Documental ‘casolà’ que repassa la realitat política i social del nord d’Irlanda, tretze anys després de l’acord de pau. Fet l’estiu de 2011 a Belfast, aprofitant una estada laboral.
Amateur documentary in Catalan about the current social and political reality of Northern Ireland, thirteen years after the Good Friday Agreement. Edited the summer of 2011 in Belfast, during a working scholarship.
Marxa orangista a Donaghadee
Coincidint amb l’arribada de la calor, ja fa dies que ha començat la temporada de marxes orangistes a Irlanda del Nord. La tensió creix perquè aquestes desfilades continuen sent una font de disputa molt gran (ampliar). Cada 12 de juliol els protestants commemoren la victòria del rei Guillem d’Orange sobre Jaume II (batalla de Boyne, 1690), amb centenars de marxes simultànies arreu dels sis comtats irlandesos sota sobirania britànica. Amb simbologia militar i clima triomfalista, celebren una victòria històrica que, malgrat el canvi de context, va definir un estatuts polític que es manté.
Enguany, dues nits consecutives d’enfrontaments entre lleialistes i republicans a l’est de Belfast no han estat fins ara els únics incidents, tot i que sí els més greus. Aquests no van ser a causa del pas d’una marxa orangista, però els paramilitars unionistes de l’UVF van tenir molt clar el context a l’hora de provocar un esclat de violència contra l’enclavament catòlic de Short Strand. Divendres passat, 6 policies van ser ferits en nous enfrontaments al mateix escenari, una de les zones limítrofs de Belfast entre catòlics i protestants.
Segons alguns mitjans, l’objectiu indirecte d’aquesta facció de l’UVF seria precisament desestabilitzar la Comissió de Marxes, la institució encarregada de permetre aquestes desfilades així com definir-ne el recorregut i condicions. El seu repte és conciliar dos drets recollits per la Carta de Drets Humans de 1998 britànica que no són absoluts i són incompatibles entre ells. D’una banda, en paraules pròpies d’una resolució, ‘permetre la legítima expressió cultural dels organitzadors de les marxes’; de l’altra, ‘corregir els aspectes que puguin ofendre greuement la comunitat nacionalista’. Finalment, reduir en la mesura del possible la tensió i l’enfrontament violent durant la marxa.
L’exemple d’Springfield Road
Membres de la marxa orangista entrant Springfield...
El passat 25 de juny un miler d’orangistes van desfilar per l’avinguda de Shankill, a l’oest de Belfast, en l’anomenada marxa de Whiterock. Una vegada més, però, no van poder fer el recorregut desitjat sinó l’establert per la la Comissió de Marxes. El Grup d’Acció de Residents d’Springfield -que agrupa veïns de l’altre costat de la línia de pau que els separa dels unionistes- va emetre una protesta formal parcialment acceptada. Al nord del feu republicà de Falls, aquestes marxes no hi són benvingudes.
... pas de vianants a l'altre costat, Springfield Rd
L’intent de mediació i diàleg entre les dues parts en conflicte continua sense un acord final, així que la Comissió va decidir de nou una mesura intermitja: només tres bandes que no van poder superar els 50 membres i sota les mateixes condicions establertes des de 2006 van poder desfilar per una part de la carretera d’Springfield (des de la Worman Av. fins a W. Circular Rd. segons aquest mapa), sense poder exhibir cap símbol vinculat a una organització paramilitar. La resta dels orangistes van haver de fer un recorregut diferent, sense creuar el pas de vianants de la línia de pau (retrobant-se finalment a Woodvale Pk). Enmig d’un fort desplegament policial, finalment no hi va haver incidents greus.
