Un balanç del diari Ara

Una potent campanya de màrqueting va donar a conèixer el diari Ara. Un projecte avalat per periodistes amb experiència i uns recursos econòmics importants que va generar força expectació. Dues setmanes després de néixer, segurament hi ha lectors decepcionats i d’altres de ben satisfets (conversa al Twitter, on dominen aquests últims).

Crec que hi ha aspectes positius i negatius; és a dir, ni tant ni tant poc. Ara bé, l’aparició d’un nou diari escrit i amb voluntat de ser pensat en català és una gran notícia (afegida, per als joves que persistim en guanyar-nos la vida fent periodisme a casa nostra). A continuació, i en qualitat de lector, algunes impressions personals sobre la versió en paper:

+ Continguts pensats i treballats. Darrera de la majoria de continguts publicats hi ha feina de reflexió i producció. Per exemple, hi ha un pes important de temes propis i diverses fonts consultades. Puc citar les cròniques de la secció política o els reportatges de la d’internacional. Aquest treball es nota, i alhora que identifica el diari, també el diferencia d’altres que –en major o menor mesura- es limiten a copiar o refregir teletips d’agència.

+ Flexibilitat. Un dels trets que precisament fan menys previsible el diari que et trobaràs al quiosc. El millor exemple potser és el llençat: l’ordre de les seccions del diari es mou en funció de la jerarquia informativa de cada edició.

+ Pes de la interpretació. Tots els experts diuen que el valor afegit de la premsa serà la interpretació i l’opinió, però no totes les capçaleres apliquen aquesta teoria. El pes de l’anàlisi (bitllet), els articles d’opinió que cerquen debat públic, el reportatge i l’entrevista segur que són molt apreciats pel lector.

+ Disseny, infografia i fotografia. Com el precedent més nou, Público, la forma que acompanya els continguts és atractiva i treballada, dins un model d’un popular de qualitat. Potser un dels millors exemples d’aquesta necessària combinació és la infografia, fresca i útil (veure resultats 28N al web). La fotografia, amb criteri, també hi destaca.

+ Fitxatges. L’aposta per donar protagonisme a bons periodistes de la secció internacional de TV3 com Sergi Vicente (Xina) o el propi Antoni Bassas (EUA); o bé,  altres com Dani Gómez (CatRàdio, País Basc) o Toni Padilla (El 9 esportiu). També el pes important del món acadèmic, menyspreat sovint en altres capçaleres, en la secció opinió (aradebat) i, fins i tot, fent anàlisi dins les pròpies seccions informatives.

+ Secció mèdia: seguint l’exemple de capçaleres com The Guardian, una secció atractiva i necessària, que no es limita a comentar els canvis de programació o les últimes dades d’audiència.

+ Secció alaxarxa: les entrades en blocs, Twitter (piulades) o Facebook, és una novetat a casa nostra en paper; un detall importat de les edicions digitals que, evidentment, depèn després de quins continguts es publiquen. Coherent amb l’aposta global (Twitter), que pot reflectir millor les converses i interacció dels usuaris a la xarxa.

+ És impossible acabar-lo sencer. Si el problema és de manca de temps -no de ganes de continuar llegint- el problema el té el lector (la societat on viu?), no el diari. Ser digne de ser llegit en lloc de fullejat hauria de ser un orgull per a l’Ara… sempre que tingui sentit comprar-lo. Més, no és un aspecte exclusiu, sinó propi d’altres diaris com La Vanguardia o El País.

… Però també:

- Fitxatges: ja he dit que hi havia cares noves, però també n’hi ha de reiteratives no per la presència sinó pel contingut. Un dels grans indicadors de cert abordatge al diari Avui. D’una altra banda, no entenc què aporten algunes veus, com les de Carol López (contraportada diumenge).

- Països Catalans? El marc geogràfic de referència és el Principat i, ara per ara, els Països Catalans hi tenen un paper simbòlic o testimonial (vegi’s País Valencià i Illes al web). Els recursos econòmics del diari no semblen excusa per esmenar-ho i seguir, si vol ser un diari nacional, l’exemple del digital Vilaweb o el setmanari El Temps. D’una altra banda, és obvi que la informació local no hi té massa lloc, però això ja es va anunciar o deixar entreveure.

