Com apuntàvem en la lluita contra ETA, la premsa espanyola no només informa sinó que juga conscientment un paper polític. Però el consens no es limita al terrorisme, sinó que la majoria de diaris fan política constantment. Héctor Borrat així ho explica i desenvolupa. Moltes capçaleres juguen les seves cartes en favor d’un partit determinat i, lògicament, aquesta posició i estratègia condiciona la informació.
El diari generalista considerat de referència a l’Estat espanyol és El País: les elits, siguin de dretes o d’esquerres, llegeixin o no altres diaris, es lleven cada matí amb l’emblema de PRISA. Per què? Perquè és el que té més capacitat d’influència, però alhora, perquè és també el més venut, amb més de 400.000 exemplars diaris.
De fet, a les facultats de periodisme El País se cita com un exemple de veracitat, rigor i independència. Per alguns, fins i tot sembla una mena de Bíblia d’aquesta professió, quelcom intocable. No obstant, per exemple, el sociòleg i periodista Salvador Cardús va desemmascarar el tractament mediàtic d’aquest diari en relació a l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol (Política de paper. Premsa i poder a Catalunya (1981-1992).1995. Barcelona, La Campana).
Una de les novetats polítiques d’aquesta setmana ha estat el canvi de govern d’Euskadi. El candidat socialista, Patxi López, ha estat investit nou lehendakari gràcies al PP, rellevant en el càrrec Juan José Ibarretxe, que també ha anunciat que deixa la política.
Però aquest fet ha estat molt especial pel diari, perquè segons el rotatiu madrileny: “Per primer cop el Parlament de Vitòria ha escollit un president no nacionalista”. Un avantítol, de fet, emprat per molts col·legues de paper en l’edició del 6 de maig.
Portades del 6 de maig/09
Certament, per tots aquells que són nacionalistes espanyols; és a dir, que tenen el conjunt de l’Estat com a marc de referència informatiu (veure, per exemple, Nacionalisme banal de Michael Billig), aquesta notícia va tenir molt protagonisme en la portada. Poc acostumat a fer-ho, El País va dedicar-hi un titular a cinc columnes. Només el diari Avui va ser el desviat, donant protagonisme similar a nivell d’espai, però amb subjecte i enfoc diferent: Ibarretxe i “front del bloc espanyolista”.
El País, de tan content que ha estat aquesta setmana arran d’aquest canvi de govern, fins i tot sembla que ha abandonat la veracitat, el rigor i la independència informativa en aquest punt de l’actualitat. Prenent Cardús, la política de paper contra Pujol ha estat substituida per Ibarretxe, el polític “dolent” derrotat pel polític “bo”, Patxi López.
El reportatge “La hipoteca de Ibarretxe“, signat per la periodista Isabel C. Martínez, sembla certificar aquesta simplificació. Una ràpida lectura permet trobar textos com els següents:
- “El todavía lehendakari en funciones ha sostenido esa posición contra viento y marea, manteniéndose en el poder una década siempre gracias a la izquierda abertzale. No se ha parado ante nada. En el camino, se ha llevado por delante a un presidente de su partido, Josu Jon Imaz; ha deteriorado hasta el extremo sus relaciones con el Gobierno central, primero con José María Aznar y después con José Luis Rodríguez Zapatero, y se ha estrellado en dos ocasiones -con el plan Ibarretxe en 2005 y con el intento de consulta en 2008- contra los límites de la realidad. Ahora se los deja a su partido como “hitos democráticos” a los que, a su entender, habrá que volver algún día. El PNV tendrá que decidir si es así o no”.
- “La desautorización más insistente que lanza ahora sobre su sucesor es que mañana será lehendakari no por voluntad popular, sino gracias una decisión judicial, la anulación de las candidaturas de la izquierda abertzale radical, que ha sacado del Parlamento autónomo esos votos que le han mantenido a él más de 10 años en el cargo”.
Mentre que en la notícia “López se fija la meta de unir al País Vasco en la paz y la salida de la crisis“, de la mateixa periodista, la crítica i el negativisme del llenguatge s’inverteixen:
- “No habrá en su intervención más aristas cortantes que las de la cerrada barrera que interpondrá frente a ETA. El discurso se sostiene en la idea de que esta nueva etapa no supondrá la ruptura con el pasado de la comunidad autónoma, sino la continuidad en el compromiso con el autogobierno. Su avance deberá estar presidido por el consenso, con la meta de unir a una sociedad que se ha visto en los últimos años dividida por las iniciativas soberanistas de Juan José Ibarretxe. López sostendrá que el PSE, el partido más antiguo de Euskadi, siempre estuvo en los grandes acuerdos que hicieron avanzar al País Vasco. El socialista quiere enlazar con esa tradición afirmando su disposición a alcanzar acuerdos “con todos”.
Investidura de Patxi Lopez, El País, SANTOS CIRILO
En conclusió, un exemple de tractament informatiu molt tendenciós, on una persona es demonitza al temps que el seu màxim adversari polític es construeix com a líder positiu. Una dicotomia simple i constant al llarg de la setmana.
Sense independència i rigor no és possible evitar això. Perquè, per exemple, si Ibarretxe era tan dolent, el lector es pot preguntar per què el PNB va guanyar altra vegada dites eleccions, amb més de 80.000 vots de diferència sobre el PSOE. O bé, si el canvi de govern a Euskadi era tan desitjat, perquè el nou govern representa poc més del 50% del parlament, malgrat la il·legalització de Batasuna. S’apunten aquestes dades, que també reflecteixen la realitat política basca, perquè la informació d’El País les obvia clarament.