A les portes d’un nou 12-J
Les marxes orangistes simbolitzen un passat que no ha canviat massa. La jeràrquica Ordre d’Orange no admet catòlics entre els seus membres i és el gran exponent d’un unionisme protestant aferrat a la tradició sectària i excloent del passat. Hi ha espais de diàleg entre organitzacions de totes dues comunitats, però és impossible posar-se d’acord en la ruta definitiva d’aquest tipus de marxes. Això no ha canviat gens des de l’acord de pau de 1998. El reclam orangista de desfilar lliurement per on es vulgui topa amb la identitat i memòria dels veïns catòlics. El Servei de Policia d’Irlanda del Nord ha de garantir el recorregut i mandat establert per la Comissió.
La segregació per barris o pobles sencers entre totes dues comunitats gairebé s’ha mantingut inalterable amb el pas dels anys. Les topades violentes no són doncs arreu, sinó que acostumen a limitar-se a determinades zones limítrofs. A Belfast, (mapa) més enllà de la citada carretera d’Springfield (Clonard) a l’oest o Short Strand a l’est (Ballymacarrett), a la carretera d’Ormeau al sud (Botanic) o bé a la de Crumlin, al nord, per accedir a Ardoyne. Precisament a les portes d’aquest barri hi va haver els incidents més greus del 12-J de l’any passat, amb desenes de detinguts i policies ferits (vídeo dels incidents).
Les 'línies de pau' separen comunitats segregades
A la resta de la regió, són ben conegudes les disputes a Drumcree (Portadown) o al feu republicà del Bogside de Derry (mapa distribució de la població catòlica a Irlanda del Nord). Enmig del clima festiu dels unionistes i la protesta dels republicans per acabar d’una vegada amb el pas d’aquestes marxes per dins o al costat dels barris on resideixen, altres veïns aprofiten per escapar-se a llocs més ‘tranquils’ o fins i tot fora d’Irlanda del Nord el 12-J.
+ El norte de Irlanda, bloc molt actualitzat en espanyol.
+ Documental ‘Dos camins cap a la pau‘ (30 Minuts, 17/05/1998), per veure l’exemple de Portadown
No hi ha hagut una tercera nit consecutiva d’enfrontaments entre catòlics i protestants a l’est de Belfast (veure BBC i UTV). Els mediadors comunitaris han aturat amb èxit els atacs esporàdics d’alguns joves, amb notable presència policial.
Una de les 'línies de pau', a Short Strand
No és una casualitat ni només fruit de les converses que ahir van començar representats polítics i veïnals dels barris de Short Strand i Newtownards. El diàleg entre líders comunitaris d’un costat i l’altre de la línia de pau d’aquesta zona fa anys que va començar, com en altres barris de Belfast o Irlanda del Nord.
Només una minoria -en aquest cas membres i simpatitzants de la Unió de Voluntaris de l’Ulster (UVF) i dissidents republicans- legitima la violència, mentre que la gran majoria de veïns estan farts d’aquesta cultura política i de les seves conseqüències. Sobretot, pel pànic que causa entre els residents veure com casa seva és bombardejada per amb pedres i altres objectes. I més enllà dels desperfectes i la inseguretat, la por a què el barri es degradi encara més i les expectatives per als més joves siguin més fosques.
L’espurna, doncs, s’ha apagat, per ara, però ningú pot assegurar que no hi haurà més enfrontaments. Sobretot, perquè l’estiu acostuma a ser calent a Belfast i la resta de la regió, coincidint amb les marxes orangistes del 12 de juliol.
Línia de pau al costat unionista, a Cluan Place
No obstant, aquesta és una nova lliçó del procés de pau d’Irlanda del Nord. Un petit miracle, ben mirat, perquè mentre es mantenen dues estructures piramidals, dues identitats en conflicte i una segregació que va des de les escoles fins a la distribució geogràfica dels barris, el diàleg s’ha imposat. Cada vegada són més pocs els que volen tornar enrera. Potser, l’aïllament de la UVF també explica els atacs de dilluns i dimarts.
El cas d’Irlanda del Nord exemplifica que la consolidació de la pau i la reconciliació és un procés que pot durar molt temps i cal dedicar-hi grans esforços. En canvi, una minoria molt reduïda -dissidents tan republicans com lleialistes- pot fer molt mal. En temps de crisi econòmica, millorar el benestar i la seguretat econòmica d’aquests barris segurament és un bon antídot per evitar nous esclats de violència organitzada.