- Obsessió pels EUA? No negaré el valor de l’acord amb The New York Times. Ara, i dit això, no sé si és necessari el pes que la política domèstica d’EUA té en alguna edició (articles de Paul Krugman, per exemple). El lector especialment interessat per aquesta no anirà directament a cercar la premsa d’aquest país?

- Errades. Suposo que s’anirà esmenant, però la quantitat d’errades ortogràfiques i de tot tipus (peus de foto, per exemple) ha sigut notable, si tenim en compte que algú ha de revisar acuradament tot allò que es publica. Això, a diferència dels digitals on la velocitat mana sovint, s’espera d’un diari de paper. La secció fe d’errades ha tret fum.

? Línia editorial: el diari ha innovat en certs aspectes i la independència informativa propugnada sembla ara per ara més gran que la resta de capçaleres. No obstant, el diari és molt jove: hi ha pocs elements a comparar i molt a curt termini. Encara que l’afany de posar etiquetes sembla innat a Catalunya (la convergent potser guanya per l’Ara), la prova del cotó encara ha de venir.

Però voldria citar l’editorial amb motiu de la vaga dels controladors. A més de tebi, obviava qualsevol responsabilitat del govern espanyol i l’excepcionalitat d’un estat d’alarma (Vicent Partal no). O bé, l’entrevista a Duran i Lleida també una mica tèbia; aparentment sense apretar gaire l’entrevistat ni burxar en respostes contradictòries (ni es menciona pacte Moncloa Mas-Duran-Zapatero per l’Estatut). Una fredor que contrasta amb altres continguts de política.

Com a lector, cerco reflexió i valentia; no necessàriament la crítica prèvia que he fet jo ni l’esperada i previsible que trobaré en els altres diaris. És a dir, que el diari defugi, quan els criteris periodístics i el servei públic així ho justifiquin, ‘la dictadura del consens’ que sovint també patim a casa nostra. Un exemple? El cas de la mort de Samaranch (informe de Media.cat). Què dirà l’editorial de l’Ara en un cas així? Esperarem atents.

‘Prou assetjament policial’

Dijous 18 de novembre. Menys de 10 dies perquè acabi una campanya electoral de les eleccions catalanes cada cop més difícil seguir, per un debat basat en anècdotes i espectacles diversos, mai en el fons de les qüestions, com si res hagués plogut. Obro el correu personal i hi trobo el següent missatge, reenviat per un amic:

“Un cop més la Directa torna a comparèixer als jutjats per defensar la seva tasca informativa. En aquesta ocasió, davant els fets més greus que hem viscut les persones implicades en aquest projecte social: l’assetjament personalitzat contra el nostre coordinador de fotografia. Us adjuntem un resum necessàriament breu dels propers judicis contra agents antiavalots dels mossos d’esquadra que seuran a la banqueta dels acusats per coaccions, amenaces i vulneració de drets fonamentals, entre ells el dret a la informació i la integritat personal.

Com sempre i com només ens queda la solidaritat, com estri, esguard i aixopluc, us volem demanar, amb caràcter d’urgència: la difusió d’aquest doble procés judicial i de la denúncia implícita que incorpora; que envieu observadors al judici, amb certificat de la vostra entitat, per lliurar al tribunal; que us adheriu, com estimeu oportú, a la solidaritat amb el nostre company; que la vostra entitat doni suport a les concentracions de solidaritat

Aquesta proposta es tramet, d’entrada, a: Sindicat de Periodistes de Catalunya, Grup de Periodistes Ramon Barnils, UPIFC, Col·legi de Periodistes de Catalunya – Comissió de Defensa, Coordinadora Catalana per a la Prevenció de la Tortura, Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona, Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, Alerta Solidària i Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Esperem, un cop més, poder comptar amb el vostre suport solidari cap al nostre company. Ens hi juguem massa, a part de la dignitat. Perquè malauradament, la realitat supera la pitjor ficció”.

Això, doncs. Hi ha moltes maneres d’atacar la llibertat d’expressió i informació. Els blocs electorals n’és una de visible en campanya; l’assetjament n’és una de molt antiga i invisible per a la majoria de la societat.

Us recomano llegir els casos denunciats (pdf).

