País i model

Alegria al PP català. 7.6.2009

‘Ara ve un nou cicle electoral i els catalans són l’esperança del Partit Popular per guanyar les eleccions generals a Espanya’. 7 de juny de 2009. Alícia Sánchez Camacho, joiosa, proclama que el Tripartit català s’esgota i, en canvi, el PP comença la seva cursa triomfant per recuperar el poder a Madrid, l’objectiu de la sucursal de Barcelona. Ho fa després de conèixer els resultats d’unes eleccions al Parlament Europeu i envoltada de cava, però el seu vaticini va camí de fer-se realitat el proper 20 de novembre (Twitter).

La premsa catalana ens explica que molt a prop de CiU, que podria superar els 10 actuals, i cada vegada més d’un PSC en caiguda lliure, que perdria al voltant de 10 de les 25 cadires actuals. ERC podria mantenir els 3 diputats i ICV créixer, mentre que una sorpresa important pot ser l’entrada de la coalició valenciana Compromís amb un diputat i, d’altra banda, la campanada d’Amaiur.

Afectarà decisivament el nostre benestar el resultat final d’aquesta mena de rànquing de diputats catalans a Madrid? Tenir-hi veu i presència mediàtica pot ser positiu per a un partit, d’acord. I per als ciutadans que representa és realment així? Si la resposta és no, tan estrany és que creixi l’abstenció, fins i tot entre independentistes que ja no veuen cap motiu per anar a les urnes diumenge vinent? Llegiu ‘No els penso votar‘, de Jaume Claramunt.

Retorn al passat?

Cartell de CiU de 1982. Extret del diari Ara

Som davant d’un retorn electoral a l’any 2000, i Artur Mas i companyia han rebatejat el cove com a ‘pacte fiscal’. Aquesta és la seva estratègia. Avui, però, el directori europeu Merkel-Sarkozy gestiona amb mà de ferro la crisi econòmica, una excusa perfecta per fer realitat el consens de PP-PSOE per recentralitzar l’estat i reduir el pastís autonòmic. Per tant, podem esperar alguna millora estructural en aquest escenari? La distribució dels 47 escons de Catalunya (el 13,4%) al Congrés pot alterar si allà hi manaran uns o altres, difícilment com ho faran sobre nosaltres, hi hagi ministres catalans o no. El cost polític de la dependència espanyola en temps de crisi és doble. Hi ha qui celebra el corredor mediterrani com si no fos a les mans de Madrid dur-lo a terme.

Vaig néixer el 1982, l’any del Naranjito, aquella taronja que va fer de mascota al Mundial de futbol. Resulta que aquell any Duran i Lleida ja feia campanya al costat de Miquel Roca, un dels anomenats ‘pares de la Transició’ (acompanyat de Peces-Barba, Manuel Fraga…) Deu anys més tard, durant els Jocs Olímpics del 92 que també van jugar a vulnerar drets humans fonamentals, encara era massa jove per adonar-me d’aquest fals conte de la democràcia espanyola. Avui, malgrat els fracassos polítics de capítols com l’Estatut o un espoli fiscal que continua, sembla que res es mogui a nivell institucional. Això sí, ningú pot qüestionar la necessitat de la renovació política ni el creixement de l’independentisme.

Un país i un model

La previsible continuïtat del cost social de la dependència és desesperant. Fer bandera de defensar els interessos dels catalans al mateix temps que aquests pateixen com mai i no s’actua decididament és una contradicció.

Com es pot ser tan obedient per aplicar les retallades imposades per Madrid i Brussel·les i tan poruc per no plantar-se i exigir la fi immediata d’un l’espoli fiscal excepcional a Europa? Com pot fer-se càlcul polític d’una situació que ara mateix genera més de mig milió de desocupats al Principat, l’emigració obligada del jovent més ben preparat, l’augment de la pobresa a nivells molt preocupants…? No parlo d’un partit concret ni de demagògia electoralista i barata a cop de vídeo made in spin doctor. Em pregunto, si no és en aquesta situació, què ha de passar perquè un parlament es planti democràticament? Com pot ser que la nostra classe política faci com qui dia passa any empeny mentre la resta sovint no troba ni motius per somriure?