+ Article diari Ara: ‘Esclat de violència radical a Irlanda del Nord‘ (23 de juny)
+ Veure ‘post’ 1a nit de disturbis (20 de juny) i 2a nit (21 de juny)
+ Belfast Telegraph i Twitter d’UTV, BBC Northern Ireland, Newshound, Slugger O’Toole
Uns 700 membres de les dues comunitats s’enfronten a l’est de la ciutat – Un fotògraf ferit de bala mentre cobria els fets
Segona nit consecutiva d’enfrontaments greus entre catòlics i protestants a l’est de Belfast, amb el mateix escenari i guió similar (veure BBC i UTV). Uns 700 veïns de les dues comunitats es van enfrontar amb còctels molotov, pedres i altres objectes, que van impactar en habitatges del barri Short Strand i el de Newtonards Road. Més, també hi van tornar a haver trets i aquesta vegada un fotògraf de l’agència Press Association va ser ferit de bala a la cama mentre cobria els fets.
Finestres tapiades amb fustes a Newtownards Rd.
La policia va intentar posar fi a la batalla campal amb un ampli desplegament terrestre i canons d’aigua més un helicòpter, tot i que els incidents es van perllongar fins gairebé la mitjanit. Tot i conèixer els principals instigadors, fins avui al matí no ha arribat la primera detenció: una jove protestant de 20 anys per possessió d’armes.
La classe política i la societat civil va tornar a condemnar aquesta segona nit de disturbis. Són els més greus viscuts en una dècada i la seva gravetat recorda els viscuts durant els anomenats Troubles.
La brigada municipal de neteja ha tornat a treballar durant tota la nit retirant els centenars de pedres, ampolles i objectes llancats. Cap a les vuit del matí s’ha pogut restablir el trànsit amb normalitat en aquesta avinguda que connecta l’est amb el centre de Belfast. Vidres trencats,
Neteja intensa a Newtownards Rd aquest matí
finestres tapiades amb fustes i taques al terra, però, continuen recordant els fets d’ahir a la nit.
Evitar el contagi com a objectiu
La policia d’Irlanda del Nord ha acusat directament la Forca Voluntària de l’Ulster (UVF en anglès) d’orquestrar l’atac. En els últims mesos havien tingut lloc incidents aillats entre els catòlics i protestants de la zona però hi hauria més raons per explicar uns atacs que ningú havia previst. Per exemple, la pèrdua de representació del Partit Unionista Progressista (PUP), l’ala política de l’UVF, a l’Assemblea d’Stormont o les ganes de fer una demostració de força en la pugna pel lideratge de l’unionisme radical, que sempre ha rebutjat el procés de pau.
Un mural republica a Short Strand, a l'altre costat
Els esforços de les autoritats se centren ara en evitar una tercera nit consecutiva i, sobretot, a que es reprodueixin en altres barris i comenci una dinàmica d’acció-reacció.
La proximitat amb les marxes orangistes fa tèmer una escalada de tensió durant tot l’estiu. Precisament, el 12 de juliol de l’any passat hi va haver incidents greus al nord de la ciutat, al barri d’Ardoyne, i desenes de detinguts.
El Partit Unionista Democràtic (DUP) del primer ministre Peter Robinson té el gran repte d’intentar calmar els ànims de simpatitzants i membres de l’UVF, però els dissidents republicans també s’han mantingut actius i poden intentar fer un gest simbòlic.
Tot i l’alto el foc de la majoria de grups paramilitars, el procés de decomissió d’armes va ser un dels punts més delicats de l’acord de pau de 1998 i no es va tancar del tot. Això explicaria la presència d’armes i ferits de bala en els disturbis. Una de les altres grans preocupacions és la joventut de molts dels implicats en els incidents, com la jove detinguda avui. Una generació nascuda poc abans o després de la fi formal del conflicte armat.
