De Belfast a Sant Sebastià

Mural al Bogside, Derry. 'Peace without freedom is not peace at all'.

El congrés internacional de pau celebrat el passat dilluns 16 d’octubre al palau d’Aiete de Sant Sebastià ha aixecat tot tipus de reaccions. Com en qualsevol conflicte polític això és ben normal, tot i que certes declaracions del PP espanyol o certes interpretacions de la premsa de Madrid hagin fet un ridícul d’abast mundial. De fet, allò important no són les reaccions ni el rebombori de fons, sinó si el procés de pau realment avança i es deixen enrere les causes que han alimentat durant anys la confrontació armada, per donar pas a una nova etapa basada en el diàleg. És a dir, allò que destaquen experts com Antoni Batista (Ara) o les cròniques de Dani Gómez i Martxelo Otamendi (Cat. Ràdio).

És evident, com diu el tòpic, que no hi ha dos processos de pau iguals, perquè no tenen lloc en societats ni en moments històrics idèntics. Ara, també és evident, com s’ha escrit aquests dies, que hi ha similituds notables entre el cas d’Irlanda del Nord o Sud-àfrica hi el del País Basc (Ara). No cal fer massa cas als qui neguen del tot qualsevol comparació, perquè són els mateixos que neguen un conflicte polític i, per tant, que calgui canviar res de l’escenari actual. Per exemple, treure de la presó Arnaldo Otegui, artífex del canvi de rumb de l’esquerra abertzale. Durant uns mesos he pogut viure de ben a prop el cas del nord d’Irlanda, des de Belfast, i conèixer una mica més tota la seva complexitat. No en sóc cap expert, tot i que en aquest vídeo repasso l’evolució des de 1998 a títol introductori.

Per això, si comparem 4 dels 5 punts que centren el contingut de l’acord de Sant Sebastià (comunicat a Vilaweb), 13 anys després crec que els avenços a Irlanda del Nord són notables: l’activitat armada no s’ha acabat però ara és de baixa intensitat, és una pau relativa molt allunyada del grau de violència política dels anomenats Troubles; el diàleg s’ha imposat a nivell institucional i entre la majoria de comunitats com a via per gestionar els problemes i els recursos; és evident que es manté una societat polaritzada culturalment i política, amb una dinàmica de ‘nosaltres’ i ‘ells’, i que la reconciliació és un camí de llarg recorregut, però els exemples de progrés són moltíssims en aquest sentit. Com el treball de ‘peacemakers’ menys mediàtics com Padraig O’Malley i líders comunitaris que treballen per consolidar la pau a la regió, o bé compartir l’experiència del nord d’Irlanda per altres situacions de conflictes polítics (post Fórum de les Ciutats en Transició).

Consentiment democràtic i voluntat política

En quart lloc i finalment, el consentiment democràtic com a única via per decidir el futur de la regió continua sent acceptat per totes les parts. La negociació multipartida va concloure en l’acord de Divendres Sant que només els ciutadans del Nord d’Irlanda poden decidir a les urnes l’estatus polític; si continuar dins el Regne Unit o bé reunificar-se de nou amb el sud d’Irlanda. La sobirania política és precisament la clau de volta del procés de pau d’Euskadi. La negociació d’Irlanda del Nord no va ser entre una nació dividida en dos estats diferents (França i Espanya) sinó entre una regió que pertany íntegrament a un estat (el Regne Unit), la meitat de ciutadans de la qual volen reintegrar-se en un altre estat, la República d’Irlanda o sud d’Irlanda. Ja ho hem dit, sempre hi ha diferències i aquesta n’és una d’important.

Mural al Bogside, Derry. John Hume, M. Luther King, Mare M. Teresa de Calcuta i Nelson Mandela.

No obstant, el que destacaria és la cultura democràtica i la voluntat de canvi. D’una banda, tan els governs de torn de Londres (Tony Blair i Mo Mowlam, secretària d’Irlanda del Nord) com el de Dublín (Bertie Ahern, present a St. Sebastià) van activar tota la maquinària diplomàtica, van acceptar i impulsar la mediació d’actors clau com el senador nord-americà George J. Mitchell (Principis Mitchell).

O bé, van consensuar que no s’oposarien a la decisió de les urnes dels sis comtats del nord d’Irlanda; a una consulta ciutadana, doncs, capaç de canviar l’estatuts polític de la regió. Des d’aleshores, la proporció entre unionistes i republicans es manté al voltant del 60% i 40% respectivament i el canvi és difícil a curt termini. Són unes xifres contràries a les de la comunitat autònoma del País Basc, en relació a la proporció d’unionistes i independentistes. Per això, potser el que fa més por a Madrid i explica moltes actituds és precisament el resultat de les urnes, com diu Batista a Vilaweb que podria passar.

