Canvi i continuïtat

“El procés de descolonització havia de transcórrer –com deien- per via parlamentària, al voltant d’una taula rodona, sense grans drames polítics i respectant el que era primordial: que l’intercanvi de riqueses i mercaderies entre l’Àfrica i Europa no patís gaires alteracions”. Ryszard Kapuscinski, Eben, 2001.

La majoria d’experts destaquen que la revolució democràtica al món àrab té una importància cabdal pel canvi de mentalitat que simbolitza i les conseqüències regionals i internacionals que se’n derivaran. Oberta l’escletxa a Tunísia i a Egipte, la voluntat popular mira d’obrir-se camí i d’imposar-se a d’altres països del Magreb, si bé cada vegada amb un cost humà més gran. Més enllà del miratge de les xarxes socials, també els perses saben que tot es decideix al carrer i la lluita és llarga i dura (així va ser la caiguda del Sha).

L’opinió pública mundial s’indigna per la carnisseria de Gadafi, mentre els governs occidentals tot just comencen a mencionar la paraula condemna. Els interncanvis comercials i acords signats ara fa uns mesos corren perill. Fins i tot, “allò que interessa realment al poder que interessi a la gent”, com el gran premi de F1 de Bahrein. Quin desastre, la suspensió, oi?

És clar que sempre hi ha polítics ferms, “dels que ja no en queden”, com José Bono -en veu alta- i Duran i Lleida -amb veu més tímida- disposats a demostrar que les seves són conviccions fermes i no practiquen l’oportunisme polític. Per això, enmig de la tempesta de protestes democràtiques, visiten a Guinea Equatorial un dels dictadors més veterans: Obiang. Qui sap si durant el vol van veure el documental “Guinea Equatorial: la trampa del petroli” (30 Minuts), que ja el 2003 denunciava la relació inversa entre les reserves de petroli i el benestar de la població.

De fet, a l’estat espanyol les lliçons de democràcia sempre poden ser replicades, abans i després de 1975. L’últim conflicte armat de l’Europa occidental té lloc dins les seves fronteres i, ara per ara, no sembla tenir una ràpida resolució. I l’últim trist capítol té lloc a casa nostra, amb dues víctimes tradicionals: la llengua catalana i la llibertat d’expressió/dret a la informació. El tancament de TV3 al País Valencià representa una continuïtat amb el passat que persisteix, com destaca Rafa Xambó: ‘El tancament de TV3 demostra que la transició al País Valencià no s’ha tancat‘. Ni Zapatero ni Bono semblen preocupats; Duran ara diu que sí.

El periodisme és el rei dels tòpics, però la ciència política també té els seus. Entre aquests, canvi i continuïtat. Hi ha nous relats que exalten, però molts de vells que mai m’han enamorat.

+ Twitter network of Arab and Middle East protests (The Guardian)

+ The Lede – blogging the news (The New York Times)

+ #sensesenyal (Twitter) a #hihasenyal (carrer) per TV3 al País Valencià

Missatgers sota les bales

Avui fa deu anys que una guerrilla va assassinar el periodista català Miguel Gil i el nord-americà Kurt Schork a Sierra Leona, en plena guerra civil.  A principis dels noranta Gil va canviar Barcelona per Móstar (Bòsnia), un dels escenaris de la violenta guerra dels Balcans. Va deixar l’ofici d’advocat per aprendre periodisme i, finalment, fer d’una càmera de televisió l’arma que donava sentit a una nova vida.

El documental ‘Miguel në terren‘ de TV3 (veure sinopsi), narra precisament una història personal impressionant, mentre el llibre ‘Los ojos de la guerra‘ dóna veu a diferents periodistes que descriuen la seva personalitat i professionalitat com a càmera free-lance. Una lectura recomanada per prendre consciència dels riscos que alguns corresponsals de guerra assumeixen perquè els informatius no renunciïn, en pocs segons, a seguir mostrant a l’espectador la realitat més fosca dels conflictes armats. I, com va fer Miguel i la seva ‘tribu’, seguir criteris periodístics i no polítics per així voler donar a conèixer què passa a Bòsnia, Txetxènia o Sierra Leone.