Missatgers sota les bales

Avui fa deu anys que una guerrilla va assassinar el periodista català Miguel Gil i el nord-americà Kurt Schork a Sierra Leona, en plena guerra civil.  A principis dels noranta Gil va canviar Barcelona per Móstar (Bòsnia), un dels escenaris de la violenta guerra dels Balcans. Va deixar l’ofici d’advocat per aprendre periodisme i, finalment, fer d’una càmera de televisió l’arma que donava sentit a una nova vida.

El documental ‘Miguel në terren‘ de TV3 (veure sinopsi), narra precisament una història personal impressionant, mentre el llibre ‘Los ojos de la guerra‘ dóna veu a diferents periodistes que descriuen la seva personalitat i professionalitat com a càmera free-lance. Una lectura recomanada per prendre consciència dels riscos que alguns corresponsals de guerra assumeixen perquè els informatius no renunciïn, en pocs segons, a seguir mostrant a l’espectador la realitat més fosca dels conflictes armats. I, com va fer Miguel i la seva ‘tribu’, seguir criteris periodístics i no polítics per així voler donar a conèixer què passa a Bòsnia, Txetxènia o Sierra Leone.

La fragilitat dels periodistes continua; Tailàndia n’és l’últim exemple. A més, fer periodisme sense convertir les males notícies en un espectacle -com va passar en el terratrèmol d’Haití- o en un relat uniforme i simple cada dia sembla més difícil.

En el rerafons, la reflexió de l’article “El mundo reflejado en los medios” que Rizard Kapuscinski escriu a ‘Los ojos de la guerra’ sembla pertinent: ‘El nostre problema és que els mitjans es multipliquen a una veolocitat molt més gran que els llibres que contenen un saber concret i sòlid, i la civilització cada cop més depèn de la versió de la història que ens ofererix la televisió, una vesrsió fictícia i no verdadera. El telespectador massiu, amb el pas del temps, coneixerà només la història falsificada, i només comtpades persones, la història verdadera’.

Citant Rudollf Arheim (‘Film as art’), continua: ‘La gent confon un món generat per les sensacions amb un món creat pel pensament, i creu que veure és el mateix que entendre. Però no és així. Per contra, la creixent quantitat d’imatges que ens ataquen constantment limiten el domini de la paraula parlada i escrita i, en conseqüència, el domini del pensament. Com que no tinc raó, si ho he vist a la televisió?’

I per concloure: ‘En la dictadura funciona la censura, en democràcia la manipulació [...] En els mitjans, el problema del missatge és substituit pel problema del missatger. Es discuteix sobre tècniques d’edició però no del què es vol editar, relatar o imprimir. Com es queixava McLuhan, el missatger comença a convertir-se en el contingut del missatge’.

En un ‘món feliç‘, que només sembla amenaçat per l’ombra terrorista i el revisionisme d’estats com l’iranià, quin serà el futur de missatgers com Miguel Gil? A l’hora de sopar i amb desenes de canals com alternativa, encara hi haurà algú que voldrà conèixer l’últim episodi repressiu a Ingúixia, si no s’hi celebra el mundial de futbol ni afecta cap estrella mediàtica?

+ Article ‘Cueste lo que cueste‘ de Ramón Lobo, El País

+ Article ‘La muerte de un compañero‘ de Gervasio Sánchez, El País

I a tu quin periodisme t’interessa?

L'hotel Watergate/ Flickr

Gràcies al documental “I tu quin diaris compres?” de 30 Minuts el candent debat sobre el futur de la premsa escrita va arribar més enllà del gremi periodístic aquest passat diumenge. El Twitter va ser un bon canal on seguir les reaccions d’alguns usuaris de la xarxa.

Recentment es coneixia que les notícies penjades a Internet ja són el primer canal d’informació escrit als EUA, essent només superades per la TV. Un bon exemple, com explica el llibre ”L’última notizia. Dalla crisi degli imperi di carta al paradosso dell’era di vetro (editorial Rizzoli)”, dels periodistes Massimo Gaggi i Marco Bardazzi, que la revolució comunicativa a un ritme vertiginós és real. Ara bé, l’obra també desmitifica l’anomenat periodisme ciutadà, per exemple perquè l’estadi de la interpretació requereix gran dedicació i professionalitat.