D’una altra banda, John Hume (líder social-demòcrata) va ser l’artífex del canvi de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin (mai es va castigar l’activitat política ni il·legalitzar-lo per vincles amb l’IRA). En el bàndol unionista, David Trimble (DUP i Premi Nobel de la Pau 1998 al costat de Hume) va jugar el paper necessari per a la pau formal, mentre que el mossèn protestant Ian Paisley del DUP boicotava qualsevol negociació. Paradoxalment, el seu relleu, Peter Robinson, ha acabat encapçalant el govern compartit d’Stormont, al costat del Sinn Féin d’Adams i McGuiness; tots dos, partits minoritaris abans de l’acord de pau. Si fos per electoralisme i curtesa de mires, doncs, els líders més moderats durant l’acord de pau, Hume i Trimble, s’ho haurien pensat dues vegades. Molts dels companys de partit de Paisley, en canvi, lamenten avui el paper obstruccionista que van jugar aleshores i tenen un discurs ben diferent.

Mural a Falls Rd., oest de Belfast

Un camí llarg

Les reflexions d’aquesta entrevista a Jesús Eguiguren, president del PSE, són molt reveladores: “Los socialistas hemos perdido la oportunidad de abanderar la paz”; “Los vascos eligieron al lehendakari Patxi López para hacer la paz”; o “Tampoco entiendo muy bien por qué Otegui está en la cárcel [...] Estamos alimentando un mito”.

Mentre la “no condemna de la violència” per part de l’esquerra independentista basca sempre ha sigut una mena de casus belli per a molts partits i mitjans, catalans inclosos que no van rebutjar la Llei de Partits, hi ha actituds sorprenents. Quan aquesta subscriu la declaració de St. Sebastià i demana a ETA que  declari la fi definitiva de l’activitat armada, fins i tot sembla que, quan arribi aquest moment, hi ha qui no el celebrarà sinó tot el contrari.

En qualsevol cas, cal esperar la declaració d’ETA i la reacció posterior del govern espanyol, l’actual o el nou sorgit de eleccions espanyoles del 20-N. I també, el resultat d’Amaiur a les urnes. El paper de París, a qui els mediadors també insten a involucrar-se en el procés, resta per veure. Ja sigui final definitiu o abandonament de la violència d’ETA, això va per llarg. Al nord d’Irlanda, el desarmament va ser un dels aspectes més delicats i van caldre 8 anys per tancar-lo. Comptat i debatut, comparat amb ara fa un any (post 7 d’octubre 2010), és evident que han passat moltes coses i s’ha avançat.

+ Documental: “Pluja seca” de Gorka Espiau-TV3, sobre el paper dels mediadors internacionals (veure, TV3 a la carta).

+ John Hume a TV3, 10 anys després de l’acord de pau.

Una espurna apagada, per ara

No hi ha hagut una tercera nit consecutiva d’enfrontaments entre catòlics i protestants a l’est de Belfast (veure BBC i UTV). Els mediadors comunitaris han aturat amb èxit els atacs esporàdics d’alguns joves, amb notable presència policial.

Una de les 'línies de pau', a Short Strand

No és una casualitat ni només fruit de les converses que ahir van començar representats polítics i veïnals dels barris de Short Strand i Newtownards. El diàleg entre líders comunitaris d’un costat i l’altre de la línia de pau d’aquesta zona fa anys que va començar, com en altres barris de Belfast o Irlanda del Nord.

Només una minoria -en aquest cas membres i simpatitzants de la Unió de Voluntaris de l’Ulster (UVF) i dissidents republicans- legitima la violència, mentre que la gran majoria de veïns estan farts d’aquesta cultura política i de les seves conseqüències. Sobretot, pel pànic que causa entre els residents veure com casa seva és bombardejada per amb pedres i altres objectes. I més enllà dels desperfectes i la inseguretat, la por a què el barri es degradi encara més i les expectatives per als més joves siguin més fosques.

L’espurna, doncs, s’ha apagat, per ara, però ningú pot assegurar que no hi haurà més enfrontaments. Sobretot, perquè l’estiu acostuma a ser calent a Belfast i la resta de la regió, coincidint amb les marxes orangistes del 12 de juliol.

Línia de pau al costat unionista, a Cluan Place

No obstant, aquesta és una nova lliçó del procés de pau d’Irlanda del Nord. Un petit miracle, ben mirat, perquè mentre es mantenen dues estructures piramidals, dues identitats en conflicte i una segregació que va des de les escoles fins a la distribució geogràfica dels barris, el diàleg s’ha imposat. Cada vegada són més pocs els que volen tornar enrera. Potser, l’aïllament de la UVF també explica els atacs de dilluns i dimarts.

El cas d’Irlanda del Nord exemplifica que la consolidació de la pau i la reconciliació és un procés que pot durar molt temps i cal dedicar-hi grans esforços. En canvi, una minoria molt reduïda -dissidents tan republicans com lleialistes- pot fer molt mal. En temps de crisi econòmica, millorar el benestar i la seguretat econòmica d’aquests barris segurament és un bon antídot per evitar nous esclats de violència organitzada.