La fragilitat dels periodistes continua; Tailàndia n’és l’últim exemple. A més, fer periodisme sense convertir les males notícies en un espectacle -com va passar en el terratrèmol d’Haití- o en un relat uniforme i simple cada dia sembla més difícil.

En el rerafons, la reflexió de l’article “El mundo reflejado en los medios” que Rizard Kapuscinski escriu a ‘Los ojos de la guerra’ sembla pertinent: ‘El nostre problema és que els mitjans es multipliquen a una veolocitat molt més gran que els llibres que contenen un saber concret i sòlid, i la civilització cada cop més depèn de la versió de la història que ens ofererix la televisió, una vesrsió fictícia i no verdadera. El telespectador massiu, amb el pas del temps, coneixerà només la història falsificada, i només comtpades persones, la història verdadera’.

Citant Rudollf Arheim (‘Film as art’), continua: ‘La gent confon un món generat per les sensacions amb un món creat pel pensament, i creu que veure és el mateix que entendre. Però no és així. Per contra, la creixent quantitat d’imatges que ens ataquen constantment limiten el domini de la paraula parlada i escrita i, en conseqüència, el domini del pensament. Com que no tinc raó, si ho he vist a la televisió?’

I per concloure: ‘En la dictadura funciona la censura, en democràcia la manipulació [...] En els mitjans, el problema del missatge és substituit pel problema del missatger. Es discuteix sobre tècniques d’edició però no del què es vol editar, relatar o imprimir. Com es queixava McLuhan, el missatger comença a convertir-se en el contingut del missatge’.

En un ‘món feliç‘, que només sembla amenaçat per l’ombra terrorista i el revisionisme d’estats com l’iranià, quin serà el futur de missatgers com Miguel Gil? A l’hora de sopar i amb desenes de canals com alternativa, encara hi haurà algú que voldrà conèixer l’últim episodi repressiu a Ingúixia, si no s’hi celebra el mundial de futbol ni afecta cap estrella mediàtica?

+ Article ‘Cueste lo que cueste‘ de Ramón Lobo, El País

+ Article ‘La muerte de un compañero‘ de Gervasio Sánchez, El País

El poder és serietat

El poder acostuma a definir-se, breument, com la capacitat per aconseguir que els altres facin allò que una persona, grup o institució vol. Darrera una senzilla definció, però, sovint s’hi amaga una gran complexitat. La lectura d’escriptors que aporten molt més que relats fàcils i ràpids de digerir és, doncs, recomanable. Tot i que llibres tan vells com ‘El món feliç’ de Huxley, l’altra cara de la dominació ‘orwelliana’, poden ser contes ben reals avui.

La dominació dels països occidentals sobre l’anomenat Tercer Món ens pot servir d’exemple. Obres com ‘Las venas abiertas de América Latina’ d’ Eduardo Galeano semblen valer més que molts llibres escrits i per escriure, perquè ens descriuen i expliquen alhora un context en tota la seva globalitat. Aquest mateix esforç de comprensió va guiar moltes de les obres del periodista polonès Ryszard Kapuściński .

Kapuściński acostuma a desgranar magistralment els mecanismes del poder, els rostres que el representen i les vides que controla. Ell mateix va escriure a ‘L’Imperi’, on intenta explicar la Unió Soviètica: “el poder és serietat; el somriure és impertinència i manca de respecte”. Despareguda ja la URSS, la portada de la revista Time mostra el nou ‘déu’ dels russos, Putin.

Avui, certs periodistes segueixen intentant comprendre i descriure amb màxima precisió el seu objecte de treball, la realitat, per sobre de les estructures de poder.

I si això s’intenta en llocs com la Rússia de Putin, el risc és alt. Una de les periodistes més crítiques amb la corrupció i els abusos a Txetxènia per part del govern rus va ser Anna Politkovskaya, que treballava per al setmanari Nòvaia Gazeta.

Després de diversos intents per fer-la callar, el 7 d’octubre de 2006 era assassinada al seu domicili de Moscou. El seu somriure, com la seva feina, eren impertinents. Avui, Pilar Bonet, des de El País, és un bon referent periodístic per seguir la realitat de l’antiga URSS.

I per si no hi hagués prou amb el poder polític, també una lluita difícil és la de superar l’estructura de poder dels mitjans que el propi Kapuściński va descriure.