Escòcia, amb mirada catalana

El procés d’Escòcia encara espera desenllaç definitiu, malgrat que el “no” va guanyar el referèndum sobre la independència. L’#indiref del 18 de setembre de 2014 manté la relació entre Edimburg i Londres, però les promeses d’última hora de Cameron i cia. encara no s’han resolt i, per tant, tampoc l’encaix a curt termini de la nació escocesa.

El “yes” va fregar el 45% i no va aconseguir fer realitat l’onada de canvi dels últims dies. La gran campanya de “Yes Scotland” va causar molts nervis finals no només als defensors del “No, thanks” (Better Together), sinó també als de l’stablishment, amb la Unió Europea al capdavant. La Devolution del 1997  va permetre recuperar el govern propi, superar el fracàs del referèndum fallit del ’79, i veure l’emergència de l’SNP, com explicava en aquest post, però el creixement de l’independentisme no ha pogut guanyar a les urnes.

Sí a la devolution, The Herald 12.10.97

Entre les claus, com més edat menys tendència a rebutjar el sí en un país envellit. Els avis van truncar la il·lusió dels néts i els joves, s’ha destacat. I davant les incerteses de qualsevol canvi, el pragmatisme i la prudència es van imposar al cor a l’hora d’escollir opció, malgrat que el cap té raons sòlides per intentar fer camí lliurement. Brussel·les sí, però via Londres encara, tot i l’euroescepticisme de la capital anglesa, amb un possible referèndum sobre la UE a la vista. “Cameron is part of our future if we say no”, com destacava aquest adhesiu.

Amb mirada catalana

La (ciència) política és complicada i la política comparada encara més, tot i que el referèndum d’Escòcia hagi fet emergir analistes de sota les pedres, als quals m’hi sumo amb aquestes línies. Per motius professionals vaig tenir l’honor de poder viure el referèndum, els tres últims dies, a més de poder conversar-ne amb voluntaris del sí, sobretot.

El paper de la campanya “Yes Scotland” ha sigut extraordinari. Una mostra de la força de la societat civil organitzada, que desborda el mapa de partits amb l’SNP al capdavant, per mobilitzar milers de voluntaris -uns 30.000- molt motivats i actius. En diverses ocasions, una organització autònoma i transversal, amb l’objectiu molt clar, que em va recordar les consultes populars catalanes sobre la independència. Res a veure, doncs, amb el tòpic permanent que el procés escocès neix i es manté com a model top-down impulsat per un únic partit, l’SNP de Salmond.

Tot i això, el resultat de les urnes va reflectir finalment un procés jove i incapaç de rebatre davant la majoria d’indecisos les promeses d’última hora de Londres. Una lliçó ben clara de la complexitat del comportament electoral d’un referèndum on, seguint les paraules del professor David McCrone , mai cal menysprear el poder d’un estat. O, en un altra lectura, de com el poder de la por al canvi es pot imposar a la il·lusió d’acabar amb la dependència, per insatisfactòria que sigui.

Alguns enllaços d’interès:

• Albert Olaya – blog Estats
• Per què el no d’Escòcia a la independència no afectarà Catalunya, David Martí a Sentit Crític
• Desmuntant Rajoy – Vilaweb, David Fernández a Vilaweb

El malson de Gaddafi

Fugint de les novetats editorials, recupero una llista de títols pendents. Trio Al país dels homes (Ed. La Magrana, 2007), el debut de Hisham Matar (TW i FB). No decepciona. Mereix fer costat a títols com L’imperi de Kapuscinski. El protagonista és un nen, Suleiman; com al també recomanable El fusell del meu pare de Hiner Saleem. Al país dels homes retrata les nits més fosques de la Líbia de Gaddafi, als anys setanta. Aquest pot ser-ne el resum.

