De Belfast a Sant Sebastià

Mural al Bogside, Derry. 'Peace without freedom is not peace at all'.

El congrés internacional de pau celebrat el passat dilluns 16 d’octubre al palau d’Aiete de Sant Sebastià ha aixecat tot tipus de reaccions. Com en qualsevol conflicte polític això és ben normal, tot i que certes declaracions del PP espanyol o certes interpretacions de la premsa de Madrid hagin fet un ridícul d’abast mundial. De fet, allò important no són les reaccions ni el rebombori de fons, sinó si el procés de pau realment avança i es deixen enrere les causes que han alimentat durant anys la confrontació armada, per donar pas a una nova etapa basada en el diàleg. És a dir, allò que destaquen experts com Antoni Batista (Ara) o les cròniques de Dani Gómez i Martxelo Otamendi (Cat. Ràdio).

És evident, com diu el tòpic, que no hi ha dos processos de pau iguals, perquè no tenen lloc en societats ni en moments històrics idèntics. Ara, també és evident, com s’ha escrit aquests dies, que hi ha similituds notables entre el cas d’Irlanda del Nord o Sud-àfrica hi el del País Basc (Ara). No cal fer massa cas als qui neguen del tot qualsevol comparació, perquè són els mateixos que neguen un conflicte polític i, per tant, que calgui canviar res de l’escenari actual. Per exemple, treure de la presó Arnaldo Otegui, artífex del canvi de rumb de l’esquerra abertzale. Durant uns mesos he pogut viure de ben a prop el cas del nord d’Irlanda, des de Belfast, i conèixer una mica més tota la seva complexitat. No en sóc cap expert, tot i que en aquest vídeo repasso l’evolució des de 1998 a títol introductori.

Per això, si comparem 4 dels 5 punts que centren el contingut de l’acord de Sant Sebastià (comunicat a Vilaweb), 13 anys després crec que els avenços a Irlanda del Nord són notables: l’activitat armada no s’ha acabat però ara és de baixa intensitat, és una pau relativa molt allunyada del grau de violència política dels anomenats Troubles; el diàleg s’ha imposat a nivell institucional i entre la majoria de comunitats com a via per gestionar els problemes i els recursos; és evident que es manté una societat polaritzada culturalment i política, amb una dinàmica de ‘nosaltres’ i ‘ells’, i que la reconciliació és un camí de llarg recorregut, però els exemples de progrés són moltíssims en aquest sentit. Com el treball de ‘peacemakers’ menys mediàtics com Padraig O’Malley i líders comunitaris que treballen per consolidar la pau a la regió, o bé compartir l’experiència del nord d’Irlanda per altres situacions de conflictes polítics (post Fórum de les Ciutats en Transició).

Consentiment democràtic i voluntat política

En quart lloc i finalment, el consentiment democràtic com a única via per decidir el futur de la regió continua sent acceptat per totes les parts. La negociació multipartida va concloure en l’acord de Divendres Sant que només els ciutadans del Nord d’Irlanda poden decidir a les urnes l’estatus polític; si continuar dins el Regne Unit o bé reunificar-se de nou amb el sud d’Irlanda. La sobirania política és precisament la clau de volta del procés de pau d’Euskadi. La negociació d’Irlanda del Nord no va ser entre una nació dividida en dos estats diferents (França i Espanya) sinó entre una regió que pertany íntegrament a un estat (el Regne Unit), la meitat de ciutadans de la qual volen reintegrar-se en un altre estat, la República d’Irlanda o sud d’Irlanda. Ja ho hem dit, sempre hi ha diferències i aquesta n’és una d’important.

Mural al Bogside, Derry. John Hume, M. Luther King, Mare M. Teresa de Calcuta i Nelson Mandela.

No obstant, el que destacaria és la cultura democràtica i la voluntat de canvi. D’una banda, tan els governs de torn de Londres (Tony Blair i Mo Mowlam, secretària d’Irlanda del Nord) com el de Dublín (Bertie Ahern, present a St. Sebastià) van activar tota la maquinària diplomàtica, van acceptar i impulsar la mediació d’actors clau com el senador nord-americà George J. Mitchell (Principis Mitchell).

O bé, van consensuar que no s’oposarien a la decisió de les urnes dels sis comtats del nord d’Irlanda; a una consulta ciutadana, doncs, capaç de canviar l’estatuts polític de la regió. Des d’aleshores, la proporció entre unionistes i republicans es manté al voltant del 60% i 40% respectivament i el canvi és difícil a curt termini. Són unes xifres contràries a les de la comunitat autònoma del País Basc, en relació a la proporció d’unionistes i independentistes. Per això, potser el que fa més por a Madrid i explica moltes actituds és precisament el resultat de les urnes, com diu Batista a Vilaweb que podria passar.

D’una altra banda, John Hume (líder social-demòcrata) va ser l’artífex del canvi de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin (mai es va castigar l’activitat política ni il·legalitzar-lo per vincles amb l’IRA). En el bàndol unionista, David Trimble (DUP i Premi Nobel de la Pau 1998 al costat de Hume) va jugar el paper necessari per a la pau formal, mentre que el mossèn protestant Ian Paisley del DUP boicotava qualsevol negociació. Paradoxalment, el seu relleu, Peter Robinson, ha acabat encapçalant el govern compartit d’Stormont, al costat del Sinn Féin d’Adams i McGuiness; tots dos, partits minoritaris abans de l’acord de pau. Si fos per electoralisme i curtesa de mires, doncs, els líders més moderats durant l’acord de pau, Hume i Trimble, s’ho haurien pensat dues vegades. Molts dels companys de partit de Paisley, en canvi, lamenten avui el paper obstruccionista que van jugar aleshores i tenen un discurs ben diferent.