Mentrestant, els judicis sobre fets dels Troubles continuen. Aquests dies se celebra el judici per l’assassinat de deu protestants a Kingsmill (comtat d’Armagh), el 1976, per part d’un grup vinculat a l’IRA Provisional.
+ Veure ‘post’ 1a nit de disturbis (20 de juny)
+ Belfast Telegraph i Twitter d’UTV, BBC Northern Ireland, Newshound, Slugger O’Toole
Els veïns de l’est de Belfast ahir la nit els pitjors disturbis que es recorden en una dècada (BBC i UTV). Cap a les nou del vespre, mig miler d’unionistes emmascarats van atacar amb còctels molotov i pedres l’enclavament catòlic de Short Strand, desencadenant una batalla campal que va durar hores. Els incidents van acabar amb dos ferits de bala i destrosses evidents en habitatges de les dues comunitats, separades per una de les anomenades línies o murs de pau.
Mural unionista de l'UVF a l'est de Belfast
La policia d’Irlanda del Nord ha acusat directament la Forca Voluntària de l’Ulster (UVF en anglès) d’orquestrar l’atac, que aparentment no té una explicació única. Per exemple, l’analista de la BBC Mark Davenport destaca la recent pèrdua de representació del Partit Unionista Progressista (PUP) a Stormont, amb vincles notables, o bé una demostració de força de la UVF en la pugna pel lideratge de l’organització. Cal recordar que després de l’acord de pau de 1998, la majoria de morts van ser fruit de la violència intrasectària dins les files de l’unionisme radical.
D’una altra banda, els dissidents republicans són molt pocs però actius. Ells van assassinar el policia catòlic Ronan Kerr el passat 2 d’abril i van intentar diferents accions sense èxit durant la visita de la reina Elisabet al sud. Ahir mateix, la policia va desactivar una bomba col·locada en un cotxe seu a l’oest de Belfast. A pocs dies del 12 de juliol, quan tenen llocs les tradicionals marxes orangistes i creix la tensió, gairebé tothom tem ara que comenci una cadena violenta d’acció-reacció.
Short Strand
El barri catòlic de Short Strand es troba envoltat d’una majoria protestant i un paisatge que ha canviat ben poc al llarg dels darrers anys (veure Ballymacarrett en aquest mapa). Els vells murals de l’UVF amb homes emmascarats i armes no només s’han repintat sinó que fins i tot n’han aparegut de nous, a pocs metres de la zona portuària del Titànic on s’està duent a terme una inversió milionària per atraure més turistes.
Una de les entrades del barri de Short Strand
Precisament, Short Strand és el barri d’origen del nou alcalde de la ciutat, Niall O’Donnghaile (Sinn Féin). El més jove de la història, amb només 26 anys, ha fet gestos històrics com visitar Shankill Road, l’altre gran bastió unionista de Belfast.
Tot i que l’alcaldia més gran es manté sota domini republicà, segons un estudi presentat la setmana passada el suport catòlic a la reunificació de l’illa ha disminuït. Com era previsible, el primer ministre britànic, David Cameron, va demanar fa pocs dies als diputats de la regió que se centrin en la crisi econòmica. No obstant, va reiterar que respectarà un canvi d’estatus polític si és per vies democràtiques.
Les altres notícies
Avui, coincidint amb el solstici d’estiu a Irlanda, ha tingut lloc una nova edició de l’anomenat Dia de reflexió (Twitter) en una quinzena de ciutats i pobles del nord. Organitzat per l’entitat Healing Through Remembering, aquesta jornada vol ser un acte de record dedicat als més de 3.000 morts i 30.000 ferits que van deixar com a balanç els 30 anys de conflicte.
En una societat on cada comunitat ha plorat i recordat en públic els morts del propi bàndol, la reconciliació pacífica amb el passat és un dels grans reptes pendents per ampliar i consolidar un relat de futur mínimament compartit. Per exemple, el programa de ràdio de la BBC The Legacy va donar veu a víctimes civils silenciades i els records més privats.