Un nen camí d’una mesquita a Benghazi, el març del 2011 / Suhaib Salem-BRQ

Del sistema repressiu a l’herència religiosa, l’univers personal del protagonista és narrat magistralment, amb totes les misèries, alegries i contradiccions de la infantesa i del conjunt d’aquella societat, com mostra el següent fragment:

«Les paraules de la mare em van deixar tocat; perquè la veritat era que sí que tenia un lleuger setniment de culpa quan estava sol amb Kareem. Tenia raó, una certa tristesa li havia penetrat als ulls el dia que es van endur Ustath Rashid, però no era la tristesa de l’enyorança, era la tristesa de la traïció, la tristesa silenciosa que provoca l’abandonament. O almenys això és el que sembla ara. Kareem es va tornar més callat -sempre estava callat, però no d’aquella manera- i no volia participar en cap dels nostres jocs. En comptes d’això, es repenjava en un cotxe del voltant mentre nosaltres jugàvem a futbol al carrer, mirant-nos d’una manera que em feia sentir molt lluny d’ell. Quan passava allò em venien ganes que tornés el Comitè Revolucionari i aquesta vegada s’endugués el meu pare per tal que fóssim iguals, units de nou per aquell misteriós lligam de sang que, fins aquell dia, havia semblat un avantatge.»

 

 Una aproximació a la dictadura líbia, al passat, que ajuda a entendre el procés de l’anomenada primavera que va enderrocar Gaddafi en aquest país. Segurament la protagonitzen Suleimans que s’han fet grans. El llibre també ajuda a comprendre’n les principals cruïlles o divisions socials i les dificultats per bastir uns nous fonaments.

Segurament, els líbis més vells mai van creure que el curs de la història canviaria tan ràpid dècades després. El següent és un diàleg ben simbòlic:

-No t’amoïnis, Rashid no cantarà.

– No em mamo el dit, jo. Sé de què és capaç aquesta gent.

-He passat per davant de la universitat amb cotxe. Els estudiants s’han apoderat de tot el campus i han penjat cartells a les finestres: No estem en contra de la revolució, estem en contra dels extrems de la revolució. Autonomia per a la unió d’estudiants. Aquests eslògans estan inspirats en els nostre fulletons.

Em vaig imaginar la mare agitant la mà a l’altura de l’orella com acostumava a fer quan no estava d’acord amb alguna cosa que sentia, perquè Moosa va afegir:

-Um Suleiman, no siguis tan cínica. Estem vivint un moment fascinant. Tot pot canviar.

-Núvols -va dir-. Núvols i prou. S’ajunten i després marxen. Què us penseu, que quatre estudiants colonitzant la universitat ensorraran una dictadura militar? Per l’amor de Déu, si fos tan fàcil ho hauria fet jo mateixa. Ja vas veure què va passar fa tres anys quan aquells estudiants van gosar parlar. Els van penjar. I ara estem condemnats a tornar a reviure aquella història una altra vegada. Estúpids somiatruites! I animar-los a fer-ho és estúpid i irresponsable.

– La nostra obliagació és denunciar la injustícia.

+ «Al país dels homes», comentari de Lluís-Anton Baulenas a Público

+ Entrevista a Hisham Matar, World Book Club de la BBC

‘Lluitava amb el somriure’

Perpinyà, 8.11.2008

Diumenge, després de saber una notícia tràgica, em va venir al cap, una vegada més, la mateixa reflexió: Per què els “imprescindibles”, segons Brecht, sempre se’n van més d’hora?  Com ha descrit una amiga, en ‘Cala’ lluitava amb el somriure. Així el recordo i recordaré; per això m’he decidit a homenatjar-lo amb una foto. Com expliquen Hervé Pi, Feliu Ventura o Aleix Renyé, tothom qui el va conèixer està de dol. Molts més dels que volen i diuen. Són els qui treballen incansablement per un país lliure i millor; ni esquarterat ni a qualsevol preu, com ell ens va alliçonar sàviament, tendrament.

* “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons; n’hi ha d’altres que lluiten un any, i són millors; n’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons; però n’hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles” (Bertolt Brecht)

Crisi i periodisme

Diumenge 27 de novembre de 2011. TN migdia de Tv3. Una entrevista imprescindible a Josep Fontana sobre la crisi econòmica i un reportatge (minut 20.40) de context sobre la crisi del periodisme signat per Sílvia Heras, i complementat amb una 1a peça de Carles Costa sobre ètica periodística al Regne Unit. Imprescindible relacionar-les totes dues. “Ho volem ben fet o ho volem ara?”, pregunta Paddy Coulter, qui també explica que un estudi recent de la Universitat de Cardiff conclou que només el 12% de les notícies analitzades eren històries pròpies.