Mural a Falls Rd., oest de Belfast

Un camí llarg

Les reflexions d’aquesta entrevista a Jesús Eguiguren, president del PSE, són molt reveladores: “Los socialistas hemos perdido la oportunidad de abanderar la paz”; “Los vascos eligieron al lehendakari Patxi López para hacer la paz”; o “Tampoco entiendo muy bien por qué Otegui está en la cárcel [...] Estamos alimentando un mito”.

Mentre la “no condemna de la violència” per part de l’esquerra independentista basca sempre ha sigut una mena de casus belli per a molts partits i mitjans, catalans inclosos que no van rebutjar la Llei de Partits, hi ha actituds sorprenents. Quan aquesta subscriu la declaració de St. Sebastià i demana a ETA que  declari la fi definitiva de l’activitat armada, fins i tot sembla que, quan arribi aquest moment, hi ha qui no el celebrarà sinó tot el contrari.

En qualsevol cas, cal esperar la declaració d’ETA i la reacció posterior del govern espanyol, l’actual o el nou sorgit de eleccions espanyoles del 20-N. I també, el resultat d’Amaiur a les urnes. El paper de París, a qui els mediadors també insten a involucrar-se en el procés, resta per veure. Ja sigui final definitiu o abandonament de la violència d’ETA, això va per llarg. Al nord d’Irlanda, el desarmament va ser un dels aspectes més delicats i van caldre 8 anys per tancar-lo. Comptat i debatut, comparat amb ara fa un any (post 7 d’octubre 2010), és evident que han passat moltes coses i s’ha avançat.

+ Documental: “Pluja seca” de Gorka Espiau-TV3, sobre el paper dels mediadors internacionals (veure, TV3 a la carta).

+ John Hume a TV3, 10 anys després de l’acord de pau.

Irlanda del Nord. Una societat en transició.

Documental ‘casolà’ que repassa la realitat política i social del nord d’Irlanda, tretze anys després de l’acord de pau. Fet l’estiu de 2011 a Belfast, aprofitant una estada laboral.

Amateur documentary in Catalan about the current social and political reality of Northern Ireland, thirteen years after the Good Friday Agreement. Edited the summer of 2011 in Belfast, during a working scholarship.

Un nou 12-J a Irlanda del Nord

Marxa orangista a Donaghadee

Coincidint amb l’arribada de la calor, ja fa dies que ha començat la temporada de marxes orangistes a Irlanda del Nord. La tensió creix perquè aquestes desfilades continuen sent una font de disputa molt gran (ampliar). Cada 12 de juliol els protestants commemoren la victòria del rei Guillem d’Orange sobre Jaume II (batalla de Boyne, 1690), amb centenars de marxes simultànies arreu dels sis comtats irlandesos sota sobirania britànica. Amb simbologia militar i clima triomfalista, celebren una victòria històrica que, malgrat el canvi de context, va definir un estatuts polític que es manté.

Enguany, dues nits consecutives d’enfrontaments entre lleialistes i republicans a l’est de Belfast no han estat fins ara els únics incidents, tot i que sí els més greus. Aquests no van ser a causa del pas d’una marxa orangista, però els paramilitars unionistes de l’UVF van tenir molt clar el context a l’hora de provocar un esclat de violència contra l’enclavament catòlic de Short Strand. Divendres passat, 6 policies van ser ferits en nous enfrontaments al mateix escenari, una de les zones limítrofs de Belfast entre catòlics i protestants.

Segons alguns mitjans, l’objectiu indirecte d’aquesta facció de l’UVF seria precisament desestabilitzar la Comissió de Marxes, la institució encarregada de permetre aquestes desfilades així com definir-ne el recorregut i condicions. El seu repte és conciliar dos drets recollits per la Carta de Drets Humans de 1998 britànica que no són absoluts i són incompatibles entre ells. D’una banda, en paraules pròpies d’una resolució, ‘permetre la legítima expressió cultural dels organitzadors de les marxes’; de l’altra, ‘corregir els aspectes que puguin ofendre greuement la comunitat nacionalista’. Finalment, reduir en la mesura del possible la tensió i l’enfrontament violent durant la marxa.

L’exemple d’Springfield Road

Membres de la marxa orangista entrant Springfield...

El passat 25 de juny un miler d’orangistes van desfilar per l’avinguda de Shankill, a l’oest de Belfast, en l’anomenada marxa de Whiterock. Una vegada més, però, no van poder fer el recorregut desitjat sinó l’establert per la la Comissió de Marxes. El Grup d’Acció de Residents d’Springfield -que agrupa veïns de l’altre costat de la línia de pau que els separa dels unionistes- va emetre una protesta formal parcialment acceptada. Al nord del feu republicà de Falls, aquestes marxes no hi són benvingudes.

... pas de vianants a l'altre costat, Springfield Rd

L’intent de mediació i diàleg entre les dues parts en conflicte continua sense un acord final, així que la Comissió va decidir de nou una mesura intermitja: només tres bandes que no van poder superar els 50 membres i sota les mateixes condicions establertes des de 2006 van poder desfilar per una part de la carretera d’Springfield (des de la Worman Av. fins a W. Circular Rd. segons aquest mapa), sense poder exhibir cap símbol vinculat a una organització paramilitar.  La resta dels orangistes van haver de fer un recorregut diferent, sense creuar el pas de vianants de la línia de pau (retrobant-se finalment a Woodvale Pk). Enmig d’un fort desplegament policial, finalment  no hi va haver incidents greus.

