Escòcia, amb mirada catalana

El procés d’Escòcia encara espera desenllaç definitiu, malgrat que el “no” va guanyar el referèndum sobre la independència. L’#indiref del 18 de setembre de 2014 manté la relació entre Edimburg i Londres, però les promeses d’última hora de Cameron i cia. encara no s’han resolt i, per tant, tampoc l’encaix a curt termini de la nació escocesa.

El “yes” va fregar el 45% i no va aconseguir fer realitat l’onada de canvi dels últims dies. La gran campanya de “Yes Scotland” va causar molts nervis finals no només als defensors del “No, thanks” (Better Together), sinó també als de l’stablishment, amb la Unió Europea al capdavant. La Devolution del 1997  va permetre recuperar el govern propi, superar el fracàs del referèndum fallit del ’79, i veure l’emergència de l’SNP, com explicava en aquest post, però el creixement de l’independentisme no ha pogut guanyar a les urnes.

Sí a la devolution, The Herald 12.10.97

Entre les claus, com més edat menys tendència a rebutjar el sí en un país envellit. Els avis van truncar la il·lusió dels néts i els joves, s’ha destacat. I davant les incerteses de qualsevol canvi, el pragmatisme i la prudència es van imposar al cor a l’hora d’escollir opció, malgrat que el cap té raons sòlides per intentar fer camí lliurement. Brussel·les sí, però via Londres encara, tot i l’euroescepticisme de la capital anglesa, amb un possible referèndum sobre la UE a la vista. “Cameron is part of our future if we say no”, com destacava aquest adhesiu.

Amb mirada catalana

La (ciència) política és complicada i la política comparada encara més, tot i que el referèndum d’Escòcia hagi fet emergir analistes de sota les pedres, als quals m’hi sumo amb aquestes línies. Per motius professionals vaig tenir l’honor de poder viure el referèndum, els tres últims dies, a més de poder conversar-ne amb voluntaris del sí, sobretot.

El paper de la campanya “Yes Scotland” ha sigut extraordinari. Una mostra de la força de la societat civil organitzada, que desborda el mapa de partits amb l’SNP al capdavant, per mobilitzar milers de voluntaris -uns 30.000- molt motivats i actius. En diverses ocasions, una organització autònoma i transversal, amb l’objectiu molt clar, que em va recordar les consultes populars catalanes sobre la independència. Res a veure, doncs, amb el tòpic permanent que el procés escocès neix i es manté com a model top-down impulsat per un únic partit, l’SNP de Salmond.

Tot i això, el resultat de les urnes va reflectir finalment un procés jove i incapaç de rebatre davant la majoria d’indecisos les promeses d’última hora de Londres. Una lliçó ben clara de la complexitat del comportament electoral d’un referèndum on, seguint les paraules del professor David McCrone , mai cal menysprear el poder d’un estat. O, en un altra lectura, de com el poder de la por al canvi es pot imposar a la il·lusió d’acabar amb la dependència, per insatisfactòria que sigui.

Alguns enllaços d’interès:

• Albert Olaya – blog Estats
• Per què el no d’Escòcia a la independència no afectarà Catalunya, David Martí a Sentit Crític
• Desmuntant Rajoy – Vilaweb, David Fernández a Vilaweb

El malson de Gaddafi

Fugint de les novetats editorials, recupero una llista de títols pendents. Trio Al país dels homes (Ed. La Magrana, 2007), el debut de Hisham Matar (TW i FB). No decepciona. Mereix fer costat a títols com L’imperi de Kapuscinski. El protagonista és un nen, Suleiman; com al també recomanable El fusell del meu pare de Hiner Saleem. Al país dels homes retrata les nits més fosques de la Líbia de Gaddafi, als anys setanta. Aquest pot ser-ne el resum.

Un nen camí d’una mesquita a Benghazi, el març del 2011 / Suhaib Salem-BRQ

Del sistema repressiu a l’herència religiosa, l’univers personal del protagonista és narrat magistralment, amb totes les misèries, alegries i contradiccions de la infantesa i del conjunt d’aquella societat, com mostra el següent fragment:

«Les paraules de la mare em van deixar tocat; perquè la veritat era que sí que tenia un lleuger setniment de culpa quan estava sol amb Kareem. Tenia raó, una certa tristesa li havia penetrat als ulls el dia que es van endur Ustath Rashid, però no era la tristesa de l’enyorança, era la tristesa de la traïció, la tristesa silenciosa que provoca l’abandonament. O almenys això és el que sembla ara. Kareem es va tornar més callat -sempre estava callat, però no d’aquella manera- i no volia participar en cap dels nostres jocs. En comptes d’això, es repenjava en un cotxe del voltant mentre nosaltres jugàvem a futbol al carrer, mirant-nos d’una manera que em feia sentir molt lluny d’ell. Quan passava allò em venien ganes que tornés el Comitè Revolucionari i aquesta vegada s’endugués el meu pare per tal que fóssim iguals, units de nou per aquell misteriós lligam de sang que, fins aquell dia, havia semblat un avantatge.»