Hores més tard, al vespre, s’emet “El negoci del deute“, un documental de 30 minuts. Això sí, un programa setmanal, un oasi enmig del desert televisiu. I mentrestant, l’autoproclamat govern dels millors i anomenat dels nacionalistes catalans retallant el pressupost d’aquesta TV pública; tisorada gran de servei públic i de tot un símbol de l’era pujolista. “Volem un mirall trencat?” es preguntava Mònica Terribas l’octubre passat.

+ Article: “Política audiovisual i construcció nacional“, Joan M. Tresserras, Ara

20N: cal celebrar res?

Votació en una consulta sobre la independència / 25.4.10

Efecte previsible i càstig brutal del vot econòmic per als hereus de Zapatero: prop de 5 milions de desocupats a l’estat, 4,3 milions de vots perduts. Als Països Catalans, però, també tsunami blau: 36 de 88. Finalment, doncs, unes eleccions espanyoles (resultats) tenyides de blau arreu de l’estat excepte al Principat de Catalunya -també domini dretà, això sí- i al País Basc -amb Amaiur, en canvi, superant la dreta autòctona-. Crits de ‘Viva España’ al carrer Gènova de Madrid i ‘Independència’ a l’Hotel Majestic de Barcelona… i que continuï l’espectacle!

A casa nostra, hi ha qui interpreta cofoi una mena de resistir és vèncer: que malgrat la majoria absoluta de Rajoy al Congrés, el mapa no és uniforme. Sens dubte, no diré que una menció d’aquesta diferència al NYTimes no és simbòlica. En el cas de CiU, és clar, l’alegria és doble perquè es defineix com a victòria històrica el ‘sorpasso’ fet al PSC-PSOE i el trencament del tradicional vot dual (bé, llàstima, de la província de Barcelona). Rubalcaba perd… i Chacón ja ho veurem si precisament no n’acaba traient profit. Ara, per algú del PSC amb perspectiva centrada a Catalunya, pinten bastos.

L’alegria moderada d’ERC-Rcat és precisament per això, perquè aturada l’hemorràgia d’un cicle electoral nefast ara és possible una mica d’optimisme. Encara que els agafi a peu canviat en un moment històric que està capitalitzant CiU, la seva esperança és créixer, com ha fet ICV-EUiA. Alegria justificada és la de Compromís al País Valencià, que tindrà veu i més presència mediàtica (d’entrada més d’11 segons en el pròxim debat electoral); tristesa en la coalició PSM-IV-EXM-EQUO per cap diputat, malgrat superar el 7% de vot a les Illes. Cal afegir res de la sucursal gestionada per Sánchez Camacho? ‘Todo por la patria… i por Rajoy’, així que el rànquing català és una anècdota i a esperar premis en forma de nomenaments i càrrecs a la seu central. Com farà Rita Barberà, tot i perdre uns 20.000 vots a la ciutat de València.

Portes enfora

Els populars catalans segur que també jugaran un paper clau en el nus del capítol del pacte fiscal. La traducció política de l’alegria de Duran, Mas i cia. al balcó del Majestic per guanyar a Catalunya i fer ‘el triplet’ és qüestionable. El contrast amb el poder gairebé absolut (prèvia aprovació del duet Merkozy i cia.) del seu interlocutor per rebaixar les demandes catalanes és obvi. I la necessitat política de Rajoy per satisfer-les secundària.

Així, els resultats avalen CiU però ja veurem com gestiona les expectatives creades perquè la seva força actual se li pot acabar girant en contra. Sempre, és clar, que parlem de més ambició nacional i complir promeses electorals. Per tant, també de què faran els altres. Per exemple, el nou PSC per venir i la nova ERC, que voldrà fer un revival de la millor època de Carod i posicionar-se com l’antídot contra una nova versió de l’absolutisme de Madrid. De fet, allò important és vendre el producte i la qualitat sempre és relativa al que pugui oferir la competència.

