Una multa contra tots

Avui 11 de maig diversos blogs i pàgines webs publiquen un editorial conjunt de suport a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) que reprodueixo tot seguit:

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

L'Octubre, un far cultural al cor de València, amenaçat pel PP

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Avancem com a poble, però massa sovint sembla que Camps i companyia han llegit i rellegit millor que nosaltres mateixos Joan Fuster. ‘O ens recobrem amb la nostra unitat, o serem destruïts com a poble’. O bé: ‘Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres’. Al Principat, molts continuen fent com si la cosa no anés amb ells. El nostre deure, canviar la mentalitat dels qui estimen la cultura catalana i no menyspreen tot el que ve del sud per altres interessos.

+ #sensesenyal (Twitter) a #hihasenyal (carrer) per TV3 al País Valencià

+ Documental ‘Una relació sense senyal‘, 30 minuts

+ Realitat i ficció al País Valencià

Lliçons de periodisme (local)

Diumenge 31 de gener. Vuit mesos després d’estrenar-me, finalitza la meva primera etapa com a periodista en un diari local digital. Encara amb sentiments contradictoris per una decisió personal, recordo que sóc un privilegiat: he pogut treballar part d’aquest temps descobrint algunes alegries i misèries que acompanyen avui aquest ofici.

El marc geogràfic, comarcal, una bona metàfora del que semblo intuir dels mitjans de comunicació nacional i internacional. L’espai del diari, la xarxa, un món nou però real i molt competitiu, on l’alè dels lectors és encara més present. Aviat la frustració per no arribar als perjudicats per la clivella digital serà mínima. I el mitjà, una iniciativa molt jove i una perspectiva fresca, que en menys d’un any esdevé referent, però que encara sura mirant de trobar el seu encaix, especialment en clau econòmica (és gratuït), en un entorn cultural 1.0 com pocs a Catalunya. I jo, jove i sense experiència, però no imbècil, un binomi que molta gent -polítics al capdavant- no acaben de superar.

Mirant enrera i fixant-me en el suposat referent informatiu d’aquest entorn em vénen frases de Ramon Barnils al cap. ‘Vivim en un món de rocs on triomfen els destralers’. Un setmanari històric que multiplica per cinc els recursos humans i els ingressos publicitaris del diari on he treballat, però que alhora divideix per la mateixa xifra la qualitat periodística de les seves edicions. Les mateixes cares, la mateixa caspa, i les mateixes relacions promisqües enfocades a perpetuar el model de La Vanguardia, un model d’èxit empresarial… que no sempre coincideix amb èxit periodístic.

O bé: ‘Periodisme d’investigació? És que n’hi pot haver cap altre?’. Aquesta queda molt lluny. El mal ja no és la mandra a aixecar-se de la cadira, sinó fins i tot a agafar el telèfon i trucar. Quan el deure de les notícies pròpies i la informació d’interès es converteix en heroisme, sembla obvi que cal canviar de referents. Per sort, no tothom del gremi és així. Alguns sí que són herois anònims -valgui el tòpic- per creure com ningú en la informació local i la seva feina. Sovint la ràdio sembla un baluard i una pedrera màgica.

És clar que res passa perquè sí. Termes com control polític o esperit crític no acostumen a arribar al terreny de la pràctica periodística, però precisament perquè la cort local ja s’encarrega d’impedir-ho. La publicitat institucional, oxigen en temps de crisi per al periodisme local, sempre sap distribuir-se segons el grau de literalitat de les notes de premsa, les declaracions al voltant d’una compareixença oficial o bé en una conversa amistosa. Que el periodista treballa amb continguts simbòlics s’aprèn ràpid, perquè ben aviat se n’adona que les quotes que tenen per exemple els dissenyadors gràfics s’han de guanyar de valent en el cas dels mitjans privats.

No obstant, Internet ajuda a l’optimisme. Han caigut i cauen molts murs, segurament amb més soroll que no pas els que s’alcen. La trampa de la gratuïtat, els rumors o bé la propaganda embolcallada d’informació que mira de fer-se notar com mai, paraula de Terribas, no poden amagar casos d’èxit. Malgrat les dificultats i dobles esforços, la qualitat obté el premi dels lectors, i la cultura publicitària (privada) ho acabarà reconeixent. Es pot competir periodísticament com mai hauria estat possible amb grans empreses, i els ingressos necessaris per sobreviure són possibles o ho seran aviat. Una bona notícia per al periodisme local i nacional a casa nostra. Aprofitar l’escletxa, una responsabilitat… i un repte que engresca.

Temps i voluntat

Pocs tòpics tan certs com el que ens diu ‘el temps és or’. La forma com estructurem el nostre temps acaba determinant moltíssims aspectes. Per exemple, el nostre grau de felicitat al final del dia i, per extensió, al llarg d’una vida. Potser un bon indicador de tot plegat és l’adhesió (o no adhesió) a les diferents rutines que ens ocupen. Una de les lluites més importants sembla, doncs, decidir el nostre temps: poder fer cada dia allò que ens ve de gust i amb qui ens ve de gust. Tan important com inassolible plenament. Tot i així, poder canviar el guió ha de ser possible; no ignorar el context, però mai ser víctimes de l’autojustificació (no tinc més opció, cal resignar-se).