“El procés de descolonització havia de transcórrer –com deien- per via parlamentària, al voltant d’una taula rodona, sense grans drames polítics i respectant el que era primordial: que l’intercanvi de riqueses i mercaderies entre l’Àfrica i Europa no patís gaires alteracions”. Ryszard Kapuscinski, Eben, 2001.
La majoria d’experts destaquen que la revolució democràtica al món àrab té una importància cabdal pel canvi de mentalitat que simbolitza i les conseqüències regionals i internacionals que se’n derivaran. Oberta l’escletxa a Tunísia i a Egipte, la voluntat popular mira d’obrir-se camí i d’imposar-se a d’altres països del Magreb, si bé cada vegada amb un cost humà més gran. Més enllà del miratge de les xarxes socials, també els perses saben que tot es decideix al carrer i la lluita és llarga i dura (així va ser la caiguda del Sha).
L’opinió pública mundial s’indigna per la carnisseria de Gadafi, mentre els governs occidentals tot just comencen a mencionar la paraula condemna. Els interncanvis comercials i acords signats ara fa uns mesos corren perill. Fins i tot, “allò que interessa realment al poder que interessi a la gent”, com el gran premi de F1 de Bahrein. Quin desastre, la suspensió, oi?
És clar que sempre hi ha polítics ferms, “dels que ja no en queden”, com José Bono -en veu alta- i Duran i Lleida -amb veu més tímida- disposats a demostrar que les seves són conviccions fermes i no practiquen l’oportunisme polític. Per això, enmig de la tempesta de protestes democràtiques, visiten a Guinea Equatorial un dels dictadors més veterans: Obiang. Qui sap si durant el vol van veure el documental “Guinea Equatorial: la trampa del petroli” (30 Minuts), que ja el 2003 denunciava la relació inversa entre les reserves de petroli i el benestar de la població.
De fet, a l’estat espanyol les lliçons de democràcia sempre poden ser replicades, abans i després de 1975. L’últim conflicte armat de l’Europa occidental té lloc dins les seves fronteres i, ara per ara, no sembla tenir una ràpida resolució. I l’últim trist capítol té lloc a casa nostra, amb dues víctimes tradicionals: la llengua catalana i la llibertat d’expressió/dret a la informació. El tancament de TV3 al País Valencià representa una continuïtat amb el passat que persisteix, com destaca Rafa Xambó: ‘El tancament de TV3 demostra que la transició al País Valencià no s’ha tancat‘. Ni Zapatero ni Bono semblen preocupats; Duran ara diu que sí.
El periodisme és el rei dels tòpics, però la ciència política també té els seus. Entre aquests, canvi i continuïtat. Hi ha nous relats que exalten, però molts de vells que mai m’han enamorat.
+ Twitter network of Arab and Middle East protests (The Guardian)
+ The Lede – blogging the news (The New York Times)
+ #sensesenyal (Twitter) a #hihasenyal (carrer) per TV3 al País Valencià
Acabo de llegir un llibre ben recomanable: ‘El temps no espera. Converses amb Citlali Rovirosa-Madrazo’, del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (Ed. Arcàdia, 2010; ‘Living on borrowed time‘ en versió anglesa). En concret, és una entrevista on Bauman parla de l’actualitat en perspectiva històrica. Com deia en aquest vell post, hi ha llibres que són de referència per entendre un context; Bauman, popular per les seves teories ‘líquides’, em sembla un autor de lectura obligada per explicar el món que vivim avui, perquè la seva interpretació és plausible, rica en matisos i sense simplificacions.
Per exemple, un dels capítols sembla explicar prou bé perquè l’obsessió política contra els immigrants pobres és contínua i generalitzada i, sobretot, perquè la majoria de ciutadans no només es resignen sinó que fins i tot s’adhereixen a l’enfoc oficial.