Així, doncs, què tenim? Penso que tenim un país de votants que al Principat confien més en vaques sagrades com Duran i Lleida mentre que al País Valencià i a les Illes, no gosen sortir del bipartidisme PPSOE malgrat el que ha plogut (per frustració, corrupció i incompetència, per exemple). I penso que tenim, sobretot, un país de gent que vota amb la pinça al nas o no vota: creixement de l’abstenció (el 36,5%sumada amb vots blancs i nuls) i la desconfiança arreu, per les poques esperances de canvi a curt termini i la dependència dels anomenats mercats, que són els qui tallen el bacallà i demà obriran sumaris informatius. En resum, tenim un model de doble dependència (de Madrid i dels guies econòmics de Brussel·les). Un país que retallarà més i que, per exemple, és previst que pugui eixugar ben poc l’espoli fiscal.

El mal menor? Les impostures no són eternes i hi haurà moviment. La frase “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un d’esquerres” la majoria de catalans no la tenim interioritzada i ens movem per flamarades i gestos reactius ‘contra la dreta espanyola’. Rajoy potser fa el mateix que el seu predecessor però diria que hi haurà qui despertarà una mica de l’oasi autonòmic català, també portes endins.

+ Molt recomanable una vegada més seguir el recompte i les valoracions via Twitter: #20N, #eleccions20N… Això sí, sense seguir la munió de militants, simpatitzants o professionals a sou que es dediquen a fer propaganda (informar?) pel boc gros i sense pausa (per xafardejar-los de tant en tant, res com crear una llista fora del ‘timeline’). No només els polítics ‘piulen’ cada 4 anys.

+ Enllaços ‘especials 20N’: Ara, 324.cat, Nació Digital, Vilaweb, El Temps, El Punt-Avui 

+ Article ‘Amunt, que fa pujada‘, de Marta Rojals a Vilaweb

El #20N a Igualada i l’Anoia

Sobre els resultats electorals a Igualada (oficials i Twitter #20NIgd) i l’Anoia (veure taula anoiadiari), en resum, una tendència molt similar a la del Principat. En concret, a Igualada, continuïtat amb les eleccions prèvies -municipals i autonòmiques-: CiU (+12,5% vs. 2008) fent el ‘sorpasso’ al PSC (-18,5), PP +2,5, ERC -1 i ICV +1. A l’Anoia, destacar feus socialistes inexpugnables com Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Cabrera d’Anoia; el descens de la PxC d’Anglada en una comarca amb molt atur; o rècord electoral del PP (millorant l’any 2000), de CiU (millorant el 1993) i d’ICV-EUiA (superant els 3.000 vots).

+ Resultat general Igualada; Resultats per meses electorals

País i model

Alegria al PP català. 7.6.2009

‘Ara ve un nou cicle electoral i els catalans són l’esperança del Partit Popular per guanyar les eleccions generals a Espanya’. 7 de juny de 2009. Alícia Sánchez Camacho, joiosa, proclama que el Tripartit català s’esgota i, en canvi, el PP comença la seva cursa triomfant per recuperar el poder a Madrid, l’objectiu de la sucursal de Barcelona. Ho fa després de conèixer els resultats d’unes eleccions al Parlament Europeu i envoltada de cava, però el seu vaticini va camí de fer-se realitat el proper 20 de novembre (Twitter).

La premsa catalana ens explica que molt a prop de CiU, que podria superar els 10 actuals, i cada vegada més d’un PSC en caiguda lliure, que perdria al voltant de 10 de les 25 cadires actuals. ERC podria mantenir els 3 diputats i ICV créixer, mentre que una sorpresa important pot ser l’entrada de la coalició valenciana Compromís amb un diputat i, d’altra banda, la campanada d’Amaiur.

Afectarà decisivament el nostre benestar el resultat final d’aquesta mena de rànquing de diputats catalans a Madrid? Tenir-hi veu i presència mediàtica pot ser positiu per a un partit, d’acord. I per als ciutadans que representa és realment així? Si la resposta és no, tan estrany és que creixi l’abstenció, fins i tot entre independentistes que ja no veuen cap motiu per anar a les urnes diumenge vinent? Llegiu ‘No els penso votar‘, de Jaume Claramunt.

