
Mural al Bogside, Derry. 'Peace without freedom is not peace at all'.
El congrés internacional de pau celebrat el passat dilluns 16 d’octubre al palau d’Aiete de Sant Sebastià ha aixecat tot tipus de reaccions. Com en qualsevol conflicte polític això és ben normal, tot i que certes declaracions del PP espanyol o certes interpretacions de la premsa de Madrid hagin fet un ridícul d’abast mundial. De fet, allò important no són les reaccions ni el rebombori de fons, sinó si el procés de pau realment avança i es deixen enrere les causes que han alimentat durant anys la confrontació armada, per donar pas a una nova etapa basada en el diàleg. És a dir, allò que destaquen experts com Antoni Batista (Ara) o les cròniques de Dani Gómez i Martxelo Otamendi (Cat. Ràdio).
És evident, com diu el tòpic, que no hi ha dos processos de pau iguals, perquè no tenen lloc en societats ni en moments històrics idèntics. Ara, també és evident, com s’ha escrit aquests dies, que hi ha similituds notables entre el cas d’Irlanda del Nord o Sud-àfrica hi el del País Basc (Ara). No cal fer massa cas als qui neguen del tot qualsevol comparació, perquè són els mateixos que neguen un conflicte polític i, per tant, que calgui canviar res de l’escenari actual. Per exemple, treure de la presó Arnaldo Otegui, artífex del canvi de rumb de l’esquerra abertzale. Durant uns mesos he pogut viure de ben a prop el cas del nord d’Irlanda, des de Belfast, i conèixer una mica més tota la seva complexitat. No en sóc cap expert, tot i que en aquest vídeo repasso l’evolució des de 1998 a títol introductori.
Per això, si comparem 4 dels 5 punts que centren el contingut de l’acord de Sant Sebastià (comunicat a Vilaweb), 13 anys després crec que els avenços a Irlanda del Nord són notables: l’activitat armada no s’ha acabat però ara és de baixa intensitat, és una pau relativa molt allunyada del grau de violència política dels anomenats Troubles; el diàleg s’ha imposat a nivell institucional i entre la majoria de comunitats com a via per gestionar els problemes i els recursos; és evident que es manté una societat polaritzada culturalment i política, amb una dinàmica de ‘nosaltres’ i ‘ells’, i que la reconciliació és un camí de llarg recorregut, però els exemples de progrés són moltíssims en aquest sentit. Com el treball de ‘peacemakers’ menys mediàtics com Padraig O’Malley i líders comunitaris que treballen per consolidar la pau a la regió, o bé compartir l’experiència del nord d’Irlanda per altres situacions de conflictes polítics (post Fórum de les Ciutats en Transició).
Consentiment democràtic i voluntat política
En quart lloc i finalment, el consentiment democràtic com a única via per decidir el futur de la regió continua sent acceptat per totes les parts. La negociació multipartida va concloure en l’acord de Divendres Sant que només els ciutadans del Nord d’Irlanda poden decidir a les urnes l’estatus polític; si continuar dins el Regne Unit o bé reunificar-se de nou amb el sud d’Irlanda. La sobirania política és precisament la clau de volta del procés de pau d’Euskadi. La negociació d’Irlanda del Nord no va ser entre una nació dividida en dos estats diferents (França i Espanya) sinó entre una regió que pertany íntegrament a un estat (el Regne Unit), la meitat de ciutadans de la qual volen reintegrar-se en un altre estat, la República d’Irlanda o sud d’Irlanda. Ja ho hem dit, sempre hi ha diferències i aquesta n’és una d’important.

Mural al Bogside, Derry. John Hume, M. Luther King, Mare M. Teresa de Calcuta i Nelson Mandela.
No obstant, el que destacaria és la cultura democràtica i la voluntat de canvi. D’una banda, tan els governs de torn de Londres (Tony Blair i Mo Mowlam, secretària d’Irlanda del Nord) com el de Dublín (Bertie Ahern, present a St. Sebastià) van activar tota la maquinària diplomàtica, van acceptar i impulsar la mediació d’actors clau com el senador nord-americà George J. Mitchell (Principis Mitchell).
O bé, van consensuar que no s’oposarien a la decisió de les urnes dels sis comtats del nord d’Irlanda; a una consulta ciutadana, doncs, capaç de canviar l’estatuts polític de la regió. Des d’aleshores, la proporció entre unionistes i republicans es manté al voltant del 60% i 40% respectivament i el canvi és difícil a curt termini. Són unes xifres contràries a les de la comunitat autònoma del País Basc, en relació a la proporció d’unionistes i independentistes. Per això, potser el que fa més por a Madrid i explica moltes actituds és precisament el resultat de les urnes, com diu Batista a Vilaweb que podria passar.
D’una altra banda, John Hume (líder social-demòcrata) va ser l’artífex del canvi de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin (mai es va castigar l’activitat política ni il·legalitzar-lo per vincles amb l’IRA). En el bàndol unionista, David Trimble (DUP i Premi Nobel de la Pau 1998 al costat de Hume) va jugar el paper necessari per a la pau formal, mentre que el mossèn protestant Ian Paisley del DUP boicotava qualsevol negociació. Paradoxalment, el seu relleu, Peter Robinson, ha acabat encapçalant el govern compartit d’Stormont, al costat del Sinn Féin d’Adams i McGuiness; tots dos, partits minoritaris abans de l’acord de pau. Si fos per electoralisme i curtesa de mires, doncs, els líders més moderats durant l’acord de pau, Hume i Trimble, s’ho haurien pensat dues vegades. Molts dels companys de partit de Paisley, en canvi, lamenten avui el paper obstruccionista que van jugar aleshores i tenen un discurs ben diferent.

Mural a Falls Rd., oest de Belfast
Un camí llarg
Les reflexions d’aquesta entrevista a Jesús Eguiguren, president del PSE, són molt reveladores: “Los socialistas hemos perdido la oportunidad de abanderar la paz”; “Los vascos eligieron al lehendakari Patxi López para hacer la paz”; o “Tampoco entiendo muy bien por qué Otegui está en la cárcel […] Estamos alimentando un mito”.
Mentre la “no condemna de la violència” per part de l’esquerra independentista basca sempre ha sigut una mena de casus belli per a molts partits i mitjans, catalans inclosos que no van rebutjar la Llei de Partits, hi ha actituds sorprenents. Quan aquesta subscriu la declaració de St. Sebastià i demana a ETA que declari la fi definitiva de l’activitat armada, fins i tot sembla que, quan arribi aquest moment, hi ha qui no el celebrarà sinó tot el contrari.
En qualsevol cas, cal esperar la declaració d’ETA i la reacció posterior del govern espanyol, l’actual o el nou sorgit de eleccions espanyoles del 20-N. I també, el resultat d’Amaiur a les urnes. El paper de París, a qui els mediadors també insten a involucrar-se en el procés, resta per veure. Ja sigui final definitiu o abandonament de la violència d’ETA, això va per llarg. Al nord d’Irlanda, el desarmament va ser un dels aspectes més delicats i van caldre 8 anys per tancar-lo. Comptat i debatut, comparat amb ara fa un any (post 7 d’octubre 2010), és evident que han passat moltes coses i s’ha avançat.
+ Documental: “Pluja seca” de Gorka Espiau-TV3, sobre el paper dels mediadors internacionals (veure, TV3 a la carta).
+ John Hume a TV3, 10 anys després de l’acord de pau.