 

 Una aproximació a la dictadura líbia, al passat, que ajuda a entendre el procés de l’anomenada primavera que va enderrocar Gaddafi en aquest país. Segurament la protagonitzen Suleimans que s’han fet grans. El llibre també ajuda a comprendre’n les principals cruïlles o divisions socials i les dificultats per bastir uns nous fonaments.

Segurament, els líbis més vells mai van creure que el curs de la història canviaria tan ràpid dècades després. El següent és un diàleg ben simbòlic:

-No t’amoïnis, Rashid no cantarà.

– No em mamo el dit, jo. Sé de què és capaç aquesta gent.

-He passat per davant de la universitat amb cotxe. Els estudiants s’han apoderat de tot el campus i han penjat cartells a les finestres: No estem en contra de la revolució, estem en contra dels extrems de la revolució. Autonomia per a la unió d’estudiants. Aquests eslògans estan inspirats en els nostre fulletons.

Em vaig imaginar la mare agitant la mà a l’altura de l’orella com acostumava a fer quan no estava d’acord amb alguna cosa que sentia, perquè Moosa va afegir:

-Um Suleiman, no siguis tan cínica. Estem vivint un moment fascinant. Tot pot canviar.

-Núvols -va dir-. Núvols i prou. S’ajunten i després marxen. Què us penseu, que quatre estudiants colonitzant la universitat ensorraran una dictadura militar? Per l’amor de Déu, si fos tan fàcil ho hauria fet jo mateixa. Ja vas veure què va passar fa tres anys quan aquells estudiants van gosar parlar. Els van penjar. I ara estem condemnats a tornar a reviure aquella història una altra vegada. Estúpids somiatruites! I animar-los a fer-ho és estúpid i irresponsable.

– La nostra obliagació és denunciar la injustícia.

+ «Al país dels homes», comentari de Lluís-Anton Baulenas a Público

+ Entrevista a Hisham Matar, World Book Club de la BBC

‘Lluitava amb el somriure’

Perpinyà, 8.11.2008

Diumenge, després de saber una notícia tràgica, em va venir al cap, una vegada més, la mateixa reflexió: Per què els “imprescindibles”, segons Brecht, sempre se’n van més d’hora?  Com ha descrit una amiga, en ‘Cala’ lluitava amb el somriure. Així el recordo i recordaré; per això m’he decidit a homenatjar-lo amb una foto. Com expliquen Hervé Pi, Feliu Ventura o Aleix Renyé, tothom qui el va conèixer està de dol. Molts més dels que volen i diuen. Són els qui treballen incansablement per un país lliure i millor; ni esquarterat ni a qualsevol preu, com ell ens va alliçonar sàviament, tendrament.

* “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons; n’hi ha d’altres que lluiten un any, i són millors; n’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons; però n’hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles” (Bertolt Brecht)

Crisi i periodisme

Diumenge 27 de novembre de 2011. TN migdia de Tv3. Una entrevista imprescindible a Josep Fontana sobre la crisi econòmica i un reportatge (minut 20.40) de context sobre la crisi del periodisme signat per Sílvia Heras, i complementat amb una 1a peça de Carles Costa sobre ètica periodística al Regne Unit. Imprescindible relacionar-les totes dues. “Ho volem ben fet o ho volem ara?”, pregunta Paddy Coulter, qui també explica que un estudi recent de la Universitat de Cardiff conclou que només el 12% de les notícies analitzades eren històries pròpies.

Hores més tard, al vespre, s’emet “El negoci del deute“, un documental de 30 minuts. Això sí, un programa setmanal, un oasi enmig del desert televisiu. I mentrestant, l’autoproclamat govern dels millors i anomenat dels nacionalistes catalans retallant el pressupost d’aquesta TV pública; tisorada gran de servei públic i de tot un símbol de l’era pujolista. “Volem un mirall trencat?” es preguntava Mònica Terribas l’octubre passat.

+ Article: “Política audiovisual i construcció nacional“, Joan M. Tresserras, Ara

20N: cal celebrar res?