Retorn al passat?

Cartell de CiU de 1982. Extret del diari Ara

Som davant d’un retorn electoral a l’any 2000, i Artur Mas i companyia han rebatejat el cove com a ‘pacte fiscal’. Aquesta és la seva estratègia. Avui, però, el directori europeu Merkel-Sarkozy gestiona amb mà de ferro la crisi econòmica, una excusa perfecta per fer realitat el consens de PP-PSOE per recentralitzar l’estat i reduir el pastís autonòmic. Per tant, podem esperar alguna millora estructural en aquest escenari? La distribució dels 47 escons de Catalunya (el 13,4%) al Congrés pot alterar si allà hi manaran uns o altres, difícilment com ho faran sobre nosaltres, hi hagi ministres catalans o no. El cost polític de la dependència espanyola en temps de crisi és doble. Hi ha qui celebra el corredor mediterrani com si no fos a les mans de Madrid dur-lo a terme.

Vaig néixer el 1982, l’any del Naranjito, aquella taronja que va fer de mascota al Mundial de futbol. Resulta que aquell any Duran i Lleida ja feia campanya al costat de Miquel Roca, un dels anomenats ‘pares de la Transició’ (acompanyat de Peces-Barba, Manuel Fraga…) Deu anys més tard, durant els Jocs Olímpics del 92 que també van jugar a vulnerar drets humans fonamentals, encara era massa jove per adonar-me d’aquest fals conte de la democràcia espanyola. Avui, malgrat els fracassos polítics de capítols com l’Estatut o un espoli fiscal que continua, sembla que res es mogui a nivell institucional. Això sí, ningú pot qüestionar la necessitat de la renovació política ni el creixement de l’independentisme.

Un país i un model

La previsible continuïtat del cost social de la dependència és desesperant. Fer bandera de defensar els interessos dels catalans al mateix temps que aquests pateixen com mai i no s’actua decididament és una contradicció.

Com es pot ser tan obedient per aplicar les retallades imposades per Madrid i Brussel·les i tan poruc per no plantar-se i exigir la fi immediata d’un l’espoli fiscal excepcional a Europa? Com pot fer-se càlcul polític d’una situació que ara mateix genera més de mig milió de desocupats al Principat, l’emigració obligada del jovent més ben preparat, l’augment de la pobresa a nivells molt preocupants…? No parlo d’un partit concret ni de demagògia electoralista i barata a cop de vídeo made in spin doctor. Em pregunto, si no és en aquesta situació, què ha de passar perquè un parlament es planti democràticament? Com pot ser que la nostra classe política faci com qui dia passa any empeny mentre la resta sovint no troba ni motius per somriure?

Sense autocentrament ni valentia per una renovació interna important, com pot la classe política catalana generar confiança? Comptat i debatut, el vot dual és un comportament ben normal; fins i tot els mateixos líders polítics catalans semblen sentir-se còmodes formant part d’un subsistema de partits dependent de l’espanyol. Tornant a Duran, de fet ell sembla sentir-se cofoi fent d’actor secundari de la política espanyola. Potser ell i bona part del seu gremi se senten satisfets amb el model neoliberal o neoconservador que Zapatero i Rajoy accepten i la resta és secundari, són danys col·laterals i la crisi ja s’acabarà un dia o altre. I sobre la corrupció, la partitocràcia i altres foteses, doncs: ‘Què vol que li digui? Ja se sap que a tot arreu…’.

A Islàndia van poder canviar el govern i el rumb, apostant per un model diferent al que els havia portat a la fallida (documental). Els catalans i les catalanes ara per ara no podem fer ni una cosa ni l’altra. Mentre no tinguem les claus de casa, la resta és xerrameca. I el nostre drama és que semblem entretinguts i obstinats a decidir mantenint el dret a decidir dels altres sobre nosaltres. Ni a decidir país, ni a decidir model ni a decidir quines interdependències internacionals.