La incerta glòria

He dedicat bona part dels tres últims mesos a transcriure entrevistes a gent gran per a un projecte de fonts orals. Els protagonistes són catalans que van néixer el primer terç del segle passat i que expliquen la seva biografia, fortament marcada per la República, la Guerra del 1936-39 (o Guerra de Franco) i la postguerra. Relats que permeten reviure les històries personals que han marcat aquest període d’Incerta glòria, prenent el títol de la gran novel•la de Joan Sales.

Molts entrevistats recorden especialment l’esclat de joia que va representar la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 (Visca Macià! Mori Cambó!), aviat farà 80 anys. I la forta convicció política del pare o l’avi. O bé, l’inoblidable pas per l’escola republicana. En canvi, el record amarg de l’arribada de la llarga i fosca nit franquista: l’afusellament d’un familiar, la repressió o l’exili. Alguns testimonis viuen el bombardeig feixista sobre Barcelona i anys després el nazi sobre París; entre dues guerres, víctimes de la por i la fragilitat. Trista metàfora de la primera meitat de s. XX.

Són veus que fan memòria de les contradiccions i misèries quotidianes. També de la notable massa de catalans aliens al desenllaç de la guerra, dels qui consideraven que ja havien perdut, guanyés qui guanyés. D’una banda, narren exemples de lluita, coherència i dignitat. Democràtica, social i nacional. Esforços que persistiran malgrat la victòria franquista; d’una altra, hi ha testimonis que desemmascaren sovint mites i relats oficials (i oficiosos) que arriben fins els nostres dies (d’acord, cal contrastar la memòria selectiva de qualsevol humà amb documents, encara que diversos entrevistats coincideixin en un fet o descripció). Alguns qüestionen el conte feliç de la transició espanyola.

Tot i que sembla que està tot vist i conegut sobre aquest període històric, hi ha històries de vida sorprenents. Com el  documental Torneu-me el fill!, mostres allunyades de la ficció que, encara avui, ens interpel•len. Qüestionen un silenci per decret que incorpora l’oblit dels testimonis i de la gent gran; d’aquesta generació. Les polítiques de l’anomenada memòria històrica pretenen corregir aquesta herència del passat, no sense traves ni instrumentalitzacions de tot tipus. I quan les retallades econòmiques s’institucionalitzen, una necessitat prescindible. Ens sobra cultura o es tracta, precisament, que sempre en falti força?

Entre els protagonistes de ficció d’Incerta glòria, els de carn i ossos ratifiquen el paper brutal que van exercir les dones, des de primera línia o en la rereguarda; la Trini, més enllà de mossèn Cruells, en Lluís o en Soleràs. Aquest últim, el macabre i l’obscè, que afirma en la novel•la:
“Elles ho perceben amb una sensibilitat finíssima, per no jugar fort, més val no jugar! Elles són formidables, Cruells; molt millors que nosaltres! Proposa’ls jugar-s’ho tot, la vida i la mort, el benestar i la pau, i et seguiran fins a l’altre cap de món, són formidables, Cruells! Què té d’estrany que ens agradin tant les dones si són mil vegades millors que nosaltres?” (p. 150).

I acabo amb una cançó oportuna: Lluitadors, d’Al Mayurqa.

+ 14 d’abril: una generació va alçar-se, article de Quim Torra (Ara, 31.1.11)

+ Crònica republicana d’un poble (crítica disc Biel Majoral, 31.1.09)

+ Enllaços, Memorial Democràtic Generalitat de Catalunya

Cursa de la seguretat i fatiga de la llibertat, segons Bauman

Acabo de llegir un llibre ben recomanable: ‘El temps no espera. Converses amb Citlali Rovirosa-Madrazo’, del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (Ed. Arcàdia, 2010; ‘Living on borrowed time‘ en versió anglesa). En concret, és una entrevista on Bauman parla de l’actualitat en perspectiva històrica. Com deia en aquest vell post, hi ha llibres que són de referència per entendre un context; Bauman, popular per les seves teories ‘líquides’, em sembla un autor de lectura obligada per explicar el món que vivim avui, perquè la seva interpretació és plausible, rica en matisos i sense simplificacions.

Per exemple, un dels capítols sembla explicar prou bé perquè l’obsessió política contra els immigrants pobres és contínua i generalitzada i, sobretot, perquè la majoria de ciutadans no només es resignen sinó que fins i tot s’adhereixen a l’enfoc oficial.

De fet, potser hi ajuda el paper de molts mitjans de comunicació. ‘Persecució dels “top manta”, ‘prohibició del burca’, ‘deportació de gitanos sense papers’… encapçalen sumaris informatius i grans titulars els últims mesos. És per jerarquia i interès públic, en plena crisi econòmica? I dels centres d’internament, per què se’n parla tan poc? Més, és un tracte informatiu coherent, per exemple, amb la difusió de campanyes per la solidaritat i la cooperació? Bé, això sí, les que són lluny de casa nostra, adreçades als qui viuen fora.