+ Article diari Ara: ‘Esclat de violència radical a Irlanda del Nord‘ (23 de juny)

+ Veure ‘post’ 1a nit de disturbis (20 de juny) i 2a nit (21 de juny)

+ Belfast Telegraph i Twitter d’UTV, BBC Northern Ireland, Newshound, Slugger O’Toole

Segona nit d’enfrontaments greus entre catòlics i protestants a Belfast

Uns 700 membres de les dues comunitats s’enfronten a l’est de la ciutat – Un fotògraf ferit de bala mentre cobria els fets

Segona nit consecutiva d’enfrontaments greus entre catòlics i protestants a l’est de Belfast, amb el mateix escenari i guió similar (veure BBC i UTV). Uns 700 veïns de les dues comunitats es van enfrontar amb còctels molotov, pedres i altres objectes, que van impactar en habitatges del barri Short Strand i el de Newtonards Road. Més, també hi van tornar a haver trets i aquesta vegada un fotògraf de l’agència Press Association va ser ferit de bala a la cama mentre cobria els fets.

Finestres tapiades amb fustes a Newtownards Rd.

La policia va intentar posar fi a la batalla campal amb un ampli desplegament terrestre i canons d’aigua més un helicòpter, tot i que els incidents es van perllongar fins gairebé la mitjanit. Tot i conèixer els principals instigadors, fins avui al matí no ha arribat la primera detenció: una jove protestant de 20 anys per possessió d’armes.

La classe política i la societat civil va tornar a condemnar aquesta segona nit de disturbis. Són els més greus viscuts en una dècada i la seva gravetat recorda els viscuts durant els anomenats Troubles.

La brigada municipal de neteja ha tornat a treballar durant tota la nit retirant els centenars de pedres, ampolles i objectes llancats. Cap a les vuit del matí s’ha pogut restablir el trànsit amb normalitat en aquesta avinguda que connecta l’est amb el centre de Belfast. Vidres trencats,

Neteja intensa a Newtownards Rd aquest matí

finestres tapiades amb fustes i taques al terra, però, continuen recordant els fets d’ahir a la nit.

Evitar el contagi com a objectiu

La policia d’Irlanda del Nord ha acusat directament la Forca Voluntària de l’Ulster (UVF en anglès) d’orquestrar l’atac. En els últims mesos havien tingut lloc incidents aillats entre els catòlics i protestants de la zona però hi hauria més raons per explicar uns atacs que ningú havia previst. Per exemple, la pèrdua de representació del Partit Unionista Progressista (PUP), l’ala política de l’UVF, a l’Assemblea d’Stormont o les ganes de fer una demostració de força en la pugna pel lideratge de l’unionisme radical, que sempre ha rebutjat el procés de pau.

Un mural republica a Short Strand, a l'altre costat

Els esforços de les autoritats se centren ara en evitar una tercera nit consecutiva i, sobretot, a que es reprodueixin en altres barris i comenci una dinàmica d’acció-reacció.

La proximitat amb les marxes orangistes fa tèmer una escalada de tensió durant tot l’estiu. Precisament, el 12 de juliol de l’any passat hi va haver incidents greus al nord de la ciutat, al barri d’Ardoyne, i desenes de detinguts.

El Partit Unionista Democràtic (DUP) del primer ministre Peter Robinson té el gran repte d’intentar calmar els ànims de simpatitzants i membres de l’UVF, però els dissidents republicans també s’han mantingut actius i poden intentar fer un gest simbòlic.

Tot i l’alto el foc de la majoria de grups paramilitars, el procés de decomissió d’armes va ser un dels punts més delicats de l’acord de pau de 1998 i no es va tancar del tot. Això explicaria la presència d’armes i ferits de bala en els disturbis. Una de les altres grans preocupacions és la joventut de molts dels implicats en els incidents, com la jove detinguda avui. Una generació nascuda poc abans o després de la fi formal del conflicte armat.

Mentrestant, els judicis sobre fets dels Troubles continuen. Aquests dies se celebra el judici per l’assassinat de deu protestants a Kingsmill (comtat d’Armagh), el 1976, per part d’un grup vinculat a l’IRA Provisional.

+ Veure ‘post’ 1a nit de disturbis (20 de juny)

+ Belfast Telegraph i Twitter d’UTV, BBC Northern Ireland, Newshound, Slugger O’Toole

El passat és tossut

Els veïns de l’est de Belfast ahir la nit els pitjors disturbis que es recorden en una dècada (BBC i UTV). Cap a les nou del vespre, mig miler d’unionistes emmascarats van atacar amb còctels molotov i pedres l’enclavament catòlic de Short Strand, desencadenant una batalla campal que va durar hores. Els incidents van acabar amb dos ferits de bala i destrosses evidents en habitatges de les dues comunitats, separades per una de les anomenades línies o murs de pau.