Sense autocentrament ni valentia per una renovació interna important, com pot la classe política catalana generar confiança? Comptat i debatut, el vot dual és un comportament ben normal; fins i tot els mateixos líders polítics catalans semblen sentir-se còmodes formant part d’un subsistema de partits dependent de l’espanyol. Tornant a Duran, de fet ell sembla sentir-se cofoi fent d’actor secundari de la política espanyola. Potser ell i bona part del seu gremi se senten satisfets amb el model neoliberal o neoconservador que Zapatero i Rajoy accepten i la resta és secundari, són danys col·laterals i la crisi ja s’acabarà un dia o altre. I sobre la corrupció, la partitocràcia i altres foteses, doncs: ‘Què vol que li digui? Ja se sap que a tot arreu…’.

A Islàndia van poder canviar el govern i el rumb, apostant per un model diferent al que els havia portat a la fallida (documental). Els catalans i les catalanes ara per ara no podem fer ni una cosa ni l’altra. Mentre no tinguem les claus de casa, la resta és xerrameca. I el nostre drama és que semblem entretinguts i obstinats a decidir mantenint el dret a decidir dels altres sobre nosaltres. Ni a decidir país, ni a decidir model ni a decidir quines interdependències internacionals.

Irlanda del Nord. Una societat en transició.

Documental ‘casolà’ que repassa la realitat política i social del nord d’Irlanda, tretze anys després de l’acord de pau. Fet l’estiu de 2011 a Belfast, aprofitant una estada laboral.

Amateur documentary in Catalan about the current social and political reality of Northern Ireland, thirteen years after the Good Friday Agreement. Edited the summer of 2011 in Belfast, during a working scholarship.

Una multa contra tots

Avui 11 de maig diversos blogs i pàgines webs publiquen un editorial conjunt de suport a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) que reprodueixo tot seguit:

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

L'Octubre, un far cultural al cor de València, amenaçat pel PP

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Avancem com a poble, però massa sovint sembla que Camps i companyia han llegit i rellegit millor que nosaltres mateixos Joan Fuster. ‘O ens recobrem amb la nostra unitat, o serem destruïts com a poble’. O bé: ‘Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres’. Al Principat, molts continuen fent com si la cosa no anés amb ells. El nostre deure, canviar la mentalitat dels qui estimen la cultura catalana i no menyspreen tot el que ve del sud per altres interessos.

+ #sensesenyal (Twitter) a #hihasenyal (carrer) per TV3 al País Valencià

+ Documental ‘Una relació sense senyal‘, 30 minuts

+ Realitat i ficció al País Valencià

Se’ns pixen a sobre i diuen que…

Inside Job és un documental magistral i imprescindible per entendre l’actual crisi econòmica mundial.

Dirigit per Charles Ferguson i narrat per Matt Damon, és la millor crònica audiovisual de la bombolla financera que va esclatar publicament el setembre de 2008 als EUA, i alhora ens descriu les causes i consequències. Guanyador d’un Oscar, és una obra excepcional per entendre com i per què el poder financer controla gran part del món a principis del s.XXI amb la complicitat del poder polític. El cinisme, les contradiccions o els silencis d’alguns dels entrevistats, responsables per acció o inacció, fins i tot fan riure els espectadors.

Humor negre, no obstant, perquè irresponsables com Ben Bernanke no només han eludit la justícia sinó que han sigut premiats per Obama… potser per la seva fidelitat al sistema (com va fer amb George W. Bush, Bernanke presideix la Reserva Federal dels EUA). Però per a la majoria de la població, com va deixar escrit l’historiador Tony Judt, el món no se’n surt. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou. De tan real i dramàtic, no fa riure.