Les afirmacions de Bauman:

‘En els temps de la globalització, dirigir el ressentiment cap als emigrants crida molt l’atenció i desperta la imaginació, i per tant és beneficiós políticament. D’alguna manera perversa, els emigrants representen tot allò que genera ansietat i terror en la nova modalitat d’incertesa i inseguretat que han fomentat i continuen fomentant unes “forces globals” misterioses, impenetrables i imprevisibles. [...] Ells encaren tots aquells temors existencials mig conscient o subconscients i inconscients que turmenten els homes i les dones d’una societat moderna líquida’.

‘En expulsar l’emigrant, un es rebel·la contra totes aquelles misterioses forces globals que amenacen d’inflingir a tothom el destí que ja han sofert els emigrants. Hi ha molt de capital en aquesta falsa il·lusió que pot ser (i és) explotat, hàbilment, tant pels polítics com pels mercats’.

‘Pel que fa al gruix de l’electorat, els líders polítics, actuals i futurs, són jutjats per la severitat que manifesten en la “cursa de la seguretat”. Els polítics intenten superar el rival, prometent que tractaran amb duresa els culpables de la inseguretat, -relas o suposats, però que són a prop, a l’abast, i s’hi pot lluitar i se’ls pot vèncer, o, almenys, se’ls pot considerar susceptibles de ser vençuts i se’ls pot presentar com a tals’.

‘Els riscos a què estan exposades avui dia les democràcies provenen, només en part, de la necessitat desesperada que tenen els governs estatals de legitimar el dret a governar i a exigir disciplina, mostrant autoritat i determinació a a tractar amb fermesa la infinitat de perills, reals o suposats, que amenacen els humans –en comptes de protegir com feien abans la utilitat social dels ciutadans i el seu lloc respectable a la societat, en comptes d’oferir seguretat contra l’exclusciól, la negació de la dignitat i la humiliació’.

‘La segona causa que posa en perill la nostra democràcia és un fenomen que només es pot qualificar de “fatiga de la llibertat” que es manifesta en la docilitat amb què la majoria de nosaltres acceptem el procés d’imitació gradual de les llibertats que tant ens van constar de guanyar, dels nostres drets a la intimitat, a ser defensats als tribunals, a ser considerats innocents fins que es demostri la nostra culpabilitat’.

‘Per exemple, l’administració nord-americana ha trobat aquesta alternativa en la qüestió de la seguretat personal, via que espera que li retroni el monopoli perdut de la redempció i relegui a una posició secundària la inseguretat generada per l’economia, sobre la qual no té ni pot la intenció de fer res’.

‘Per tenir dret a esperar un tracte humà, els estrangers han de tenir un passaport vàlid que certifiqui la seva nacionalitat d’un estat reconegut, però, a més a més, les autoritats establertes per portar a terme la tasca de controlar el trànsit a banda i banda de la frontera l’han d’eximir de la prohibició d’entrar al país. I és aquí on s’acaba la solidaritat intergovernamental. No hi “simetria internacional” en el fet de tancar d’amagat els estrangers que no han estat acusats de cap fer delictiu i fer-los fora. Els governs que ho fan probablement protestarien, indignats, i en el nom dels “drets humans internacionals” exigirien sancions de càstig, si els seus ciutadans rebessin un tracte semblant en els països d’origen dels seus presoners’.

+ ‘City of Immigrants Fills Jail Cells With Its Own‘. Reportatge ‘The New York Times’ (28.12.2008), citat per Bauman.

+ El setmanari La Directa és dels pocs mitjans que s’ha fet ressó de diversos incidents en centres de detenció per a immigrants del país.

Reportatge Redaccions digitals

Uns amics han realitzat un reportatge sobre l’estructura, rutines de treball i futur dels mitjans digitals i la premsa escrita. Trobareu l’enllaç clicant sobre la imatge, per si hi voleu fer una visita.

Imatge de Redaccions Digitals, secció 'Mitjans'

Temps i voluntat

Pocs tòpics tan certs com el que ens diu ‘el temps és or’. La forma com estructurem el nostre temps acaba determinant moltíssims aspectes. Per exemple, el nostre grau de felicitat al final del dia i, per extensió, al llarg d’una vida. Potser un bon indicador de tot plegat és l’adhesió (o no adhesió) a les diferents rutines que ens ocupen. Una de les lluites més importants sembla, doncs, decidir el nostre temps: poder fer cada dia allò que ens ve de gust i amb qui ens ve de gust. Tan important com inassolible plenament. Tot i així, poder canviar el guió ha de ser possible; no ignorar el context, però mai ser víctimes de l’autojustificació (no tinc més opció, cal resignar-se).

D’exemples tan individuals com col•lectius no en falten. Viure sense interferències externes és un desig de moltes persones i nacions i, per a moltes d’elles, no s’entén l’una sense l’altra. Molts catalans esperen, com deia Ovidi Montllor, l’arribada d’un dia que durarà anys. Tot un exemple, l’Ovidi, de llibertat i coherència.