Mural unionista de l'UVF a l'est de Belfast

La policia d’Irlanda del Nord ha acusat directament la Forca Voluntària de l’Ulster (UVF en anglès) d’orquestrar l’atac, que aparentment no té una explicació única. Per exemple, l’analista de la BBC Mark Davenport destaca la recent pèrdua de representació del Partit Unionista Progressista (PUP) a Stormont, amb vincles notables, o bé una demostració de força de la UVF en la pugna pel lideratge de l’organització. Cal recordar que després de l’acord de pau de 1998, la majoria de morts van ser fruit de la violència intrasectària dins les files de l’unionisme radical.

D’una altra banda, els dissidents republicans són molt pocs però actius. Ells van assassinar el policia catòlic Ronan Kerr el passat 2 d’abril i van intentar diferents accions sense èxit durant la visita de la reina Elisabet al sud. Ahir mateix, la policia va desactivar una bomba col·locada en un cotxe seu a l’oest de Belfast. A pocs dies del 12 de juliol, quan tenen llocs les tradicionals marxes orangistes i creix la tensió, gairebé tothom tem ara que comenci una cadena violenta d’acció-reacció.

Short Strand

El barri catòlic de Short Strand es troba envoltat d’una majoria protestant i un paisatge que ha canviat ben poc al llarg dels darrers anys (veure Ballymacarrett en aquest mapa). Els vells murals de l’UVF amb homes emmascarats i armes no només s’han repintat sinó que fins i tot n’han aparegut de nous, a pocs metres de la zona portuària del Titànic on s’està duent a terme una inversió milionària per atraure més turistes.

Una de les entrades del barri de Short Strand

Precisament, Short Strand és el barri d’origen del nou alcalde de la ciutat, Niall O’Donnghaile (Sinn Féin). El més jove de la història, amb només 26 anys, ha fet gestos històrics com visitar Shankill Road, l’altre gran bastió unionista de Belfast.

Tot i que l’alcaldia més gran es manté sota domini republicà, segons un estudi presentat la setmana passada el suport catòlic a la reunificació de l’illa ha disminuït. Com era previsible, el primer ministre britànic, David Cameron, va demanar fa pocs dies als diputats de la regió que se centrin en la crisi econòmica. No obstant, va reiterar que respectarà un canvi d’estatus polític si és per vies democràtiques.

Les altres notícies

Avui, coincidint amb el solstici d’estiu a Irlanda, ha tingut lloc una nova edició de l’anomenat Dia de reflexió (Twitter) en una quinzena de ciutats i pobles del nord. Organitzat per l’entitat Healing Through Remembering, aquesta jornada vol ser un acte de record dedicat als més de 3.000 morts i 30.000 ferits que van deixar com a balanç els 30 anys de conflicte.

En una societat on cada comunitat ha plorat i recordat en públic els morts del propi bàndol, la reconciliació pacífica amb el passat és un dels grans reptes pendents per ampliar i consolidar un relat de futur mínimament compartit. Per exemple, el programa de ràdio de la BBC The Legacy va donar veu a víctimes civils silenciades i els records més privats.

Una bomba de reflexió a Derry

21.05.2011 Derry Santander bank bombed from jordigll on Vimeo.

L’atzar ha volgut que avui, 21 de maig, visqués l’anomenat dia de reflexió electoral lluny del meu país. En concret, a Derry (Irlanda del Nord). Mentre el moviment de les acampades eclipsa els partits politics i la qualitat de la democràcia s’incorpora en moltes tertúlies, avui jo he viscut en primera persona l’evacuació i tancament del centre d’aquesta ciutat a causa d’una amenaça de bomba. L’artefacte ha acabat explotant, tot i que l’esclat ha sigut de baixa intensitat i no ha causat ferits ni danys materials.

Durant 8 hores, de les 12 del migdia fins a les 8 del vespre, els carrers que cada dissabte acostumen a estar plens de gent entrant i sortint dels centres comercials s’han buidat. Ja sigui per la pluja o perquè situacions com aquesta no són excepcionals a Derry, els curiosos i xafarders han sigut molt pocs.

Com informa Europa Press, l’explosio va tenir lloc en una sucursal del Banco Santander. Avui, diumenge, aquest es l’aspecte que presentava des de fora, amb una pintada pro-IRA just al costat [actualitzacio diumenge tarda].

Imatge del Banco Santander, l'endema diumenge

Pintada al monument de Diamond Sq, al costat del banc

Al nord d’Irlanda, la pau formal es va signar el 1998 i la visita de la reina Elisabet II al sud, per primera vegada en gairebé un segle, ha ajudat a consolidar la reconciliació entre britanics i irlandesos. No obstant, A Derry, la divisió espacial i cultural entre la majoria catòlica i la comunitat protestant és vigent i, a més a més, l’amenaça dels dissidents republicans que no renuncien a la violència política és palpable. Aquesta petita minoria ha intensificat les seves accions amb avisos de bomba i atacs contra la policia. El capítol d’avui també respon a les detencions arran d’un acte al cementiri el passat diumenge de Pasqua, amb membres de l’IRA Autèntic encaputxats.