+ Avui també cal recomanar el documental Restrepo. Tim Hetherington, el seu co-autor, ahir va ser assassinat a Líbia, al costat de Chris Hondros (aquesta, l’última foto de portada al Washington Post).

‘A fer punyetes els qui s’escandalitzin’

Ramon Barnils va morir avui fa deu anys. Molta gent no l’oblida i, per exemple, internet bull aquests dies amb comentaris aplegats al Twitter o bé en un perfil al Facebook creat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També es brindarà en memòria seva. ‘Era guerrer, dels que punxava i quan no era tan fàcil com ara, eh!’ diu la meva mare, que per motius laborals encara manté una relació sentimental especial amb la ràdio.

Recomanat per amics amb Criteri, jo vaig descobrir el Barnils periodista pocs anys després de la seva mort. Vaig començar per devorar els articles, una mostra dels quals aplega el llibre ‘Articles‘ (La Magrana, 2001) i l’Hemeroteca Ramon Barnils. Certament, ell té una petita part de culpa que el meu interès inicial pel periodisme acabés convertint-se en una llicenciatura i ara intenti guanyar-me la vida amb aquest ofici.

Tot i això, més aviat sóc una excepció. De fet, a les facultats universitàries catalanes hom pot desconèixer Barnils i, en canvi, acabar admirant Carles Sentís (reportatge), un dels objectius de la seva lúcida i fonamentada crítica. Ara, si tenim en compte que a TV3 us podeu trobar aquest últim parlant de llibertat d’expressió…

Aquests dies li reten homenatge sobretot els periodistes que escriuen i pensen en català, però també els qui reconeixen els valors i la dignitat professional que Barnils va exercir. Tot i la meva curta experiència professional, puc entendre que l’estimin tant perquè ell va demostrar que és possible fer (bon) periodisme i alhora parlar clar i català; que ser lliure i independent no ha estat mai fàcil, però que tenim capacitat per triar. És a dir, que el periodisme i la promiscuïtat poden renyir, i el plat de llenties (que explicava Huertas Claveria) no ho justifica tot.

Què diria Barnils sobre la crisi econòmica? Com veuria la futura edició de La Vanguardia -on ell havia publicat- en català? I del moment polític que viu la societat catalana? Com descriuria la Generalitat de baix que ens vol deixar sense senyal amb TV3? No ho sabem, però per sort podem llegir (i rellegir) o escoltar (El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico‘ 29.10.83), perquè sovint les seves interpretacions no han perdut vigència. Per exemple, ‘El franquisme dels antifranquistes’ desemmascara el feliç conte de la Transició espanyola i, sobretot, el nou somni institucionalitzat de la classe política, també a casa nostra:

“Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac”. Aquesta la va deixar dita Nietzsche. Com que és en alemany, la traduirem: “Qui es va passar els anys lluitant contra el franquisme, es va tornar franquista”. I com que és una sentència intel·ligent, a fer punyetes els qui s’escandalitzin. [...] De 1975 ençà tot el que fem és vomitar, satisfer passions insatisfetes, aviar instints innobles, ensenyar nafres, escampar el pus amagat: exercir, al preu que sigui, el poder reprimit, accedir a càrrecs per damunt de tot. Nets de l’horrible lepra de l’antifranquisme franquista, mort el drac antidrac, potser llavors podrem començar a viure la llibertat i els seus efectes secundaris”. El Món, 24 de juny de 1983.

La sociolingüista Rosa Calafat recorda una de les cites amb què ell denunciava el poc ressò mediàtic del Centenari de Carles Riba, el 1993 a El Temps: ‘Vivim en un camp de rocs on triomfen els destralers’. El camp encara no és d’herba, però Barnils va jugar com si ho fos. Tota una lliçó.

+ ‘Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre?‘, de Xavier Montanyà.