A les portes d’un nou 12-J

Les marxes orangistes simbolitzen un passat que no ha canviat massa. La jeràrquica Ordre d’Orange no admet catòlics entre els seus membres i és el gran exponent d’un unionisme protestant aferrat a la tradició sectària i excloent del passat. Hi ha espais de diàleg entre organitzacions de totes dues comunitats, però és impossible posar-se d’acord en la ruta definitiva d’aquest tipus de marxes. Això no ha canviat gens des de l’acord de pau de 1998. El reclam orangista de desfilar lliurement per on es vulgui topa amb la identitat i memòria dels veïns catòlics. El Servei de Policia d’Irlanda del Nord ha de garantir el recorregut i mandat establert per la Comissió.

La segregació per barris o pobles sencers entre totes dues comunitats gairebé s’ha mantingut inalterable amb el pas dels anys. Les topades violentes no són doncs arreu, sinó que acostumen a limitar-se a determinades zones limítrofs. A Belfast, (mapa) més enllà de la citada carretera d’Springfield (Clonard) a l’oest o Short Strand a l’est (Ballymacarrett), a la carretera d’Ormeau al sud (Botanic) o bé a la de Crumlin, al nord, per accedir a Ardoyne. Precisament a les portes d’aquest barri hi va haver els incidents més greus del 12-J de l’any passat, amb desenes de detinguts i policies ferits (vídeo dels incidents).

Les 'línies de pau' separen comunitats segregades

A la resta de la regió, són ben conegudes les disputes a Drumcree (Portadown) o al feu republicà del Bogside de Derry (mapa distribució de la població catòlica a Irlanda del Nord).  Enmig del clima festiu dels unionistes i la protesta dels republicans per acabar d’una vegada amb el pas d’aquestes marxes per dins o al costat dels barris on resideixen, altres veïns aprofiten per escapar-se a llocs més ‘tranquils’ o fins i tot fora d’Irlanda del Nord el 12-J.

+ El norte de Irlanda, bloc molt actualitzat en espanyol.

+ Documental ‘Dos camins cap a la pau‘ (30 Minuts, 17/05/1998), per veure l’exemple de Portadown

Una espurna apagada, per ara

No hi ha hagut una tercera nit consecutiva d’enfrontaments entre catòlics i protestants a l’est de Belfast (veure BBC i UTV). Els mediadors comunitaris han aturat amb èxit els atacs esporàdics d’alguns joves, amb notable presència policial.

Una de les 'línies de pau', a Short Strand

No és una casualitat ni només fruit de les converses que ahir van començar representats polítics i veïnals dels barris de Short Strand i Newtownards. El diàleg entre líders comunitaris d’un costat i l’altre de la línia de pau d’aquesta zona fa anys que va començar, com en altres barris de Belfast o Irlanda del Nord.

Només una minoria -en aquest cas membres i simpatitzants de la Unió de Voluntaris de l’Ulster (UVF) i dissidents republicans- legitima la violència, mentre que la gran majoria de veïns estan farts d’aquesta cultura política i de les seves conseqüències. Sobretot, pel pànic que causa entre els residents veure com casa seva és bombardejada per amb pedres i altres objectes. I més enllà dels desperfectes i la inseguretat, la por a què el barri es degradi encara més i les expectatives per als més joves siguin més fosques.

L’espurna, doncs, s’ha apagat, per ara, però ningú pot assegurar que no hi haurà més enfrontaments. Sobretot, perquè l’estiu acostuma a ser calent a Belfast i la resta de la regió, coincidint amb les marxes orangistes del 12 de juliol.

Línia de pau al costat unionista, a Cluan Place

No obstant, aquesta és una nova lliçó del procés de pau d’Irlanda del Nord. Un petit miracle, ben mirat, perquè mentre es mantenen dues estructures piramidals, dues identitats en conflicte i una segregació que va des de les escoles fins a la distribució geogràfica dels barris, el diàleg s’ha imposat. Cada vegada són més pocs els que volen tornar enrera. Potser, l’aïllament de la UVF també explica els atacs de dilluns i dimarts.

El cas d’Irlanda del Nord exemplifica que la consolidació de la pau i la reconciliació és un procés que pot durar molt temps i cal dedicar-hi grans esforços. En canvi, una minoria molt reduïda -dissidents tan republicans com lleialistes- pot fer molt mal. En temps de crisi econòmica, millorar el benestar i la seguretat econòmica d’aquests barris segurament és un bon antídot per evitar nous esclats de violència organitzada.

+ Article diari Ara: ‘Esclat de violència radical a Irlanda del Nord‘ (23 de juny)

+ Veure ‘post’ 1a nit de disturbis (20 de juny) i 2a nit (21 de juny)

+ Belfast Telegraph i Twitter d’UTV, BBC Northern Ireland, Newshound, Slugger O’Toole

Segona nit d’enfrontaments greus entre catòlics i protestants a Belfast

Uns 700 membres de les dues comunitats s’enfronten a l’est de la ciutat – Un fotògraf ferit de bala mentre cobria els fets

Segona nit consecutiva d’enfrontaments greus entre catòlics i protestants a l’est de Belfast, amb el mateix escenari i guió similar (veure BBC i UTV). Uns 700 veïns de les dues comunitats es van enfrontar amb còctels molotov, pedres i altres objectes, que van impactar en habitatges del barri Short Strand i el de Newtonards Road. Més, també hi van tornar a haver trets i aquesta vegada un fotògraf de l’agència Press Association va ser ferit de bala a la cama mentre cobria els fets.