II Forum per les Ciutats en Transició

Logotip Forum for Cities in Transition 2011

Precisament sóc a Derry per participar com a voluntari en el II Forum per les Ciutats en Transició, una trobada internacional amb una dotzena de ciutats com a protagonistes. Del 23 al 26 de maig, un centenar de delegats de Beirut, Belfast, Derry, Haifa, Jerusalem, Kaduna, Kirkuk, Mitrovica, Mitte (barri de Berlín), Nicosia i Ramallah compartiran i debatran expèriencies al voltant de la gestió de les societats en conflicte i post-conflicte.

El llegat i futur del procés de pau d’Irlanda del Nord serà precisament una de les discussions de la trobada, al costat d’altres com el desenvolupament econòmic, el rol de la dona en les societats en transició, la salut mental en els conflictes o l’art com a eina de transformació. Per a la majoria d’assistents, la violència política i tot el que l’envolta no és res nou ni desconegut. Les seves històries personals amaguen la complexitat i contradiccions de viure en societats plurals i a voltes antagòniques.

El Fòrum per les Ciutats en Transició va néixer el 2009, impulsat pel professor Padraig O’Malley i la Taula de Pau i Reconciliació Moakley de la Universitat de Massachusetts (Boston, EUA). Amb l’objectiu de fomentar l’aprenentatge mutu, el diàleg i la resolució de conflictes mitjançant vies no violentes, l’any passat va celebrar la primera edició a Mitrovica (Kosovo). La iniciativa es basa en el principi que les ciutats que han superat o encara pateixen un conflicte greu són les que millor poden ajudar a d’altres que pateixen condicions similars a assolir la reconciliació i mirar el futur amb uns altres ulls.

El doble nom de la seu d’enguany –els unionistes afegeixen London al topònim de Derry- simbolitza que no tot es pot canviar amb el pas del temps. No obstant, fa anys que gairebé tothom treballa per deixar enrera el llenguatge i les ferides dels anomenats Troubles, sense renunciar a la memòria històrica, la identitat i les aspiracions democràtiques de cadascú.

La meva reflexió, que l’entengui qui la vulgui entendre.

Sovint, quan més difícil és una situació més creix la consciència i la voluntat de canviar les coses. L’anomenada primavera àrab és tota una llicó. Mentrestant, en altres llocs del món hi ha qui ni tan sols és conscient del desequilibri que hi ha entre discurs i accions. També ingenus o espavilats que creuen que no cal brúixola ni parar l’orella sempre. Mentre hi ha qui treballa amb el vent en contra per poder córrer algun dia i hi ha qui no pot ni vol caminar amb el vent a favor. Potser que hi pensem, quan l’extrema dreta creixi o bé l’estat on vivim continui, recordant-nos més el passat en blanc i negre que l’assoliment de cap projecte de futur.

+ Bomba a Derry: Vilaweb, Video a UTV

+ Article recomanat de Colm Toibin: Thanks for coming to Ireland – but now it’s back to business

+ FCT 2011 Twitter hashtag

Northern Ireland has suffered enough

6th April 2011 Belfast rally remembering Ronan Kerr, organized by trade unions on at Donegal Square.

A RUC ‘murder’ poster for the Omagh 1998 bombing. Troubled Images.

Saturday 2nd April 2011. Ronan Kerr, a 25 Catholic police officer, only graduated from police training college three weeks ago, is killed in a car-bomb explosion.  He is the second policeman to have been killed since the Police Service Northern Ireland (PSNI) was formed in 2001.

The first was Stephen Carroll, an officer with the PSNI who was shot dead while on patrol in nearby Caigavon in January 2009. Since 2007, dissident republicans have planted dozens of booby-trap bombs under the private cars of police officers. Moreover, in May 2008 and January 2010 two policemen lost their legs in attacks. The attack in Omagh is a chilling reminder of the worst single incident in the 30-year Troubles. Another Saturday afternoon, in 15th August 1998, 29 civilians were killed by Real IRA, with emerged in opposition to the IRA cease-fires.

David was a teenager when he saw the Omagh 1998 bombing. He is going to be parent soon. As most people hope, he wish the next generation will be the first one without such a political violence. If they success, Troubled Images will be less current than it still are nowadays. However, the rejection of violence and a determination to press ahead with peaceful democratic politics encompasses all the main players (press conference of Robinson and Mc Guinness). In other words, as BBC journalist Mark Devenport said, to avoid a deja vu. Except for a dozens of dissidents, everybody believe Omagh and all Northern Ireland has suffered enough (#Not in my name Twitter hashtag).

Troubled Images Exhibition at Linen Hall Library.

A lot of charity organizations have grown over the last years symbolizing the commitment to progress beyond mere co-existence. For instance, Northern Ireland Foundation works for a progressive and outward-looking future.