Al llarg del s.XX la fórmula que ha consolidat l’accés a la informació de masses han estat les empreses periodístiques: diaris, ràdios i televisions. Gràcies al finançament públic i a la publicitat la informació es va poder transformar en un producte de consum massiu més. Això sí, com el menjar, un producte de primera necessitat, imprescindible en qualsevol societat que vulgui ser definida com a democràtica. És obvi, com mostren les guerres, que la informació ha conviscut amb la propaganda i sempre ha estat subjecte a pressions de tot tipus. La informació és poder, diu el tòpic.

La irrupció d’Internet i la seva extensió és un canvi històric. Ara bé, transforma del tot aquest escenari? La sacsejada és innegable, però responent a la pregunta penso que no. El rol dels mitjans de comunicació està canviant parcialment i aquests necessiten adaptar-se al nou entorn on, certament, ja no tenen l’hegemonia tradicional. Tot i això, com a estudiant de periodisme, veig amb preocupació diversos aspectes. Per exemple, un futur on la gratuïtat sigui la norma, amb tots els perills que això comporta. No parlo de solidaritzar-me amb la pèrdua de guanys empresarials que els magnats de la comunicació, en un mercat cada cop més concentrat, puguin patir. Penso en la viabilitat de l’exercici del bon periodisme, que no representen diaris gratuïts com els que es reparteixen cada dia a les portes del metro.

Els recursos humans -les redaccions potents- i els econòmics -la publicitat que cerca la qualitat que premien els lectors- han permès petits tresors quotidians en forma de diari. Fins i tot, com va ser el cas Watergate, que una capçalera faci caure tot un president de la primera potència mundial per corrupció. Això serà possible d’aquí uns anys? És possible fer bon periodisme, aquell orientat al servei públic, sense un ofici fort i amb recursos al darrera? Ho veig difícil.

“Avui [amb Internet] tot es pot saber” deia un protagonista del reportatge, obviant que per conèixer cal voler-ho fer, poder i saber buscar i, finalment, poder publicar allò que es troba. Sembla sentit comú, però el sensacionalisme, rodes de premsa sense preguntes, la precarietat laboral i l’autocensura no són mites llunyans, sinó més aviat realitats creixents. I fins al moment, el món real precedeix el digital, no a l’inrevès.

+ Articles recopilats per Pepa Loves

Lliçons de periodisme (local)

Diumenge 31 de gener. Vuit mesos després d’estrenar-me, finalitza la meva primera etapa com a periodista en un diari local digital. Encara amb sentiments contradictoris per una decisió personal, recordo que sóc un privilegiat: he pogut treballar part d’aquest temps descobrint algunes alegries i misèries que acompanyen avui aquest ofici.

El marc geogràfic, comarcal, una bona metàfora del que semblo intuir dels mitjans de comunicació nacional i internacional. L’espai del diari, la xarxa, un món nou però real i molt competitiu, on l’alè dels lectors és encara més present. Aviat la frustració per no arribar als perjudicats per la clivella digital serà mínima. I el mitjà, una iniciativa molt jove i una perspectiva fresca, que en menys d’un any esdevé referent, però que encara sura mirant de trobar el seu encaix, especialment en clau econòmica (és gratuït), en un entorn cultural 1.0 com pocs a Catalunya. I jo, jove i sense experiència, però no imbècil, un binomi que molta gent -polítics al capdavant- no acaben de superar.

Mirant enrera i fixant-me en el suposat referent informatiu d’aquest entorn em vénen frases de Ramon Barnils al cap. ‘Vivim en un món de rocs on triomfen els destralers’. Un setmanari històric que multiplica per cinc els recursos humans i els ingressos publicitaris del diari on he treballat, però que alhora divideix per la mateixa xifra la qualitat periodística de les seves edicions. Les mateixes cares, la mateixa caspa, i les mateixes relacions promisqües enfocades a perpetuar el model de La Vanguardia, un model d’èxit empresarial… que no sempre coincideix amb èxit periodístic.

O bé: ‘Periodisme d’investigació? És que n’hi pot haver cap altre?’. Aquesta queda molt lluny. El mal ja no és la mandra a aixecar-se de la cadira, sinó fins i tot a agafar el telèfon i trucar. Quan el deure de les notícies pròpies i la informació d’interès es converteix en heroisme, sembla obvi que cal canviar de referents. Per sort, no tothom del gremi és així. Alguns sí que són herois anònims -valgui el tòpic- per creure com ningú en la informació local i la seva feina. Sovint la ràdio sembla un baluard i una pedrera màgica.