+ ‘Ramon Barnils, un pensador català‘, de Rosa Calafat

+ Especial ‘Si més no‘ de Catalunya Ràdio (2006)

Canvi i continuïtat

“El procés de descolonització havia de transcórrer –com deien- per via parlamentària, al voltant d’una taula rodona, sense grans drames polítics i respectant el que era primordial: que l’intercanvi de riqueses i mercaderies entre l’Àfrica i Europa no patís gaires alteracions”. Ryszard Kapuscinski, Eben, 2001.

La majoria d’experts destaquen que la revolució democràtica al món àrab té una importància cabdal pel canvi de mentalitat que simbolitza i les conseqüències regionals i internacionals que se’n derivaran. Oberta l’escletxa a Tunísia i a Egipte, la voluntat popular mira d’obrir-se camí i d’imposar-se a d’altres països del Magreb, si bé cada vegada amb un cost humà més gran. Més enllà del miratge de les xarxes socials, també els perses saben que tot es decideix al carrer i la lluita és llarga i dura (així va ser la caiguda del Sha).

L’opinió pública mundial s’indigna per la carnisseria de Gadafi, mentre els governs occidentals tot just comencen a mencionar la paraula condemna. Els interncanvis comercials i acords signats ara fa uns mesos corren perill. Fins i tot, “allò que interessa realment al poder que interessi a la gent”, com el gran premi de F1 de Bahrein. Quin desastre, la suspensió, oi?

És clar que sempre hi ha polítics ferms, “dels que ja no en queden”, com José Bono -en veu alta- i Duran i Lleida -amb veu més tímida- disposats a demostrar que les seves són conviccions fermes i no practiquen l’oportunisme polític. Per això, enmig de la tempesta de protestes democràtiques, visiten a Guinea Equatorial un dels dictadors més veterans: Obiang. Qui sap si durant el vol van veure el documental “Guinea Equatorial: la trampa del petroli” (30 Minuts), que ja el 2003 denunciava la relació inversa entre les reserves de petroli i el benestar de la població.

De fet, a l’estat espanyol les lliçons de democràcia sempre poden ser replicades, abans i després de 1975. L’últim conflicte armat de l’Europa occidental té lloc dins les seves fronteres i, ara per ara, no sembla tenir una ràpida resolució. I l’últim trist capítol té lloc a casa nostra, amb dues víctimes tradicionals: la llengua catalana i la llibertat d’expressió/dret a la informació. El tancament de TV3 al País Valencià representa una continuïtat amb el passat que persisteix, com destaca Rafa Xambó: ‘El tancament de TV3 demostra que la transició al País Valencià no s’ha tancat‘. Ni Zapatero ni Bono semblen preocupats; Duran ara diu que sí.

El periodisme és el rei dels tòpics, però la ciència política també té els seus. Entre aquests, canvi i continuïtat. Hi ha nous relats que exalten, però molts de vells que mai m’han enamorat.

+ Twitter network of Arab and Middle East protests (The Guardian)

+ The Lede – blogging the news (The New York Times)

+ #sensesenyal (Twitter) a #hihasenyal (carrer) per TV3 al País Valencià

‘Darrera el Tea Party’

‘Darrera el Tea Party‘, un bon documental i bon comentari posterior del corresponsal de TV3 als EUA, Antoni Bassas:

‘Hi ha cuitadans obstinats a votar d’acord amb els seus valors, encara que sigui en contra dels seus interessos’.

Per pensar-hi, oi?

Realitat i ficció al País Valencià

Assistir a la XXXIX edició dels Premis Octubre de València m’ha permès conèixer una mica més el País Valencià i la seva complexitat, massa sovint simplificada a la lleugera; especialment per veïns del nord. Ferran Torrent va ser un dels ponents del XXII Encontre d’Escriptors, enguany dedicat a la novel·la negra i la social. L’escriptor de Sedaví (Horta) va mantenir un diàleg sobre la corrupció política i l’econòmica amb el periodista Joan M. Oleaque.