The next 5 May 2011 will occur the fourth elections to the Northern Ireland Assembly and the local government elections for the 26 district councils (#ae11 at Twitter). Seats may be will change a little bit but the main challenges since The Good Friday Agreement (1998) will remain.

NOTE: I have recently come to Northern Ireland for a few months. It is not easy for a foreigner understanding Northern-Irish politics and its own policy-making and social impact. Far from improve the knowledge of The Troubles, deal with its present legacy and new framework will be my main goal. I mean, although increasing the zoom, still seeing clearly.

Catholic political banners in South Belfast.

Deontologia?

EFE avisa; EPC publica 17/3/10

Dins l’assignatura de Deontologia periodística a la UPF, el 10 de febrer vam començar un bloc col·lectiu per analitzar diferents casos de ‘males pràctiques’. És a dir, notícies que incompleixen algun dels principis d’autoregulació que els professionals de la informació tenen com a marc, ja sigui del propi mitjà (com els estatuts de redacció interns, vegi’s LV), geogràfic (com el Codi Deontològic del CPC) o bé universal (com els Principis Internacionals de la UNESCO).

El tòpic cert diu que cadascú té una moral diferent i que, per tant, l’ètica té mil cares. Ara bé, quan parlem de fer periodisme -no altres activitats alienes a l’interès públic-, poques veus s’atrevirien a qüestionar determinats principis deontològics. Com passa amb les lleis, la interpretació d’aquests en cada cas ja és una altra cosa…

El fet és que amb dos companys més vam decidir analitzar el tractament de l’anomenada ‘lluita contra ETA’. Prenent la categoria d’espiral del silenci, una teoria molt interessant de Noelle-Neumann, a priori ens semblava que el tractament mediàtic que tenen a l’Estat espanyol els acusats de pertinença o col•laboració amb ETA (o el seu ‘entorn’) atemptava en alguns casos contra el principi de veritat, justícia, llibertat i responsabilitat. A més, que aquest tractament cada cop era més uniforme i que poder veure la realitat d’una altra manera a través dels mèdia cada cop més difícil.

El professor, després de donar el seu vist-i-plau a l’opció, ens va avisar que potser hauríem de recórrer a l’hemeroteca si no es donaven notícies actuals, però ETA fa setmanes que torna a encapçalar espais informatius. Canvis d’opinió en l’esquerra abertzale, la detenció de pressumptes membres d’ETA a Girona o la mort de Jon Anza són exemples dels nostres posts.

Portada ABC 21/3/10 - Kiosko.net

I precisament quan l’assignatura finalitza, i el bloc difícilment tindrà continuïtat (seguirem amb atenció llocs com media.cat o comunicacio21), resulta que apareixen dos casos brutals. Una foto difosa per EFE com a preludi, i el cas dels bombers catalans com a cirereta. Exemples de males pràctiques amb conseqüències importants per als seus involuntaris protagonistes i de fins a quin punt la ‘guerra informativa contra el terror’ pot prioritzar la immediatesa a la contrastació d’un fet. I, també, de com tot plegat es pot vendre com un espectacle més del circ anti-terrorista, sense fer autocrítica.

‘La deontologia convé saber que existeix però a la redacció, a l’hora de la veritat, es va per feina’, s’acostuma a dir als principiants. Si el paper dels mitjans no és investigar i conèixer la veritat més enllà de la fe cega en fonts oficials i els seus objectius, però, potser no anem bé.

D’acord. Errors com els citats no han costat la vida de ningú. Ara bé, l’origen de ‘danys col·laterals’ en guerres com la d’Afganistan és finalment la informació, desconèixer quin és l’objectiu militar. Poca broma amb jugar-hi.

+ Gara, sense ser un referent deontològic, explica el cas dels bombers als mèdia: ‘De la equivocación policial a las chocantes interpretaciones de los medios españoles’. Parlar català com a indici (simbòlic) mereix un post.

+ Editorial de Vicent Partal: ‘La diferència‘ (22/3/2010)

Roberto Manrique: “Cal protestar quan algú utilitza explicacions pròpies dels etarres”

El portaveu de l’ACVOT critica el secretari general d’ERC, Joan Ridao

SANTI SAGALÉS, 14 de maig [NOTÍCIA UNIVERSITAT]

Roberto Manrique, portaveu de l'ACVOT

Actualment Roberto Manrique és, a més de portaveu, el responsable de l’àrea socio-assistencial de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT). Acumula 20 anys dedicats a aquest tipus d’associacions. A Manrique no li agrada que defineixin la seva organització com a lobby polític, si bé defensa que aquestes “puguin jugar el seu paper” en allò que els afecta.

En el marc d’una roda de premsa celebrada a la Facultat de Comunicació, Manrique va voler realitzar uns aclariments previs als periodistes presents, en aquest cas estudiants de Periodisme polític.