És clar que res passa perquè sí. Termes com control polític o esperit crític no acostumen a arribar al terreny de la pràctica periodística, però precisament perquè la cort local ja s’encarrega d’impedir-ho. La publicitat institucional, oxigen en temps de crisi per al periodisme local, sempre sap distribuir-se segons el grau de literalitat de les notes de premsa, les declaracions al voltant d’una compareixença oficial o bé en una conversa amistosa. Que el periodista treballa amb continguts simbòlics s’aprèn ràpid, perquè ben aviat se n’adona que les quotes que tenen per exemple els dissenyadors gràfics s’han de guanyar de valent en el cas dels mitjans privats.

No obstant, Internet ajuda a l’optimisme. Han caigut i cauen molts murs, segurament amb més soroll que no pas els que s’alcen. La trampa de la gratuïtat, els rumors o bé la propaganda embolcallada d’informació que mira de fer-se notar com mai, paraula de Terribas, no poden amagar casos d’èxit. Malgrat les dificultats i dobles esforços, la qualitat obté el premi dels lectors, i la cultura publicitària (privada) ho acabarà reconeixent. Es pot competir periodísticament com mai hauria estat possible amb grans empreses, i els ingressos necessaris per sobreviure són possibles o ho seran aviat. Una bona notícia per al periodisme local i nacional a casa nostra. Aprofitar l’escletxa, una responsabilitat… i un repte que engresca.

De tornada…

… reobrim el nou curs publicant dos reportatges realitzats durant el què va finalitzar al juny passat; alhora, aquest post és un experiment per vincular articles des del núvol emergent de la xarxa (web 3.0):

Reportatge sobre Carles Sentís

Reportatge sobre els blocs electorals

Reportatge Redaccions digitals

Uns amics han realitzat un reportatge sobre l’estructura, rutines de treball i futur dels mitjans digitals i la premsa escrita. Trobareu l’enllaç clicant sobre la imatge, per si hi voleu fer una visita.

Imatge de Redaccions Digitals, secció 'Mitjans'

Qui no té feina el gat pentina [Seminari Actualitat]

Podríem dir que aquesta setmana ha estat de transició. Després de la doble ressaca nacional pels títols blaugrana de Copa i Lliga, bona part de les preocupacions quotidianes semblen projectar-se en una data: el proper dimecres 27 de maig a Roma… o, com a mínim, aquesta és una sensació que podem extreure en ‘consumir’ mitjans.

Encara sort del cas Camps, que ha portat a judici tot un president de la Generalitat Valenciana, o bé del debat de política general que ha visualitzat l’aillament del president espanyol Zapatero. Per contra, les portades i kilos de paper que el Barça ha protagonitzat potser haurien tingut més continuitat. El ‘hoolliganisme’ o passió pública envers l’equip de Josep Guardiola és tan gran, que preguntar-nos per les seves causes sembla difícil.

Però és clar, quan la premsa generalista adopta rols més propis de premsa esportiva, podem preguntar-nos moltes coses; per exemple, si la primera no està fent competència deslleial a la segona. I potser perquè algú d’aquells que s’anomenen líders d’opinió també es va fer aquesta mateixa pregunta, un dels debats de l’opinió publicada d’aquesta setmana ha girat al voltant de la celebració dels títols blaugrana a la Rambla de Canaletes de Barcelona. Un entremig entre un tema generalista de successos, incidents durant aquestes celebracions, i, és clar, el Barça. El dimarts, d’acord amb diverses portades, aquest debat arribava al seu punt màxim.

Portades 19.05.09

Curiosament, el diari més local, El Punt-edició Barcelona, és qui va dedicar menys espai de portada al debat, amb un breu en una columna de l’esquerra. La Vanguardia i l’Avui van coincidir aquest dia en situar el debat en la pastilla inferior de la capçalera, mentre que El Periodico va apostar-hi descaradament: notícia principal a cinc columnes.

L’ou o la gallina? Són els mitjans els que generen tanta devoció per un esport i un club concret, o és la mateixa gent la que demana tal seguiment mediàtic de tot el que envolta aquests colors? La premsa generalista, com la televisió pública catalana, formen part i reforcen aquesta reviscolada de fe i alegria col·lectives en uns colors, el blau i el grana, que certament representen més que un club.