Amb la ironia i lucidesa que el caracteritza, Torrent va dir que els corruptes del Principat són uns estalviadors, perquè mentre les comissions il·legals de casos com el del Palau de la Música es mouen prop del 3%, al País Valencià aquesta xifra pot arribar al 15%. Un frenopàtic d’estil autòcton, on la realitat sovint supera la ficció, i on les basures de Nàpols i la màfia troben el seu equivalent en el cas Brugal, les basures d’Alacant. El saqueig és conegut per tots els periodistes però els qui s’atrevirien a publicar determinats escàndols no tenen proves.

Va destacar que s’interessa per la història humana que hi ha darrera de cada corrupte; del constructor fet a si mateix, més negociant que empresari lletrat, que gràcies a les seves habilitats amb el poder ha fet i desfet. De personatges com el ‘bigotes’ del cas Gürtel. Dels qui s’afarten de gambes a les marisqueries com a símbol d’estatus. De la rebotiga que novel·les com Societat Limitada intenten explicar. Un País Valencià fet a la mida d’aquests perfils, on realitat i ficció s’entrecreuen. Ara bé, per a Torrent el relat de la literatura realista subverteix o sofistica aquesta realitat, que ja miren d’explicar els periodistes.

L’escriptor va afegir que les lleis atempten contra el sentit comú: no són capaces de prevenir ni castigar la corrupció, les escoltes policíaques no són reconegudes com a prova per sancionar. Més, els partits no creen comitès d’ètica interna que allunyin els sospitosos i siguin implacables amb els culpables per no perdre quotes de poder, malgrat que afectin tota una organització. Ara la corrupció ha disminuït a causa del descens de la construcció i molts cerquen l’honradesa. La màquina no s’atura, però, i el Cabanyal, amenaçat, és un exemple paradigmàtic a la ciutat de València.

Una oposició inútil i un drama social

Torrent va definir el PSPV i el seu líder, Jorge Alarte –qualificat de sèpia- d’oposició inútil, per la seva incapacitat d’aprofitar la corrupció del PP; de mediocritat i manca de lideratge per poder bastir una alternativa. Uns socialistes que s’han equivocat durant 30 anys. Per manca de sinceritat; per un fals purisme i una ètica aparentment allunyada de la dreta; per justificar aspectes injustificables.

Torrent va qualificar de drama la degeneració democràtica que viu el País Valencià des de 1977, agreujat ara per la crisi econòmica i un poder públic que s’aprima. Un teatre de la hipocresia que li fa fàstic, on els polítics tenen doble llenguatge i tracten la gent com a rucs: ‘Al final semblen tots interessats en què la gent sigui imbècil. Com pot ser que hagi tanta imbecil·litat col·lectiva i vulgaritat?’ No som tan lluny del franquisme, va reblar.

L’esperança: una societat civil organitzada que s’esforci per pensar i treballar, amb pedagogia, sense dirigisme i des del realisme. Aconseguir que els valencians, en lloc de prendre’s una pastilla i viure en una mena de món feliç, abandonin la dinàmica del ramat de borregos.

L’exemple dels mitjans de comunicació

En el congrés de mitjans dels propis Octubre, el professor de la UV Guillermo López va explicar diversos casos del control polític que el PP exerceix. Per exemple, les concessions administratives com a primer filtre per promocionar uns grups mediàtics i silenciar-ne uns altres, com els que volen fer periodisme.

Perquè l’arbitrarietat del Consell és escandalosa a l’hora d’afavorir la dreta i l’extrema dreta, i cadenes que vulneren la llei per reproduir un simple senyal que ve de Madrid. Aquest és el cas de Las Provincias TV amb La 10. O, fins i tot, altres concessions que encara no emeten res, incomplint la legislació vigent amb l’entrada de la TDT (veure estudi del portal Media.cat).

