus pares quan eren joves. Per contra, cada dia són més intel·ligents i més capaços d’adaptar-se a l’entorn social. La visió negativa dels joves és un fenomen ben antic. De fet, també ho és criticar l’aparició d’una novetat comunicativa, com en el seu dia va representar la ràdio, el cinema o la televisió.

El gran risc de la generació Google

Taula rodona sobre mitjans i blocs del País Valencià, moderada per Gómez Mompart

La gran preocupació de molts ponents va ser la manca capacitat crítica dels joves. L’entreteniment i la despreocupació juvenils són la lògica d’una societat de la informació neoliberal, on el consumisme i l’individualisme són valors universals, mentre que la reflexió i l’espai col·lectiu són els grans perdedors. Com va exposar Josep Lluís Gómez Mompart, un dels coordinadors del congrés, l’epistemològica és la gran qüestió. Internet reprograma el cervell de tots els usuaris, i transforma la nostra cultura i accés al coneixement. Segons aquest catedràtic de Periodisme de la UV, el fet de fer-ho tot més ràpid dificulta cada dia més que els joves puguin analitzar amb atenció i èxit comprensiu un text llarg o veure una pel·lícula dels anys 50.

Tenim més accés a la informació sobre l’actualitat que mai i més desconeixement que mai, perquè la informació és diferent al coneixement. Si bé som davant una revolució comunicativa, no tot és a internet i la xarxa no té, ara per ara, l’autoritat necessària per ser una institució que generi coneixement, com fa la universitat. Així, doncs: Per què joves (i grans) consultem la Wikipedia en lloc d’enciclopèdies en línia com l’Enciclopèdia Catalana, la Larousse francesa o bé l’Enciclopèdia Britànica?

Google ens fa més estúpids? L’expert anglès Peter Williams va exposar un estudi sobre com els joves adolescents anglesos cerquen la informació en el motor de cerca per excel·lència. I el resultat és preocupant. Tenen confiança cega en Google, no avaluen les fonts que troben i els hi costa molt trobar la resposta a qualsevol pregunta plantejada que desconeguin. De fet, Google no és una lleixa de llibres d’una biblioteca universitària. El coneixement, si es troba a internet, hi és desordenat i fragmentat, amb riscos com perdre el context de vista. Diversos aspectes, doncs, dels quals depèn l’èxit universitari i bona part del futur d’una societat.

Per tant, la importància de l’anomenada alfabetització digital és clau. Que els joves siguin capaços de no ofegar-se entre la gran infinitat de continguts que hi ha a la xarxa, sols o bé amb l’ajuda d’un prescriptor o mediador que hagi fet de filtre prèviament. A casa nostra, cal destacar iniciatives com el Diari de l’Escola de Vilaweb. Ara bé, en qualsevol cas, l’esforç per estar ben informat i adquirir coneixements seguint un mètode fiable continua sent imprescindible.

Rafa Xambó, l’altre coordinador del congrés, va criticar el determinisme tecnològic centrant la mirada en la responsabilitat social que tots plegats tenim, especialment els adults de cada generació. El sociòleg i músic valencià va destacar que no cal condemnar ni enaltir de forma acrítica la tecnologia actual, perquè, finalment, cada societat té la capacitat d’apropiar-se d’aquesta i utilitzar-la per a satisfer unes o altres necessitats. La qüestió, doncs, és si les TIC serviran afavorir l’estupidesa o bé la intel·ligència i el benestar col·lectius. A l’escola i a tot arreu.

El repte dels mitjans

Els ponents van destacar que internet és més que un mitjà de comunicació, encara en transformació constant. És a dir, sense llenguatge propi i tot un món de possibilitats que s’han d’acabar de definir i consolidar, malgrat algunes profecies o apostes de futur, tant en sentit optimista com pessimista. Sense negar que hi ha un canvi de model, doncs, la majoria van considerar positiva la seva emergència. Van exposar aspectes genèrics del nou entorn comunicatiu: el creixement constant del consum mediàtic a internet, que aviat arribarà al 50%; la hibridació de continguts; la convergència dels diferents mitjans a la xarxa; o la gran crisi de la ràdio, el mitjà que més necessita reinventar-se (tot i el debat sobre el futur de la premsa escrita).