Finestres tapiades amb fustes a Newtownards Rd.

La policia va intentar posar fi a la batalla campal amb un ampli desplegament terrestre i canons d’aigua més un helicòpter, tot i que els incidents es van perllongar fins gairebé la mitjanit. Tot i conèixer els principals instigadors, fins avui al matí no ha arribat la primera detenció: una jove protestant de 20 anys per possessió d’armes.

La classe política i la societat civil va tornar a condemnar aquesta segona nit de disturbis. Són els més greus viscuts en una dècada i la seva gravetat recorda els viscuts durant els anomenats Troubles.

La brigada municipal de neteja ha tornat a treballar durant tota la nit retirant els centenars de pedres, ampolles i objectes llancats. Cap a les vuit del matí s’ha pogut restablir el trànsit amb normalitat en aquesta avinguda que connecta l’est amb el centre de Belfast. Vidres trencats,

Neteja intensa a Newtownards Rd aquest matí

finestres tapiades amb fustes i taques al terra, però, continuen recordant els fets d’ahir a la nit.

Evitar el contagi com a objectiu

La policia d’Irlanda del Nord ha acusat directament la Forca Voluntària de l’Ulster (UVF en anglès) d’orquestrar l’atac. En els últims mesos havien tingut lloc incidents aillats entre els catòlics i protestants de la zona però hi hauria més raons per explicar uns atacs que ningú havia previst. Per exemple, la pèrdua de representació del Partit Unionista Progressista (PUP), l’ala política de l’UVF, a l’Assemblea d’Stormont o les ganes de fer una demostració de força en la pugna pel lideratge de l’unionisme radical, que sempre ha rebutjat el procés de pau.

Un mural republica a Short Strand, a l'altre costat

Els esforços de les autoritats se centren ara en evitar una tercera nit consecutiva i, sobretot, a que es reprodueixin en altres barris i comenci una dinàmica d’acció-reacció.

La proximitat amb les marxes orangistes fa tèmer una escalada de tensió durant tot l’estiu. Precisament, el 12 de juliol de l’any passat hi va haver incidents greus al nord de la ciutat, al barri d’Ardoyne, i desenes de detinguts.

El Partit Unionista Democràtic (DUP) del primer ministre Peter Robinson té el gran repte d’intentar calmar els ànims de simpatitzants i membres de l’UVF, però els dissidents republicans també s’han mantingut actius i poden intentar fer un gest simbòlic.

Tot i l’alto el foc de la majoria de grups paramilitars, el procés de decomissió d’armes va ser un dels punts més delicats de l’acord de pau de 1998 i no es va tancar del tot. Això explicaria la presència d’armes i ferits de bala en els disturbis. Una de les altres grans preocupacions és la joventut de molts dels implicats en els incidents, com la jove detinguda avui. Una generació nascuda poc abans o després de la fi formal del conflicte armat.

Mentrestant, els judicis sobre fets dels Troubles continuen. Aquests dies se celebra el judici per l’assassinat de deu protestants a Kingsmill (comtat d’Armagh), el 1976, per part d’un grup vinculat a l’IRA Provisional.

+ Veure ‘post’ 1a nit de disturbis (20 de juny)

+ Belfast Telegraph i Twitter d’UTV, BBC Northern Ireland, Newshound, Slugger O’Toole

El passat és tossut

Els veïns de l’est de Belfast ahir la nit els pitjors disturbis que es recorden en una dècada (BBC i UTV). Cap a les nou del vespre, mig miler d’unionistes emmascarats van atacar amb còctels molotov i pedres l’enclavament catòlic de Short Strand, desencadenant una batalla campal que va durar hores. Els incidents van acabar amb dos ferits de bala i destrosses evidents en habitatges de les dues comunitats, separades per una de les anomenades línies o murs de pau.

Mural unionista de l'UVF a l'est de Belfast

La policia d’Irlanda del Nord ha acusat directament la Forca Voluntària de l’Ulster (UVF en anglès) d’orquestrar l’atac, que aparentment no té una explicació única. Per exemple, l’analista de la BBC Mark Davenport destaca la recent pèrdua de representació del Partit Unionista Progressista (PUP) a Stormont, amb vincles notables, o bé una demostració de força de la UVF en la pugna pel lideratge de l’organització. Cal recordar que després de l’acord de pau de 1998, la majoria de morts van ser fruit de la violència intrasectària dins les files de l’unionisme radical.

D’una altra banda, els dissidents republicans són molt pocs però actius. Ells van assassinar el policia catòlic Ronan Kerr el passat 2 d’abril i van intentar diferents accions sense èxit durant la visita de la reina Elisabet al sud. Ahir mateix, la policia va desactivar una bomba col·locada en un cotxe seu a l’oest de Belfast. A pocs dies del 12 de juliol, quan tenen llocs les tradicionals marxes orangistes i creix la tensió, gairebé tothom tem ara que comenci una cadena violenta d’acció-reacció.

Short Strand

El barri catòlic de Short Strand es troba envoltat d’una majoria protestant i un paisatge que ha canviat ben poc al llarg dels darrers anys (veure Ballymacarrett en aquest mapa). Els vells murals de l’UVF amb homes emmascarats i armes no només s’han repintat sinó que fins i tot n’han aparegut de nous, a pocs metres de la zona portuària del Titànic on s’està duent a terme una inversió milionària per atraure més turistes.