De fet, potser hi ajuda el paper de molts mitjans de comunicació. ‘Persecució dels “top manta”, ‘prohibició del burca’, ‘deportació de gitanos sense papers’… encapçalen sumaris informatius i grans titulars els últims mesos. És per jerarquia i interès públic, en plena crisi econòmica? I dels centres d’internament, per què se’n parla tan poc? Més, és un tracte informatiu coherent, per exemple, amb la difusió de campanyes per la solidaritat i la cooperació? Bé, això sí, les que són lluny de casa nostra, adreçades als qui viuen fora.
Les afirmacions de Bauman:
‘En els temps de la globalització, dirigir el ressentiment cap als emigrants crida molt l’atenció i desperta la imaginació, i per tant és beneficiós políticament. D’alguna manera perversa, els emigrants representen tot allò que genera ansietat i terror en la nova modalitat d’incertesa i inseguretat que han fomentat i continuen fomentant unes “forces globals” misterioses, impenetrables i imprevisibles. [...] Ells encaren tots aquells temors existencials mig conscient o subconscients i inconscients que turmenten els homes i les dones d’una societat moderna líquida’.
‘En expulsar l’emigrant, un es rebel·la contra totes aquelles misterioses forces globals que amenacen d’inflingir a tothom el destí que ja han sofert els emigrants. Hi ha molt de capital en aquesta falsa il·lusió que pot ser (i és) explotat, hàbilment, tant pels polítics com pels mercats’.
‘Pel que fa al gruix de l’electorat, els líders polítics, actuals i futurs, són jutjats per la severitat que manifesten en la “cursa de la seguretat”. Els polítics intenten superar el rival, prometent que tractaran amb duresa els culpables de la inseguretat, -relas o suposats, però que són a prop, a l’abast, i s’hi pot lluitar i se’ls pot vèncer, o, almenys, se’ls pot considerar susceptibles de ser vençuts i se’ls pot presentar com a tals’.
‘Els riscos a què estan exposades avui dia les democràcies provenen, només en part, de la necessitat desesperada que tenen els governs estatals de legitimar el dret a governar i a exigir disciplina, mostrant autoritat i determinació a a tractar amb fermesa la infinitat de perills, reals o suposats, que amenacen els humans –en comptes de protegir com feien abans la utilitat social dels ciutadans i el seu lloc respectable a la societat, en comptes d’oferir seguretat contra l’exclusciól, la negació de la dignitat i la humiliació’.
‘La segona causa que posa en perill la nostra democràcia és un fenomen que només es pot qualificar de “fatiga de la llibertat” que es manifesta en la docilitat amb què la majoria de nosaltres acceptem el procés d’imitació gradual de les llibertats que tant ens van constar de guanyar, dels nostres drets a la intimitat, a ser defensats als tribunals, a ser considerats innocents fins que es demostri la nostra culpabilitat’.
‘Per exemple, l’administració nord-americana ha trobat aquesta alternativa en la qüestió de la seguretat personal, via que espera que li retroni el monopoli perdut de la redempció i relegui a una posició secundària la inseguretat generada per l’economia, sobre la qual no té ni pot la intenció de fer res’.
‘Per tenir dret a esperar un tracte humà, els estrangers han de tenir un passaport vàlid que certifiqui la seva nacionalitat d’un estat reconegut, però, a més a més, les autoritats establertes per portar a terme la tasca de controlar el trànsit a banda i banda de la frontera l’han d’eximir de la prohibició d’entrar al país. I és aquí on s’acaba la solidaritat intergovernamental. No hi “simetria internacional” en el fet de tancar d’amagat els estrangers que no han estat acusats de cap fer delictiu i fer-los fora. Els governs que ho fan probablement protestarien, indignats, i en el nom dels “drets humans internacionals” exigirien sancions de càstig, si els seus ciutadans rebessin un tracte semblant en els països d’origen dels seus presoners’.