En primer lloc, el portaveu va criticar el secretari general d’ERC, Joan Ridao, per haver manifestat dies enrera que el pacte de govern “antinatura” del PSOE i el PP a Euskadi “dóna ales al terrorisme”. Segons Manrique, dites declaracions són condemnables, perquè “cal protestar quan algú utilitza els mateixos argument que emprats per etarres davant els judicis”.

Tot i que Manrique no va parlar de cap acció judicial, un dels arguments de l’Audiència Nacional en el macrosumari 18/98 obert a entitats i associacions de l’esquerra independentista basca, s’ha basat precisament en la “coincidència de finalitats polítiques” entre ETA i els qui reclamen la independència d’Euskal Herria. Associacions i persones d’ideologia ben diversa han criticat aquestes comparacions, com el Grup de Periodistes Ramon Barnils, perquè deriven en arguments judicials contra idees i no contra fets.

En segon lloc, el portaveu de l’ACVOT va definir com un eufemisme aquells titulars informatius que contenen el subjecte “les víctimes” en lloc d’especificar l’associació o associacions concretes. Manrique va denunciar així que “aquesta generalització és manipulació informativa” que certs mitjans fan amb aquest col•lectiu de persones, “ampli i plural” segons ell.

Fetes aquestes dues declaracions prèvies, va poder començar el torn obert de preguntes, si bé el focus d’atenció es va mantenir majoritàriament al País Basc. Sobre la Llei de partits, que permet la il•legalització de Batasuna i deixa sense representació prop de 100.000 electors, Manrique va limitar-se a dir que “la llei és la llei, també pels presos d’ETA que es beneficien de la reducció de la seva pena”. Un veterà periodista es va encarregar d’apuntar a l’entrevistat la generalització de dita llei, mentre que minuts abans ell demanava no fer el mateix amb les víctimes del terrorisme.

Per al portaveu de l’ACVOT, el conflicte basc sembla simple d’explicar, si bé difícil de solucionar; res a veure amb el cas d’Irlanda, que “és, sobretot, una guerra religiosa”. “Jo no aniré a matar un veí de la Vall d’Hebrón, perquè no demani la independència del meu barri de Sant Martí [...] Impedir que algun boig utilitizi una pistola, però, mai es podrà evitar del tot”, va dir. Interrogat sobre una de les darreres polèmiques, els ajuts públics del govern basc als familiars de presos dispersats en presons d’arreu de l’Estat, Manrique va respondre amb una pregunta: “Els importaba als pares dels presos saber on era el seu fill quan havien marxat de casa per militar a ETA?”.

L’altre tema estrella va ser l’escissió de l’Associación de Víctimas del Terrorismo (AVT) que els creadors de la posterior AVCOT van protagonitzar l’any 2003. Manrique va denunciar que l’actual junta de l’AVT, liderada per Lucas Alcaraz, “no té res a veure amb les víctimes, sinó que fa política amb elles”. Suggerir això en una entrevista al diari El País li va causar precisament l’expulsió de l’AVT, després de 13 anys treballant-hi.

En termes positius, Manrique va anunciar que el juliol de l’any vinent tindrà lloc la presentació de la nova Llei integral d’assistència a les vícitmes del terrorisme. Aquesta, hauria de representar avenços significatius com reconèixer les tortures psicològiques o bé les víctimes d’atemptats fora de l’Estat.

Finalment, l’entrevistat es va mostrar partidari de detencions preventives, allò que l’analista Michael Ignatieff ha anomenat el mal menor: la possible retallada de llibertats individuals en pressumptes casos d’amenaça terrorista. Un debat en auge als EUA després dels atemptats del setembre del 2001, que per Manrique sembla tenir fàcil resposta: “Si detenint 30 persones, tot i que finalment totes menys una siguin innocents, acabem tenint un culpable i podent evitar atemptats, l’acció policial és bona”.

El problema, però, és que sovint no parlem de detencions sinó de tortures com les practicades per l’exèrcit dels EUA a Guantanamo, o fins i tot de ‘morts per equivocació’ (danys col·laterals?), com la del jove d’origen brasiler Jean Charles de Menezes a Londres. A casa nostra,  el barri barceloní del Raval s’ha fet famós per les detencions de veïns d’origen paquistànès per suposada vinculació al terrorisme islamista; detinguts, sovint per error demostrat. La pregunta difícil remet al tòpic sobre l’abús de poder: “Qui vigila al vigilant?”

Article recomanat: Així de salvatge, de David Fernàndez

Més que 1.000 paraules?

El poder de la imatge sembla un paradigma de la societat de masses i l’espectacle en què vivim. Els nostres sentits semblen cada dia més entregats a la cultura visual, i la nostra experiència, viscuda o mediada, també. Poca gent defensaria que el poder de 1.000 paraules val més que una imatge.