Una de les entrades del barri de Short Strand

Precisament, Short Strand és el barri d’origen del nou alcalde de la ciutat, Niall O’Donnghaile (Sinn Féin). El més jove de la història, amb només 26 anys, ha fet gestos històrics com visitar Shankill Road, l’altre gran bastió unionista de Belfast.

Tot i que l’alcaldia més gran es manté sota domini republicà, segons un estudi presentat la setmana passada el suport catòlic a la reunificació de l’illa ha disminuït. Com era previsible, el primer ministre britànic, David Cameron, va demanar fa pocs dies als diputats de la regió que se centrin en la crisi econòmica. No obstant, va reiterar que respectarà un canvi d’estatus polític si és per vies democràtiques.

Les altres notícies

Avui, coincidint amb el solstici d’estiu a Irlanda, ha tingut lloc una nova edició de l’anomenat Dia de reflexió (Twitter) en una quinzena de ciutats i pobles del nord. Organitzat per l’entitat Healing Through Remembering, aquesta jornada vol ser un acte de record dedicat als més de 3.000 morts i 30.000 ferits que van deixar com a balanç els 30 anys de conflicte.

En una societat on cada comunitat ha plorat i recordat en públic els morts del propi bàndol, la reconciliació pacífica amb el passat és un dels grans reptes pendents per ampliar i consolidar un relat de futur mínimament compartit. Per exemple, el programa de ràdio de la BBC The Legacy va donar veu a víctimes civils silenciades i els records més privats.

Una bomba de reflexió a Derry

21.05.2011 Derry Santander bank bombed from jordigll on Vimeo.

L’atzar ha volgut que avui, 21 de maig, visqués l’anomenat dia de reflexió electoral lluny del meu país. En concret, a Derry (Irlanda del Nord). Mentre el moviment de les acampades eclipsa els partits politics i la qualitat de la democràcia s’incorpora en moltes tertúlies, avui jo he viscut en primera persona l’evacuació i tancament del centre d’aquesta ciutat a causa d’una amenaça de bomba. L’artefacte ha acabat explotant, tot i que l’esclat ha sigut de baixa intensitat i no ha causat ferits ni danys materials.

Durant 8 hores, de les 12 del migdia fins a les 8 del vespre, els carrers que cada dissabte acostumen a estar plens de gent entrant i sortint dels centres comercials s’han buidat. Ja sigui per la pluja o perquè situacions com aquesta no són excepcionals a Derry, els curiosos i xafarders han sigut molt pocs.

Com informa Europa Press, l’explosio va tenir lloc en una sucursal del Banco Santander. Avui, diumenge, aquest es l’aspecte que presentava des de fora, amb una pintada pro-IRA just al costat [actualitzacio diumenge tarda].

Imatge del Banco Santander, l'endema diumenge

Pintada al monument de Diamond Sq, al costat del banc

Al nord d’Irlanda, la pau formal es va signar el 1998 i la visita de la reina Elisabet II al sud, per primera vegada en gairebé un segle, ha ajudat a consolidar la reconciliació entre britanics i irlandesos. No obstant, A Derry, la divisió espacial i cultural entre la majoria catòlica i la comunitat protestant és vigent i, a més a més, l’amenaça dels dissidents republicans que no renuncien a la violència política és palpable. Aquesta petita minoria ha intensificat les seves accions amb avisos de bomba i atacs contra la policia. El capítol d’avui també respon a les detencions arran d’un acte al cementiri el passat diumenge de Pasqua, amb membres de l’IRA Autèntic encaputxats.

II Forum per les Ciutats en Transició

Logotip Forum for Cities in Transition 2011

Precisament sóc a Derry per participar com a voluntari en el II Forum per les Ciutats en Transició, una trobada internacional amb una dotzena de ciutats com a protagonistes. Del 23 al 26 de maig, un centenar de delegats de Beirut, Belfast, Derry, Haifa, Jerusalem, Kaduna, Kirkuk, Mitrovica, Mitte (barri de Berlín), Nicosia i Ramallah compartiran i debatran expèriencies al voltant de la gestió de les societats en conflicte i post-conflicte.

El llegat i futur del procés de pau d’Irlanda del Nord serà precisament una de les discussions de la trobada, al costat d’altres com el desenvolupament econòmic, el rol de la dona en les societats en transició, la salut mental en els conflictes o l’art com a eina de transformació. Per a la majoria d’assistents, la violència política i tot el que l’envolta no és res nou ni desconegut. Les seves històries personals amaguen la complexitat i contradiccions de viure en societats plurals i a voltes antagòniques.

El Fòrum per les Ciutats en Transició va néixer el 2009, impulsat pel professor Padraig O’Malley i la Taula de Pau i Reconciliació Moakley de la Universitat de Massachusetts (Boston, EUA). Amb l’objectiu de fomentar l’aprenentatge mutu, el diàleg i la resolució de conflictes mitjançant vies no violentes, l’any passat va celebrar la primera edició a Mitrovica (Kosovo). La iniciativa es basa en el principi que les ciutats que han superat o encara pateixen un conflicte greu són les que millor poden ajudar a d’altres que pateixen condicions similars a assolir la reconciliació i mirar el futur amb uns altres ulls.

El doble nom de la seu d’enguany –els unionistes afegeixen London al topònim de Derry- simbolitza que no tot es pot canviar amb el pas del temps. No obstant, fa anys que gairebé tothom treballa per deixar enrera el llenguatge i les ferides dels anomenats Troubles, sense renunciar a la memòria històrica, la identitat i les aspiracions democràtiques de cadascú.