+ ‘City of Immigrants Fills Jail Cells With Its Own‘. Reportatge ‘The New York Times’ (28.12.2008), citat per Bauman.
+ El setmanari La Directa és dels pocs mitjans que s’ha fet ressó de diversos incidents en centres de detenció per a immigrants del país.
Sovint, la lluita dialèctica dels nostres dies sembla reduir-se a xifres, més que no pas a arguments i raons, a l’hora de defensar una determinada posició en qualsevol tipus de conflicte. Però això només en el combat dialèctic perquè, també en ‘democràcia’, el tauler d’escacs real on es decideix tot segueix essent l’estructura de poder i les posicions que hi ocupa cadascú. Això explica que certs cognoms, com les pedres, perdurin amb el pas del temps.
El fet és que ja fa segles que els monopolis discursius, com els que havia tingut l’Església, han desaparegut. Avui vivim en una societat moderna que certs autors defineixen com a complexa i líquida perquè, entre altres motius, el mercat de les creences i els valors és molt ampli, i fins i tot les opinions personals també poden canviar constantment. Paradoxalment, certs sociòlegs també apunten que el relativisme i el fonamentalisme són dues cares de la mateixa moneda d’aquest context: dues respostes a tanta inseguretat; una mena de por a la llibertat, com Erich Fromm ja apuntava anys enrera en la seva recomanable obra.
Les enquestes d’opinió i la resta de tècniques quantitatives són el nostre pa de cada dia, des d’eleccions polítiques, estudis de mercat, projectes públics i privats… Tota realitat social és i ha de ser evaluable mitjançant indicadors numèrics, ja sigui per comparar-la amb el passat, fer la foto del present, o veure’n l’evolució futura.
Un exemple força actual que podem prendre és el del conflicte universitari de Bolonya. Mentre els estudiants parlen de vots negatius i milers d’estudiants mobilitzant-se, el rectors parlen de xifres molt petites en relació al total d’estudiants que tenen les universitats catalanes.
El fet, però, és que les institucions amb sufragi es creen a partir de qui vota, no de qui es queda a casa, vota nul o blanc, o bé decideix abstenir-se. Així, un dels ferms defensors del Procés de Bolonya, el rector Moreso de la UPF, va obtenir poc més d’un 10% de suport dels estudiants en les eleccions on ell era l’únic candidat a rector. Va sortir reelegit, però, gràcies al vot ponderat d’aquest tipus d’eleccions, on el vot del professorat fix val molt. La seva tesi però no ha variat: ‘una minoria d’estudiants no pot imposar-se a la majoria’, aquesta última, la que no desitja lacontinuitat del senyor Moreso com a representant seu.
La conjugació de paraules ‘velles’ com democràcia liberal, interès general i responsabilitat política amb d’altres més ‘noves’ com participació política, diàleg i consens, absència de violència o integració de les minories semblen difícils de conjugar. És clar, sempre depenent de la nostra posició de poder i capacitat per imposar-ne un determinat sentit i orientació. Adjectius com simple o social són útils per, així, poder dir que ‘allò que havia dit ahir no val per avui’. Un 55 o 60% no poden decidir res important perquè discriminen la minoria, ‘sempre que la minoria sigui jo’.
A Euskadi, els partits nacionalistes espanyols han signat el text ‘Bases del canvi democràtic al servei de la societat basca’ que fa visible l’acord per un nou govern. Aquests sí, representants d’una minoria social que, després d’una tupinada electoral, basada en una llei que persegueix les idees polítiques de més de 100.000 persones i no les seves accions, ara també vol modificar la realitat social per la via política d’un territori. I sobretot, allò que ‘interessa realment a la gent’: la identitat i els seus símbols, com són els mapes del temps de Euskal Telebista. Arrencar una ‘crosta’ per posar la que toca, segons la seva llei que no la voluntat de la majoria dels bascos. El senyor Ferran diu amén… esperant amb enveja poder fer el mateix amb ‘els desviats’ de TV3.