Els nous patrons de comportament juvenil afecten els mitjans de comunicació i les indústries culturals. Qualsevol model de negoci que vulgui arribar als joves, els adults del demà, ha de combatre aspectes com la cultura de la gratuïtat o l’orfandat de marca. Segons un estudi de Nielsen, només 1 de cada 3 joves es plantegen pagar per consumir un mitjà de comunicació; 3 de cada 4 canviaria de diari digital si demà es plantegés aquesta opció; i el 30% no creuen que pagar repercuteixi en la qualitat dels continguts.

Un dels reptes del periodisme és arribar als joves amb continguts frescos i atractius, però alhora contribuir a la seva educació i vinculació amb els problemes públics. Narrar la societat del món real i donar claus per interpretar-la. El dels mitjans digitals és doble: cercar fórmules per fer econòmicament viable aquest envit periodístic. Centrar-se en l’espectacle banal i el sensacionalisme, perquè els usuaris cliquen més -augmenta l’audiència- i creixen els beneficis publicitaris no sembla el camí. Les institucions socials -bé siguin públiques o privades- i els ciutadans -en la mesura de les seves possibilitats- han de poder col·laborar i premiar el bon periodisme. Per salut mental i responsabilitat democràtica.

Als EUA, videoblogs com Rocketbook tenen èxit i rendibilitat, però internet també ha permès que una agència d’investigació com Propublica obtingui un premi Pullitzer, o que les filtracions fetes pel portal Wikileaks qüestionin la política exterior del govern d’Obama.

 

+ Reportatge especial ‘Ànima’ del C33 (min. 22)

I a tu quin periodisme t’interessa?

L'hotel Watergate/ Flickr

Gràcies al documental “I tu quin diaris compres?” de 30 Minuts el candent debat sobre el futur de la premsa escrita va arribar més enllà del gremi periodístic aquest passat diumenge. El Twitter va ser un bon canal on seguir les reaccions d’alguns usuaris de la xarxa.

Recentment es coneixia que les notícies penjades a Internet ja són el primer canal d’informació escrit als EUA, essent només superades per la TV. Un bon exemple, com explica el llibre ”L’última notizia. Dalla crisi degli imperi di carta al paradosso dell’era di vetro (editorial Rizzoli)”, dels periodistes Massimo Gaggi i Marco Bardazzi, que la revolució comunicativa a un ritme vertiginós és real. Ara bé, l’obra també desmitifica l’anomenat periodisme ciutadà, per exemple perquè l’estadi de la interpretació requereix gran dedicació i professionalitat.

Al llarg del s.XX la fórmula que ha consolidat l’accés a la informació de masses han estat les empreses periodístiques: diaris, ràdios i televisions. Gràcies al finançament públic i a la publicitat la informació es va poder transformar en un producte de consum massiu més. Això sí, com el menjar, un producte de primera necessitat, imprescindible en qualsevol societat que vulgui ser definida com a democràtica. És obvi, com mostren les guerres, que la informació ha conviscut amb la propaganda i sempre ha estat subjecte a pressions de tot tipus. La informació és poder, diu el tòpic.

La irrupció d’Internet i la seva extensió és un canvi històric. Ara bé, transforma del tot aquest escenari? La sacsejada és innegable, però responent a la pregunta penso que no. El rol dels mitjans de comunicació està canviant parcialment i aquests necessiten adaptar-se al nou entorn on, certament, ja no tenen l’hegemonia tradicional. Tot i això, com a estudiant de periodisme, veig amb preocupació diversos aspectes. Per exemple, un futur on la gratuïtat sigui la norma, amb tots els perills que això comporta. No parlo de solidaritzar-me amb la pèrdua de guanys empresarials que els magnats de la comunicació, en un mercat cada cop més concentrat, puguin patir. Penso en la viabilitat de l’exercici del bon periodisme, que no representen diaris gratuïts com els que es reparteixen cada dia a les portes del metro.

Els recursos humans -les redaccions potents- i els econòmics -la publicitat que cerca la qualitat que premien els lectors- han permès petits tresors quotidians en forma de diari. Fins i tot, com va ser el cas Watergate, que una capçalera faci caure tot un president de la primera potència mundial per corrupció. Això serà possible d’aquí uns anys? És possible fer bon periodisme, aquell orientat al servei públic, sense un ofici fort i amb recursos al darrera? Ho veig difícil.