La meva reflexió, que l’entengui qui la vulgui entendre.

Sovint, quan més difícil és una situació més creix la consciència i la voluntat de canviar les coses. L’anomenada primavera àrab és tota una llicó. Mentrestant, en altres llocs del món hi ha qui ni tan sols és conscient del desequilibri que hi ha entre discurs i accions. També ingenus o espavilats que creuen que no cal brúixola ni parar l’orella sempre. Mentre hi ha qui treballa amb el vent en contra per poder córrer algun dia i hi ha qui no pot ni vol caminar amb el vent a favor. Potser que hi pensem, quan l’extrema dreta creixi o bé l’estat on vivim continui, recordant-nos més el passat en blanc i negre que l’assoliment de cap projecte de futur.

+ Bomba a Derry: Vilaweb, Video a UTV

+ Article recomanat de Colm Toibin: Thanks for coming to Ireland – but now it’s back to business

+ FCT 2011 Twitter hashtag

Un borbó al Fossar de les Moreres?

Avui, 17 de maig, un monarca britànic, la reina Isabel II, visita per 1a vegada Irlanda des de la independència del sud (actual República d’Irlanda). Entre els llocs polèmics de la seva estada oficial de 4 dies hi ha el  Remembrance Garden (Jardí del Record), dedicat als lluitadors per la independència (placa de la dreta i 2 fotos al peu), i l’estadi de Croke Park de Dublín, seu històrica de l’esport gaèlic i un dels tràgics escenaris del Bloody Sunday de 1920,  durant la guerra per la independència.

Les relacions entre irlandesos i britànics sempre han estat tenses (reportatge BBC). Per exemple, per la disputa dels sis comtats del nord d’Irlanda que continuen sota sobirania britànica. Molts mitjans destaquen que gran part dels irlandesos (excepte els nacionalistes no moderats i republicans) ja no veuen amb mals ulls la visita d’un monarca britànic, tot i que la majoria critica sense embuts el cost que suposarà la seva estada en una economia que ha fet fallida. Sobretot, perquè l’amenaça dels dissidents republicans  és ben present i voldran aprofitar el ressò internacional d’una acció reeixida.

En el context d’un Tigre Celta esfondrat que reviu com el jovent emigra per trobar feina, d’aquí pocs dies serà el torn de Barack Obama, president dels EUA. Qui no vulgui caldo, dues tasses.

Ah, i si em permeteu la comparació, els borbons visitaran mai el Fossar de les Moreres o Xàtiva quan ja no ens representin?

+ Vilaweb, BBC, Irish Times, RTE

DUP i Sinn Féin es consoliden a Stormont

Els unionistes sumen dos escons més (38) mentre que els republicans en guanyen un (29) • L’abstenció creix vuit punts, situant-se per sobre del 55%

Les eleccions a Stormont, l’Assemblea d’Irlanda del Nord, han consolidat els dos grans partits i socis de govern sortints, el DUP i el Sinn Féin (resultats). Els unionistes han assolit 38 escons, dos més que el 2007, mentre que els republicans n’han obtingut 29, un més. Així, tot fa preveure un parlament de continuïtat i un govern de nou encapçalat per Peter Robinson com a primer ministre i Martin McGuiness com a vice-primer ministre.

Distribució 1a preferència i taula de resultats (UTV i BBC)

D’una banda, tot i que els independentistes del SF han refermat la seva posició i han fet el seu millor percentatge de vot (26,9%) des de l’acord de pau de 1998, no han aconseguit donar la sorpresa i superar el DUP. El mateix Robinson ha refet el seu lideratge polític i personal entre els unionistes, un any després d’un escàndol protagonitzat per la seva dona i la pèrdua de l’escó a Westminster que havia ostentat més de 30 anys a East Belfast. Exultant, Robinson fins i tot ha dedicat la victòria al policia catòlic Ronan Kerr, assassinat per dissidents republicans el 2 d’abril.

D’una altra banda, l’electorat ha reforçat els liberals de l’Alliance com a màxim representant del tercer espai, augmentant el 2,5% de vots (7,7%) i guanyant un diputat (8). En canvi, cal destacar el descens de la segona força unionista, l’UUP, que ha perdut dos escons (16), els mateixos que els social-demòcrates nacionalistes de l’SLDP (14). L’estratègia agressiva del DUP d’atacar la bona entesa entre Robinson i McGuiness a l’executiu ha fracassat, i precisament el seu líder, Tom Elliot, va protagonitzar la nota negativa de la jornada qualificant d’escòria el Sinn Féin.

Finalment, els verds han revalidat un diputat, el mateix cas que l’independent unionista David McClarty, mentre que els conservadors unionistes del TUV entren al parlament de la mà de Jim Allister. El desembarcament del xenòfob BNP a Irlanda del Nord ha sigut nefast, amb només 364 vots a East Belfast, i els diversos partits d’extrema esquerra contraris a les retallades tampoc han obtingut representació aquesta vegada.

El creixement de l’abstenció ha continuat, amb una caiguda de vuit punts fins el 55,5% (661,753 vots, el 54.5%, sobre un electorat d’1,213,136). Diferents analistes l’atribueixen a l’apatia i previsibilitat del comportament electoral entre nacionalistes i unionistes. Més, en societats post-conflicte aquesta és una tendència considerada normal. L’atenció mediàtica internacional que va envoltar l’acord de pau fa més d’una dècada també ha sigut mínima, en contrast amb l’aclaparadora victòria de l’independentisme a Escòcia.