Per contra, la censura política l’han patit nous mitjans com Info TV, que com va explicar Juli Esteve han trobat a internet la llibertat desitjada, però, en canvi, han perdut ingressos publicitaris i la viabilitat econòmica que tant els hi havia costat aconseguir. Sense suport insitucional de cap mena, ara cerquen el compromís dels lectors per fer una TV de servei públic via internet. D’una altra banda, també a internet ha trobat el seu espai L’Informatiu, un nou diari digital que malgrat la seva joventut i recursos limitats té fins ara una bona acollida. Permet seguir l’actualitat del País Valencià, complementant la lectura d’altres mitjans com el veterà Vilaweb, d’àmbit nacional.

També podem esmentar el tancament de repetidors de TV3 com a exemple de la manca de democràcia i fòbia catalanista del govern Camps. La campanya Televisió Sense Fronteres intenta resoldre d’una vegada per totes aquesta anomalia, malgrat que la televisió autonòmica del Principat sembli preocupar-se cada dia menys per l’audiència que hi ha al sud del país. I poca cosa cal dir de la televisió pública, Canal 9, protagonista d’escàndols periodístics i laborals constants. L’entrada de la TDT ha provocat que la seva audiència passi del 15 al 5%; per contra, TV3 manté el lideratge al Principat.

Un poble en moviment

Tot i les dificultats del context actual, al País Valencià hi ha persones i entitats que fa anys que treballen en la direcció desitjada per Torrent. Aquesta és la meva experiència personal. Assistir a diades com la del 25 d’Abril o recórrer el sud i conèixer la seva gent, més enllà de les rutes turístiques de masses, permet descobrir un teixit associatiu i cultural viu; un País Valencià que batega per canviar les coses i viure amb dignitat. L’Octubre Centre de Cultura Contemporània on van tenir lloc aquests congressos n’és una mostra: un far cultural al cor de la capital, València. Una altra, la vitalitat de la música en català i el jovent que la viu amb naturalitat i omple de gom a gom concerts.

Com aquest:

Cursa de la seguretat i fatiga de la llibertat, segons Bauman

Acabo de llegir un llibre ben recomanable: ‘El temps no espera. Converses amb Citlali Rovirosa-Madrazo’, del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (Ed. Arcàdia, 2010; ‘Living on borrowed time‘ en versió anglesa). En concret, és una entrevista on Bauman parla de l’actualitat en perspectiva històrica. Com deia en aquest vell post, hi ha llibres que són de referència per entendre un context; Bauman, popular per les seves teories ‘líquides’, em sembla un autor de lectura obligada per explicar el món que vivim avui, perquè la seva interpretació és plausible, rica en matisos i sense simplificacions.

Per exemple, un dels capítols sembla explicar prou bé perquè l’obsessió política contra els immigrants pobres és contínua i generalitzada i, sobretot, perquè la majoria de ciutadans no només es resignen sinó que fins i tot s’adhereixen a l’enfoc oficial.

De fet, potser hi ajuda el paper de molts mitjans de comunicació. ‘Persecució dels “top manta”, ‘prohibició del burca’, ‘deportació de gitanos sense papers’… encapçalen sumaris informatius i grans titulars els últims mesos. És per jerarquia i interès públic, en plena crisi econòmica? I dels centres d’internament, per què se’n parla tan poc? Més, és un tracte informatiu coherent, per exemple, amb la difusió de campanyes per la solidaritat i la cooperació? Bé, això sí, les que són lluny de casa nostra, adreçades als qui viuen fora.

Les afirmacions de Bauman:

‘En els temps de la globalització, dirigir el ressentiment cap als emigrants crida molt l’atenció i desperta la imaginació, i per tant és beneficiós políticament. D’alguna manera perversa, els emigrants representen tot allò que genera ansietat i terror en la nova modalitat d’incertesa i inseguretat que han fomentat i continuen fomentant unes “forces globals” misterioses, impenetrables i imprevisibles. [...] Ells encaren tots aquells temors existencials mig conscient o subconscients i inconscients que turmenten els homes i les dones d’una societat moderna líquida’.