S’entén la comunicació de masses com un procés de transmissió de continguts simbòlics. Aquesta definició la tenen ben apresa els terroristes d’Al Qaeda, que saben que ‘la batalla de l’11-S’ la van guanyar gràcies a la difusió d’unes imatges. I els EUA, segurament, no guanyaran ‘la guerra’ fins que no arribin les imatges de Bin Laden derrotat.

Portada NYTimes 12.11.01

Sense cap voluntat d’establir més lligams dels que explicita aquest post, el conseller català d’Interior, Joan Saura, també sap que unes imatges han exercit de símbol en la memòria de molta gent i, en darrer terme, han deixat al descobert moltes vergonyes i contradiccions. Saura és llest -sap que són unes imatges allò que li ha fet molt mal- però no tant -hi ha mitjans privats i certes garanties períodistiques, tot i que es vulnerin sovint-.

El terrorisme necessita el missatger; de fet, algunes persones diuen que donar cobertura a les accions d’aquests grups organitzats no fa altra cosa que afavorir els seus interessos. I és el missatger (Tv3 perquè pot) qui qüestiona Joan Saura, que sembla preferir que la realitat s’amagui quan és contrària als propis interessos. Terribas respon.

Finalment, una fotografia de collita pròpia. Aquesta sí, val més que 1.000 paraules, sobretot si qui les ha de pronunciar és el seu protagonista -res a veure amb Obama-.

La ‘premsa d’Estat’ també s’uneix contra ETA [Seminari Actualitat]

La fi d’ETA, una organització armada amb mig segle d’història, sembla més aviat un déjà vu, una nova promesa del govern de torn. La seva existència recorda una de les anomalies que ni el franquisme ni la posterior transició espanyola han pogut solucionar, i per aquest motiu eliminar ETA i tot el seu entorn ja fa molts anys que és una raó d’Estat.

Més recentment, després del trencament de la treva i el fracàs de les últimes negociacions del govern socialista, el consens al voltant del setge policíac i polític contra els terroristes i l’esquerra independentista basca s’ha intensificat.

Però aquesta és una batalla també política en clau espanyola, i com en la resta de conflictes, l’espai entre la guerra psicològica i la realitat sovint és difícil de conèixer. En aquest escenari els mitjans són actors polítics. Pocs parlen ja de diàleg en les seves informacions, i sovint alguns obliden  la pressumpció d’innocència dels detinguts o no qüestionen la veracitat de les fonts policials i governamentals.

Tots els diaris, això sí, semblen reflectir els interessos del seu mitjà i tenir una estratègia informativa. Davant un mateix fet, noves informacions al voltant de la detenció del pressupmte cap d’ETA Uriarte dissabte al vespre, les portades d’ahir dilluns dels dos líders de la premsa de Madrid semblaven prou iguals. El diari de referència, El País (EP) va dedicar notícia principal i la foto gran; El Mundo (EM), notícia principal, compartida però amb un nou episodi de la seva guerra particular en defensa del castellà -aquest sí amb foto inclosa-.

Portades dels diaris El País i El Mundo 20/abril/09

No obstant, els continguts presentaven diferències grans: el titular de EP era ‘El jefe de ETA preparaba un atentado para recibir al Gobierno de Patxi López‘, molt similar al de El Periódico de Catalunya, mentre que EM titulaba ‘Rubalcaba dice que en ETA se discute si se debe seguir o no’. Dos titulars que possiblement amaguen processos de producció diferents, si bé els textos de les portades del dia anterior eren molt similars.

EP fonamenta aquesta notícia principal en fonts policials, gràcies a les quals obté molts detalls dels fets i una interpretació plausible. EM, en canvi, basa la informació de portada en la roda de premsa del ministre de l’Interior espanyol, Alfredo P. Rubalcaba.

El diari EP té informació exclusiva i un cop més s’ha avançat? Sembla que sí: EM, finalment, actualitzava ahir al vespre la informació i la hipòtesi de EP, després d’una nova roda de premsa del ministre Rubalcaba a Londres. Les causes: segurament una millor xarxa de fonts policials, i possiblement afinitats ideològiques i estratègiques entre el govern socialista i l’emblema del grup PRISA. Però, també a Madrid i lluny de l’òrbita de l’esquerra, el diari ABC es va avançar al diari progressita Público.

Més enllà de la informació i el posicionament ideològic, però, el consens sobre la necessitat d’acabar amb ETA i la defensa del marc constitucional entre els diaris de Madrid és elevat. Per un moment, i a diferència dels atemptats de l’11-M, sembla que en aquesta lluita contra el terrorisme, com al Congrés, ‘el color polític’ de la premsa també desapareix.

Portades dels diaris Avui i Gara 20/abril/09

Finalment, dos diaris nacionals  com l’Avui i el Gara no només poden ser definits com a regionals des de la capital de l’Estat, sinó també ‘titllats de desviats’. El primer, per minimitzar la informació de la detenció i el segon, molt més lluny, per ser ‘una eina més al servei d’ETA’. Curiosament, el Gara parla de mutisme policial, mentre que El País ho sembla saber gairebé tot!