Més enllà dels resultats
Un dels dubtes que planen sobre la formació del nou executiu és si el DUP agafarà la criticada cartera d’Educació que la darrera legislatura ha gestionat el Sinn Féin. Es dóna per fet que la primera opció dels unionistes serà de nou Finances, però els republicans podrien escollir Empresa, Comerç i Indústria en primera ronda. Les 10 conselleries es reparteixen seguint el criteri d’Hondt a partir dels resultats electorals (video explicatiu), un sistema pactat en els acords de pau.

Aquesta ha sigut una campanya de baix perfil centrada en la crisi econòmica i el debat sobre les retallades (Downing Street n’ha imposat una de 4 milions de lliures a Stormont), eclipsada parcialment per l’amenaça dels dissidents republicans del RIRA i la mort de Kerr. A més de la seguretat i una economia molt castigada per l’atur i la pobresa, entre l’agenda política que centrarà aquest cicle de 3 anys sense eleccions hi ha aspectes transversals com l’educació compartida (només hi ha un 10% d’escoles no segregades) i altres mesures de l’anomenat ‘futur compartit’ per acabar amb una cultura política de ‘nosaltres i ells’ i el pòsit del sectarianisme entre comunitats antagòniques.

Un dels anomenats 'peace walls', a Belfast Oest. JG

No obstant, les dificultats continuen essent majúscules per assolir un programa de govern comú o per arribar al consens en matèries controvertides. L’anomenat sistema d’Stormont que estableix una coalició de govern entre els dos partits majoritaris de cada comunitat dificulta l’alternança democràtica i el càstig de l’oposició per la mala gestió política. Per això, diferents analistes el veuen com un obstacle per una relació transparent amb tot l’electorat i una governança eficient, no basada en els subsidis i el paternalisme cap a la pròpia comunitat.

Comparat amb el cas de Bèlgica, trencar amb aquest poder compartit per mandat encara resulta més difícil (per exemple, perquè la divisió territorial és impossible, capitalitat de Belfast a part). De fet, l’actual ambigüitat permet que els unionistes puguin creure que res canviarà, mentre que els nacionalistes poden somiar amb què una Irlanda unida és possible i només és qüestió de temps. En qualsevol cas, sobre el paper escrit, el futur es decidirà per criteris democràtics.

La llarga espera del recompte
El recompte de vots al parlament s’ha allargat fins a les deu de la nit del dissabte, dos dies després del tancament de les urnes. A més de la possible mala gestió de la comissió electoral, això es deu al complexa sistema electoral emprat, el Single Transferable Vote.

L’electorat pot ordenar les seves preferències electorals entre els diferents candidats. Per ser escollit, cada candidat ha d’arribar a l’anomenada quota de la circumscripció on es presenta. Tenint en compte que es reparteixen 6 escons per cadascun dels 18 districtes electorals (108 diputats a l’assemblea), això vol dir que ha de superar el 14% dels vots de 1a preferència del districte, o bé esperar ser escollit en les rondes posteriors. Per tant, els partits miren de repartir els vots del seu electoral fidel entre els diferents candidats, perquè un molt votat pot anular les opcions dels altres (per exemple, el cap dels cartells electorals va canviant segons el barri). Un cop nombrats els primers candidats votats en primera preferència, doncs, continua el repartiment fins a assignar el sisè i últim diputat.

De fet, aquesta lentitud del recompte de vots a les eleccions del parlament es va repetir la nit anterior amb els resultats del referèndum per canviar el sistema electoral de les eleccions a Westminster (Londres). No va ser fins a les dues de la nit de divendres que la comissió va anunciar la victòria dels contraris a canviar el First Past the Post vigent 57% (372,706 vots) davant el 43% (289,088 vots) dels favorables al Vot Alternatiu. Uns resultats més ajustats que els globals, on el 67,9% 13,013,123) va guanyar al 32,1% (6,152, 607 vots).

Més, a principis de setmana s’esperen conèixer els resultats de la papereta pendent, la de les eleccions al govern local.

+ Per seguir les eleccions: #ae11 Twitter hashtag, BBC,  Belfast Telegraph, UTV, Stratagem, Slugger O’Toole

+ Northern Ireland Elections, web amb totes les dades i enllaços

Votar en temps de pau

Avui se celebren les eleccions a l’Assemblea d’Irlanda del Nord, amb els dissidents republicans amenaçant la consolidació del procés de pau

Avui, 5 de maig, els ciutadans d’Irlanda del Nord tenen una triple cita amb les urnes: escolliran els 108 diputats a l’Assemblea d’Irlanda del Nord, els 582 consellers locals i, finalment, també participaran en el referèndum per canviar el sistema electoral del Regne Unit. L’amenaça armada dels dissidents republicans impedeix que els quarts comicis al parlament nord-irlandès des de l’acord de pau de 1998 (Belfast o Good Friday Agreement) se celebrin amb certa normalitat.

La possibilitat que per primera vegada el Sinn Féin (SF) sigui el partit més votat és un dels grans interrogants. En les dues últimes eleccions a l’Assemblea d’Stormont, el DUP ha aconseguit liderar el vot unionista i imposar-se als republicans . Ara bé, en els últims dos comicis, al Parlament de Westminster l’any passat i als europeus del 2009, el SF va guanyar en nombre total de vots gràcies a la dispersió del vot unionista (web amb totes les dades).