D’exemples tan individuals com col•lectius no en falten. Viure sense interferències externes és un desig de moltes persones i nacions i, per a moltes d’elles, no s’entén l’una sense l’altra. Molts catalans esperen, com deia Ovidi Montllor, l’arribada d’un dia que durarà anys. Tot un exemple, l’Ovidi, de llibertat i coherència.

Crònica republicana d’un poble

Biel Majoral presenta al Tradicionàrius de Barcelona el seu últim treball

Jordi Gabarró. Barcelona. 31 de gener de 2009. CRÍTICA, UPF

Era el plat fort d’un cap de setmana dedicat a les Illes. Biel Majoral (Algaida, Mallorca, 1950) va presentar ahir la nit el seu tercer disc en un auditori del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) ple de gom a gom. Segons ell, unes Cançons republicanes (Blau DiscMedi, 2008) “de lluita i d’esperança, per a fer memòria de la II República, la Guerra Civil i el franquisme”. Un treball col·lectiu on es dóna veu amb cançons i poemes a diferents autors catalans que “no van fer el joc als franquistes ni es van inhibir, sinó que es van comprometre amb la llibertat”.

Amb motiu del 75è aniversari de la II República, l’espectacle s’havia estrenat a Santa Maria, continuant en altres indrets com Vilafranca del Penedès, Prada o la pròpia Universitat de les Illes, on treballa com a professor de llengua catalana. Dalt l’escenari, Majoral com a presentador i cantant, acompanyat dels rapsodes Antoni Artigues i Antònia Font, Delfí Mulet (guitarra i veus) i Jordi Majoral (guitarra elèctrica). Després de la presentació d’un DVD sobre la popular festa de Sant Antoni d’Artà, la crònica republicana podia començar.

La proclamació de Macià va precedir dues cançons de Pere Capellà, un mestre algaidí, com Biel Majoral, que exemplificava l’alegria d’una generació. Símbol d’un dels pilars del canvi republicà, l’educació, i del combat contra el conservadorisme. Cançons republicanes, que titulen el disc, i Jo sóc català, que amb Majoral cantant amb força “Estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat” va emocionar el públic. República, sí, però catalana -per si algun despistat pensava en la tricolor-.

Però l’esclat de la guerra l’any 1936 va acabar amb aquesta il·lusió. Torn per a poemes musicats escrits l’any 1937: Adéu Amor (de Miquel Àngel Colomar, escrit des de la presó), Torno de l’altra nit, en temps de guerra (Agustí Bartra), Quin fred al cor, camarada (Joan Oliver). I la posterior victòria i repressió del bàndol insurgent als anys quaranta: Corrandes d’exili (també de Joan Oliver, Pere Quart), La ciutat llunyana (Màrius Torres), Els exilats (Miquel Forteza), Així arriben els vençuts, i Oli i més oli (reprenent Pere Capellà), Glosat (Pere A. Serral), Judas i la Primavera (Blai Bonet) o Cançonetes (Biel Majoral). També l’estat d’ànim dels assistents va canviar.

“I una fosca nit franquista que no atura els poetes que enllacen amb la il·lusió de Pere Capellà i adapten la paraula a la resistència”. Versos com “dansaré sobre la teva tomba” (Palau i Fabre), “L’Estel, que fou ma guia, me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrancarien” (Miquel Ferrà), o la “puta paparra [de l’església]” (Brossa), recitats amb ràbia i potència per Artigues. Però la foscor continuava. I dedicada a Puig Antich, “quan Franco encara tenia ganes de matar”, Majoral va cantar el seu Temps, temps, temps.

Fins que va arribar el Final! de Brossa, la mort de Franco: “Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa, una abraçada, amor, i alcem la copa!” I el també brossià casc militar penjat d’una escombra, que havia presidit tota la representació, estavellat al terra.

I més. A dues veus, els dos artífex de l’espectacle, Artigues i Majoral. Una parella extranya: l’un amb posat despreocupat i cabells llargs, l’altre més seriòs i amb detalls polits. També, ells dos, referents –vells i vius- de la cultura catalana. “Així Biel, mirant el sol”. “Així Toni. Sense doblegar els genolls”. “Com no es dobleguen” altres referents: “Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Ramon Barnils, Miquel Baucà, Brossa, Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Màrius Torres, Josep Palau, Tísner, Coromines, Salvat-Papasseit, Pere IV, Xirinachs, Toni Roig, Ramon Llull…” “Ni jo.” “Ni tu!” “Ni molts!”. “Ni molts!”.

Final d’una comunió de memòria col·lectiva entre públic de totes les edats i racons dels Països Catalans, tot i una notable colònia mallorquina. Tots amb vincles antropològics previs a la funció, però sense desmerèixer la qualitat i ritme ben travat dels artistes. Un missatge subjectiu i sense embuts, com el final de Majoral. La paraula encara com a eina de denúncia compartida d’una generació. “Potser pensàveu que tot va canviar? Avui la república és necessària i cal trencar l’herència franquista dins i fora de les escoles”. Premonició, potser, d’una futura segona crònica per a fer memòria de la mort del dictador fins als nostres dies.

+ “La República és necessària” (Vilaweb)