Crònica republicana d’un poble

Biel Majoral presenta al Tradicionàrius de Barcelona el seu últim treball

Jordi Gabarró. Barcelona. 31 de gener de 2009. CRÍTICA, UPF

Era el plat fort d’un cap de setmana dedicat a les Illes. Biel Majoral (Algaida, Mallorca, 1950) va presentar ahir la nit el seu tercer disc en un auditori del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) ple de gom a gom. Segons ell, unes Cançons republicanes (Blau DiscMedi, 2008) “de lluita i d’esperança, per a fer memòria de la II República, la Guerra Civil i el franquisme”. Un treball col·lectiu on es dóna veu amb cançons i poemes a diferents autors catalans que “no van fer el joc als franquistes ni es van inhibir, sinó que es van comprometre amb la llibertat”.

Amb motiu del 75è aniversari de la II República, l’espectacle s’havia estrenat a Santa Maria, continuant en altres indrets com Vilafranca del Penedès, Prada o la pròpia Universitat de les Illes, on treballa com a professor de llengua catalana. Dalt l’escenari, Majoral com a presentador i cantant, acompanyat dels rapsodes Antoni Artigues i Antònia Font, Delfí Mulet (guitarra i veus) i Jordi Majoral (guitarra elèctrica). Després de la presentació d’un DVD sobre la popular festa de Sant Antoni d’Artà, la crònica republicana podia començar.

La proclamació de Macià va precedir dues cançons de Pere Capellà, un mestre algaidí, com Biel Majoral, que exemplificava l’alegria d’una generació. Símbol d’un dels pilars del canvi republicà, l’educació, i del combat contra el conservadorisme. Cançons republicanes, que titulen el disc, i Jo sóc català, que amb Majoral cantant amb força “Estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat” va emocionar el públic. República, sí, però catalana -per si algun despistat pensava en la tricolor-.

Però l’esclat de la guerra l’any 1936 va acabar amb aquesta il·lusió. Torn per a poemes musicats escrits l’any 1937: Adéu Amor (de Miquel Àngel Colomar, escrit des de la presó), Torno de l’altra nit, en temps de guerra (Agustí Bartra), Quin fred al cor, camarada (Joan Oliver). I la posterior victòria i repressió del bàndol insurgent als anys quaranta: Corrandes d’exili (també de Joan Oliver, Pere Quart), La ciutat llunyana (Màrius Torres), Els exilats (Miquel Forteza), Així arriben els vençuts, i Oli i més oli (reprenent Pere Capellà), Glosat (Pere A. Serral), Judas i la Primavera (Blai Bonet) o Cançonetes (Biel Majoral). També l’estat d’ànim dels assistents va canviar.

“I una fosca nit franquista que no atura els poetes que enllacen amb la il·lusió de Pere Capellà i adapten la paraula a la resistència”. Versos com “dansaré sobre la teva tomba” (Palau i Fabre), “L’Estel, que fou ma guia, me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrancarien” (Miquel Ferrà), o la “puta paparra [de l’església]” (Brossa), recitats amb ràbia i potència per Artigues. Però la foscor continuava. I dedicada a Puig Antich, “quan Franco encara tenia ganes de matar”, Majoral va cantar el seu Temps, temps, temps.

Fins que va arribar el Final! de Brossa, la mort de Franco: “Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa, una abraçada, amor, i alcem la copa!” I el també brossià casc militar penjat d’una escombra, que havia presidit tota la representació, estavellat al terra.

I més. A dues veus, els dos artífex de l’espectacle, Artigues i Majoral. Una parella extranya: l’un amb posat despreocupat i cabells llargs, l’altre més seriòs i amb detalls polits. També, ells dos, referents –vells i vius- de la cultura catalana. “Així Biel, mirant el sol”. “Així Toni. Sense doblegar els genolls”. “Com no es dobleguen” altres referents: “Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Ramon Barnils, Miquel Baucà, Brossa, Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Màrius Torres, Josep Palau, Tísner, Coromines, Salvat-Papasseit, Pere IV, Xirinachs, Toni Roig, Ramon Llull…” “Ni jo.” “Ni tu!” “Ni molts!”. “Ni molts!”.

Final d’una comunió de memòria col·lectiva entre públic de totes les edats i racons dels Països Catalans, tot i una notable colònia mallorquina. Tots amb vincles antropològics previs a la funció, però sense desmerèixer la qualitat i ritme ben travat dels artistes. Un missatge subjectiu i sense embuts, com el final de Majoral. La paraula encara com a eina de denúncia compartida d’una generació. “Potser pensàveu que tot va canviar? Avui la república és necessària i cal trencar l’herència franquista dins i fora de les escoles”. Premonició, potser, d’una futura segona crònica per a fer memòria de la mort del dictador fins als nostres dies.

+ “La República és necessària” (Vilaweb)