Domini electoral en les 18 circumpscripcions, 2007. Ark.ac.uk

Això ha provocat neguit entre el radicalisme pro-britànic, que no vol ni pensar en un govern liderat per l’històric partit independentista. El fet, però, és que la majoria d’experts vaticinen que aquestes seran unes eleccions de continuïtat. És a dir, que el SF mantindrà els bons resultats en la meitat oest de la regió i en feus com West Belfast, però que no arribarà al 30% de vot; mentre que el DUP, el soci de coalició, farà el mateix en la meitat est de la regió. Per tant, que el republicà Martin McGuiness no rellevarà Peter Robinson com a primer ministre de l’executiu, sinó que segurament repetirà com a Vice Primer Ministre.

Fruit de la clivella político-religiosa que continua amarant la societat nord-irlandesa, la batalla electoral es juga sobretot en camp propi (a part dels murals i banderes tradicionals, els cartells electorals també indicaven aquests dies als despistats quina era la ideologia predominant del barri o poble que visitaven). Així, sembla que tant els unionistes de l’UUP com els social-demòcrates nacionalistes del SLDP no aconseguiran esgarrapar vots al DUP i el SF respectivament, si bé l’ordre de la tercera i quarta posició és incert i pot repercutir sobre el guanyador final. En un altre plànol hi ha els anomenats tercers partits. Els liberals de l’Alliance, amb un ministre de Justícia sortint a Stormont i amb una diputada a Westminster, poden superar el 5% i guanyar algun diputat més, mentre que el Green Party podria repetir un escó.

Sota l’amenaça dels dissidents

El Servei de Policia d'Irlanda del Nord (PSNI), amenaçat

L’estiu de 1998 l’anomenat Real IRA (RIRA) va fer perillar el procés de pau duent a terme la pitjor matança dels Troubles: una bomba va fer 29 morts a Omagh. El passat 2 de març, molt a prop d’aquesta ciutat, els dissidents republicans van matar amb una bomba-lapa el policia catòlic Ronan Kerr, per considerar-lo un traidor.

Malgrat una estructura mínima i un suport residual entre els republicans, continuen essent una amenaça, aquesta vegada per a les noves institucions sorgides dels acords de pau. Han rebutjat qualsevol oferta de diàleg i des de la mort de Kerr han intentat, sense èxit, més accions destinades a cridar l’atenció amb motiu de les eleccions.

La seguretat, doncs, no ha desaparegut del centre de l’agenda política d’Irlanda del Nord. No obstant, i exemplificant que gairebé ningú vol tornar enrera, els partits han basat una campanya electoral de baix perfil en aspectes més comuns amb la resta d’Europa. És a dir, en les retallades econòmiques (Londres n’ha imposat una de 4 milions al parlament)  i les reformes en l’administració, l’educació, la salut o l’habitatge. Ara bé, les particularitats de la política a Irlanda del Nord són les pròpies d’un poder compartit (power-sharing) per mandat, entre dues comunitats antagòniques i més, les d’una societat molt castigada per problemes com l’atur o la pobresa.

La precària normalitat

Les dificultats per assolir un programa de govern comú o per consensuar una direcció única continuen essent majúscules. Així, reptes com augmentar el 10% d’escoles compartides són vigents, malgrat els costos econòmics de la divisió entre les dues principals comunitats. I les necessitats a curt termini tampoc perdonen.

La sanitat, un dels grans debats de campanya.

Per exemple, el debat sobre la creació d’un impost sobre l’aigua ha coincidit, paradoxalment, amb un cap de setmana amb 400 incendis i uns bombers sense recursos moderns per aturar-los.

En la balança, però, tothom coincideix que s’ha avançat més que retrocedit. L’alternança de govern podria ser un símptoma més de normalitat democràtica. Una nova prova de foc. I alhora, el pas del temps també és positiu i prop d’un terç dels nous escons seran ocupats per cares noves. Aquestes són les primeres eleccions sense l’històric líder i president del SF Gerry Adams, ara diputat al Dáil Éireann de Dublín, ni tampoc el mossèn protestant del DUP Ian Paisley, retirat i ara seguint les passes del seu fill a North Antrim.

Fins i tot la desafecció política pot ser un indicador positiu. Sobre més d’un milió cridats a les urnes, només 50.000 espectadors van seguir el debat televisiu entre els candidats a la UTV. El creixement de l’abstenció pot continuar, situant-se per sobre del 40%.

Comptat i debatut, només cal contrastar l’actual situació d’Irlanda del Nord amb l’atzucac que viu el País Basc per adonar-se del camí recorregut. Si el conflicte armat i el diàleg per aturar-lo van ser llargs i durs, també ho serà deixar enrera la precària normalitat que es viu. De fet, Irlanda del Nord potser ja és molt a prop de la situació amb què ningú somia però tampoc, ara per ara, rebutja.

Marxa orangista a Donaghadee i marxa republicana al Bogside de Derry, totes dues la setmana de Pasqua.

També divisió en el referèndum
L’unionisme ha defensat l’opció de mantenir l’actual sistema de vot del First Past the Post, mentre que cap el SF, l’SDLP, l’Alliance han demanat el suport pel nou Vot alternatiu que ha de fer una mica més representativa l’elecció dels 18 diputats d’Irlanda del Nord al parlament londinenc de Westminster. Aquest video, una manera curiosa d’explicar els dos sistemes de vot amb bosses de patates.

+ Per seguir les eleccions: #ae11 Twitter hashtag, BBC,  Belfast Telegraph, UTV, Stratagem, Slugger O’Toole

+ Northern Ireland Elections, web amb totes les dades i enllaços