Ja sigui per fer populisme o perquè està  justificat per la gran temporada que està fent, el fet és que molts mitjans saben que prioritzar tot el que envolta el Barça sense embuts és guanyar-se la proximitat i confiança de molts lectors; jugar cartes guanyadores, que avui tant costen de trobar.

Ara bé, qui escriu comença a sospitar que tot plegat té molt a veure amb vendre diaris i molt poc amb fer periodisme. A la facultat d’aquest ofici ens ensenyen que els diaris generalistes independents -una espècie en perill d’extinció arreu del món- seleccionen les notícies en base a diferents criteris; però també, que aquest tipus de diaris organitzen el seu espai d’acord amb la importància periodística que els professionals de la informació donen a cadascuna d’aquestes notícies.

Tot i que en els diversos incidents que han tingut lloc durant les celebracions del Barça a Canaletes hi han hagut detinguts, i cert enrenou amb milers de persones presents, des de la meva humil opinió crec que s’ha donat un protagonisme desmesurat a tot plegat. Declaracions, contradeclaracions, repetició d’imatges (sovint buscades per càmeres i actors)… Sembla que qui no té feina el gat pentina, o potser que es pentina el gat perquè això és el que ven. Mentrestant, qüestió d’exclusió per criteri de proximitat, fa pocs dies que 100 civils van perdre la vida a l’Afganistan, bombardejats per l’exèrcit dels EUA ‘en nom de la democràcia’. Poc protagonisme, esclar, perquè tot i que també és tot un espectacle, això no genera il·lusió ni ven.

Llibertat d’expressió i Sentís?

El TN vespre de Tv3 del 3 de maig va dedicar una notícia al dia mundial per la llibertat de premsa (veure minut 19.30). En aquesta, quatre veterans periodistes van donar el seu punt de vista sobre la professió i les llibertats que no cal perdre. Així, van aparèixer Rosa Maria Calaf, Josep Pernau, Josep Maria Cadena … i Carles Sentís!

En veure aquest últim, precisament parlant de llibertat d’informació, em vaig alçar del sofà d’un sol vot. Per què? Doncs perquè convertir en referent de la llibertat de premsa i del periodisme català Carles Sentís, un senyor que ha treballat pel franquisme fins als últims dies del dictador, sembla una broma de mal gust. Un pas més, doncs, després que Sentís rebés una ‘medalla al treball’ per part del ministeri que dirigeix el senyor Corbacho, però aquest cop de TV3, ‘la seva’.

Als joves periodistes, doncs, sempre ens quedaran les hemeroteques i fer memòria, com fa en Roger Palà, pel setmanari Directa. I canviar periodistes venerats com Sentís (en tornarem a parlar), per altres d’oblidats com Ramon Barnils:

‘El País’ està content: López governa, Ibarretxe plega [Sem Actualitat]

Com apuntàvem en  la lluita contra ETA, la premsa espanyola no només informa sinó que juga conscientment un paper polític. Però el consens no es limita al terrorisme, sinó que la majoria de diaris fan política constantment. Héctor Borrat així ho explica i desenvolupa. Moltes capçaleres juguen les seves cartes en favor d’un partit determinat i, lògicament, aquesta posició i estratègia condiciona la informació.

El diari generalista considerat de referència a l’Estat espanyol és El País: les elits, siguin de dretes o d’esquerres, llegeixin o no altres diaris, es lleven cada matí amb l’emblema de PRISA. Per què? Perquè  és el que té més capacitat d’influència, però alhora, perquè és també el més venut, amb més de 400.000 exemplars diaris.

De fet, a les facultats de periodisme El País se cita com un exemple de veracitat, rigor i independència. Per alguns, fins i tot sembla una mena de Bíblia d’aquesta professió, quelcom intocable. No obstant, per exemple, el sociòleg i periodista Salvador Cardús va desemmascarar el tractament mediàtic d’aquest diari en relació a l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol (Política de paper. Premsa i poder a Catalunya (1981-1992).1995. Barcelona, La Campana).

Una de les novetats polítiques d’aquesta setmana ha estat el canvi de govern d’Euskadi. El candidat socialista, Patxi López, ha estat investit nou lehendakari gràcies al PP, rellevant en el càrrec Juan José Ibarretxe, que també ha anunciat que deixa la política.