‘En expulsar l’emigrant, un es rebel·la contra totes aquelles misterioses forces globals que amenacen d’inflingir a tothom el destí que ja han sofert els emigrants. Hi ha molt de capital en aquesta falsa il·lusió que pot ser (i és) explotat, hàbilment, tant pels polítics com pels mercats’.

‘Pel que fa al gruix de l’electorat, els líders polítics, actuals i futurs, són jutjats per la severitat que manifesten en la “cursa de la seguretat”. Els polítics intenten superar el rival, prometent que tractaran amb duresa els culpables de la inseguretat, -relas o suposats, però que són a prop, a l’abast, i s’hi pot lluitar i se’ls pot vèncer, o, almenys, se’ls pot considerar susceptibles de ser vençuts i se’ls pot presentar com a tals’.

‘Els riscos a què estan exposades avui dia les democràcies provenen, només en part, de la necessitat desesperada que tenen els governs estatals de legitimar el dret a governar i a exigir disciplina, mostrant autoritat i determinació a a tractar amb fermesa la infinitat de perills, reals o suposats, que amenacen els humans –en comptes de protegir com feien abans la utilitat social dels ciutadans i el seu lloc respectable a la societat, en comptes d’oferir seguretat contra l’exclusciól, la negació de la dignitat i la humiliació’.

‘La segona causa que posa en perill la nostra democràcia és un fenomen que només es pot qualificar de “fatiga de la llibertat” que es manifesta en la docilitat amb què la majoria de nosaltres acceptem el procés d’imitació gradual de les llibertats que tant ens van constar de guanyar, dels nostres drets a la intimitat, a ser defensats als tribunals, a ser considerats innocents fins que es demostri la nostra culpabilitat’.

‘Per exemple, l’administració nord-americana ha trobat aquesta alternativa en la qüestió de la seguretat personal, via que espera que li retroni el monopoli perdut de la redempció i relegui a una posició secundària la inseguretat generada per l’economia, sobre la qual no té ni pot la intenció de fer res’.

‘Per tenir dret a esperar un tracte humà, els estrangers han de tenir un passaport vàlid que certifiqui la seva nacionalitat d’un estat reconegut, però, a més a més, les autoritats establertes per portar a terme la tasca de controlar el trànsit a banda i banda de la frontera l’han d’eximir de la prohibició d’entrar al país. I és aquí on s’acaba la solidaritat intergovernamental. No hi “simetria internacional” en el fet de tancar d’amagat els estrangers que no han estat acusats de cap fer delictiu i fer-los fora. Els governs que ho fan probablement protestarien, indignats, i en el nom dels “drets humans internacionals” exigirien sancions de càstig, si els seus ciutadans rebessin un tracte semblant en els països d’origen dels seus presoners’.

+ ‘City of Immigrants Fills Jail Cells With Its Own‘. Reportatge ‘The New York Times’ (28.12.2008), citat per Bauman.

+ El setmanari La Directa és dels pocs mitjans que s’ha fet ressó de diversos incidents en centres de detenció per a immigrants del país.

Sense paraules

El vídeo que inclou la imatge m’ha deixat mut. I, ep! El de Barcelona TV també és recomanable.

El portal Media.cat explica l’espectacle, dut a terme un any després de les dures càrregues dels Mossos d’Esquadra contra manifestats anti-Bolonya, i un comunicat del Grup de Periodistes Ramon Barnils qualifica de burla el montatge. Sort que encara que hi ha qui diu les coses pel seu nom.

Espero amb delit el proper capítol de ‘Degeneració periodística’, tot i que serà difícil d’igualar l’emoció d’aquest.

Suposo que per poder perdre la dignitat professional i l’ètica empresarial cal tenir-ne, oi?