“Avui [amb Internet] tot es pot saber” deia un protagonista del reportatge, obviant que per conèixer cal voler-ho fer, poder i saber buscar i, finalment, poder publicar allò que es troba. Sembla sentit comú, però el sensacionalisme, rodes de premsa sense preguntes, la precarietat laboral i l’autocensura no són mites llunyans, sinó més aviat realitats creixents. I fins al moment, el món real precedeix el digital, no a l’inrevès.

+ Articles recopilats per Pepa Loves

Lliçons de periodisme (local)

Diumenge 31 de gener. Vuit mesos després d’estrenar-me, finalitza la meva primera etapa com a periodista en un diari local digital. Encara amb sentiments contradictoris per una decisió personal, recordo que sóc un privilegiat: he pogut treballar part d’aquest temps descobrint algunes alegries i misèries que acompanyen avui aquest ofici.

El marc geogràfic, comarcal, una bona metàfora del que semblo intuir dels mitjans de comunicació nacional i internacional. L’espai del diari, la xarxa, un món nou però real i molt competitiu, on l’alè dels lectors és encara més present. Aviat la frustració per no arribar als perjudicats per la clivella digital serà mínima. I el mitjà, una iniciativa molt jove i una perspectiva fresca, que en menys d’un any esdevé referent, però que encara sura mirant de trobar el seu encaix, especialment en clau econòmica (és gratuït), en un entorn cultural 1.0 com pocs a Catalunya. I jo, jove i sense experiència, però no imbècil, un binomi que molta gent -polítics al capdavant- no acaben de superar.

Mirant enrera i fixant-me en el suposat referent informatiu d’aquest entorn em vénen frases de Ramon Barnils al cap. ‘Vivim en un món de rocs on triomfen els destralers’. Un setmanari històric que multiplica per cinc els recursos humans i els ingressos publicitaris del diari on he treballat, però que alhora divideix per la mateixa xifra la qualitat periodística de les seves edicions. Les mateixes cares, la mateixa caspa, i les mateixes relacions promisqües enfocades a perpetuar el model de La Vanguardia, un model d’èxit empresarial… que no sempre coincideix amb èxit periodístic.

O bé: ‘Periodisme d’investigació? És que n’hi pot haver cap altre?’. Aquesta queda molt lluny. El mal ja no és la mandra a aixecar-se de la cadira, sinó fins i tot a agafar el telèfon i trucar. Quan el deure de les notícies pròpies i la informació d’interès es converteix en heroisme, sembla obvi que cal canviar de referents. Per sort, no tothom del gremi és així. Alguns sí que són herois anònims -valgui el tòpic- per creure com ningú en la informació local i la seva feina. Sovint la ràdio sembla un baluard i una pedrera màgica.

És clar que res passa perquè sí. Termes com control polític o esperit crític no acostumen a arribar al terreny de la pràctica periodística, però precisament perquè la cort local ja s’encarrega d’impedir-ho. La publicitat institucional, oxigen en temps de crisi per al periodisme local, sempre sap distribuir-se segons el grau de literalitat de les notes de premsa, les declaracions al voltant d’una compareixença oficial o bé en una conversa amistosa. Que el periodista treballa amb continguts simbòlics s’aprèn ràpid, perquè ben aviat se n’adona que les quotes que tenen per exemple els dissenyadors gràfics s’han de guanyar de valent en el cas dels mitjans privats.

No obstant, Internet ajuda a l’optimisme. Han caigut i cauen molts murs, segurament amb més soroll que no pas els que s’alcen. La trampa de la gratuïtat, els rumors o bé la propaganda embolcallada d’informació que mira de fer-se notar com mai, paraula de Terribas, no poden amagar casos d’èxit. Malgrat les dificultats i dobles esforços, la qualitat obté el premi dels lectors, i la cultura publicitària (privada) ho acabarà reconeixent. Es pot competir periodísticament com mai hauria estat possible amb grans empreses, i els ingressos necessaris per sobreviure són possibles o ho seran aviat. Una bona notícia per al periodisme local i nacional a casa nostra. Aprofitar l’escletxa, una responsabilitat… i un repte que engresca.

Reportatge Redaccions digitals

Uns amics han realitzat un reportatge sobre l’estructura, rutines de treball i futur dels mitjans digitals i la premsa escrita. Trobareu l’enllaç clicant sobre la imatge, per si hi voleu fer una visita.

Imatge de Redaccions Digitals, secció 'Mitjans'