Però aquest fet ha estat molt especial pel diari, perquè segons el rotatiu madrileny: “Per primer cop el Parlament de Vitòria ha escollit un president no nacionalista”. Un avantítol, de fet, emprat per molts col·legues de paper en l’edició del 6 de maig.

Portades del 6 de maig/09

Certament, per tots aquells que són nacionalistes espanyols; és a dir, que tenen el conjunt de l’Estat com a marc de referència informatiu (veure, per exemple, Nacionalisme banal de Michael Billig), aquesta notícia va tenir molt protagonisme en la portada. Poc acostumat a fer-ho, El País va dedicar-hi un titular a cinc columnes. Només el diari Avui va ser el desviat, donant protagonisme similar a nivell d’espai, però amb subjecte i enfoc diferent: Ibarretxe i “front del bloc espanyolista”.

El País, de tan content que ha estat aquesta setmana arran d’aquest canvi de govern, fins i tot sembla que ha abandonat la veracitat, el rigor i la independència informativa en aquest punt de l’actualitat. Prenent Cardús, la política de paper contra Pujol ha estat substituida per Ibarretxe, el polític “dolent” derrotat pel polític “bo”, Patxi López.

El reportatge “La hipoteca de Ibarretxe“, signat per la periodista Isabel C. Martínez, sembla certificar aquesta simplificació. Una ràpida lectura permet trobar textos com els següents:

- “El todavía lehendakari en funciones ha sostenido esa posición contra viento y marea, manteniéndose en el poder una década siempre gracias a la izquierda abertzale. No se ha parado ante nada. En el camino, se ha llevado por delante a un presidente de su partido, Josu Jon Imaz; ha deteriorado hasta el extremo sus relaciones con el Gobierno central, primero con José María Aznar y después con José Luis Rodríguez Zapatero, y se ha estrellado en dos ocasiones -con el plan Ibarretxe en 2005 y con el intento de consulta en 2008- contra los límites de la realidad. Ahora se los deja a su partido como “hitos democráticos” a los que, a su entender, habrá que volver algún día. El PNV tendrá que decidir si es así o no”.

- “La desautorización más insistente que lanza ahora sobre su sucesor es que mañana será lehendakari no por voluntad popular, sino gracias una decisión judicial, la anulación de las candidaturas de la izquierda abertzale radical, que ha sacado del Parlamento autónomo esos votos que le han mantenido a él más de 10 años en el cargo”.

Mentre que en la notícia “López se fija la meta de unir al País Vasco en la paz y la salida de la crisis“, de la mateixa periodista, la crítica i el negativisme del llenguatge s’inverteixen:

- “No habrá en su intervención más aristas cortantes que las de la cerrada barrera que interpondrá frente a ETA. El discurso se sostiene en la idea de que esta nueva etapa no supondrá la ruptura con el pasado de la comunidad autónoma, sino la continuidad en el compromiso con el autogobierno. Su avance deberá estar presidido por el consenso, con la meta de unir a una sociedad que se ha visto en los últimos años dividida por las iniciativas soberanistas de Juan José Ibarretxe. López sostendrá que el PSE, el partido más antiguo de Euskadi, siempre estuvo en los grandes acuerdos que hicieron avanzar al País Vasco. El socialista quiere enlazar con esa tradición afirmando su disposición a alcanzar acuerdos “con todos”.

Investidura de Patxi Lopez, El País, SANTOS CIRILO

En conclusió, un exemple de tractament informatiu molt tendenciós, on una persona es demonitza al temps que el seu màxim adversari polític es construeix com a líder positiu. Una dicotomia simple i constant al llarg de la setmana.

Sense independència i rigor no és possible evitar això. Perquè, per exemple, si Ibarretxe era tan dolent, el lector es pot preguntar per què el PNB va guanyar altra vegada dites eleccions, amb més de 80.000 vots de diferència sobre el PSOE. O bé, si el canvi de govern a Euskadi era tan desitjat, perquè el nou govern representa poc més del 50% del parlament, malgrat la il·legalització de Batasuna. S’apunten aquestes dades, que també reflecteixen la realitat política basca, perquè la informació d’El País les obvia clarament.