Votació en una consulta sobre la independència / 25.4.10

Efecte previsible i càstig brutal del vot econòmic per als hereus de Zapatero: prop de 5 milions de desocupats a l’estat, 4,3 milions de vots perduts. Als Països Catalans, però, també tsunami blau: 36 de 88. Finalment, doncs, unes eleccions espanyoles (resultats) tenyides de blau arreu de l’estat excepte al Principat de Catalunya -també domini dretà, això sí- i al País Basc -amb Amaiur, en canvi, superant la dreta autòctona-. Crits de ‘Viva España’ al carrer Gènova de Madrid i ‘Independència’ a l’Hotel Majestic de Barcelona… i que continuï l’espectacle!

A casa nostra, hi ha qui interpreta cofoi una mena de resistir és vèncer: que malgrat la majoria absoluta de Rajoy al Congrés, el mapa no és uniforme. Sens dubte, no diré que una menció d’aquesta diferència al NYTimes no és simbòlica. En el cas de CiU, és clar, l’alegria és doble perquè es defineix com a victòria històrica el ‘sorpasso’ fet al PSC-PSOE i el trencament del tradicional vot dual (bé, llàstima, de la província de Barcelona). Rubalcaba perd… i Chacón ja ho veurem si precisament no n’acaba traient profit. Ara, per algú del PSC amb perspectiva centrada a Catalunya, pinten bastos.

L’alegria moderada d’ERC-Rcat és precisament per això, perquè aturada l’hemorràgia d’un cicle electoral nefast ara és possible una mica d’optimisme. Encara que els agafi a peu canviat en un moment històric que està capitalitzant CiU, la seva esperança és créixer, com ha fet ICV-EUiA. Alegria justificada és la de Compromís al País Valencià, que tindrà veu i més presència mediàtica (d’entrada més d’11 segons en el pròxim debat electoral); tristesa en la coalició PSM-IV-EXM-EQUO per cap diputat, malgrat superar el 7% de vot a les Illes. Cal afegir res de la sucursal gestionada per Sánchez Camacho? ‘Todo por la patria… i por Rajoy’, així que el rànquing català és una anècdota i a esperar premis en forma de nomenaments i càrrecs a la seu central. Com farà Rita Barberà, tot i perdre uns 20.000 vots a la ciutat de València.

Portes enfora

Els populars catalans segur que també jugaran un paper clau en el nus del capítol del pacte fiscal. La traducció política de l’alegria de Duran, Mas i cia. al balcó del Majestic per guanyar a Catalunya i fer ‘el triplet’ és qüestionable. El contrast amb el poder gairebé absolut (prèvia aprovació del duet Merkozy i cia.) del seu interlocutor per rebaixar les demandes catalanes és obvi. I la necessitat política de Rajoy per satisfer-les secundària.

Així, els resultats avalen CiU però ja veurem com gestiona les expectatives creades perquè la seva força actual se li pot acabar girant en contra. Sempre, és clar, que parlem de més ambició nacional i complir promeses electorals. Per tant, també de què faran els altres. Per exemple, el nou PSC per venir i la nova ERC, que voldrà fer un revival de la millor època de Carod i posicionar-se com l’antídot contra una nova versió de l’absolutisme de Madrid. De fet, allò important és vendre el producte i la qualitat sempre és relativa al que pugui oferir la competència.

Així, doncs, què tenim? Penso que tenim un país de votants que al Principat confien més en vaques sagrades com Duran i Lleida mentre que al País Valencià i a les Illes, no gosen sortir del bipartidisme PPSOE malgrat el que ha plogut (per frustració, corrupció i incompetència, per exemple). I penso que tenim, sobretot, un país de gent que vota amb la pinça al nas o no vota: creixement de l’abstenció (el 36,5%sumada amb vots blancs i nuls) i la desconfiança arreu, per les poques esperances de canvi a curt termini i la dependència dels anomenats mercats, que són els qui tallen el bacallà i demà obriran sumaris informatius. En resum, tenim un model de doble dependència (de Madrid i dels guies econòmics de Brussel·les). Un país que retallarà més i que, per exemple, és previst que pugui eixugar ben poc l’espoli fiscal.

El mal menor? Les impostures no són eternes i hi haurà moviment. La frase “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un d’esquerres” la majoria de catalans no la tenim interioritzada i ens movem per flamarades i gestos reactius ‘contra la dreta espanyola’. Rajoy potser fa el mateix que el seu predecessor però diria que hi haurà qui despertarà una mica de l’oasi autonòmic català, també portes endins.

+ Molt recomanable una vegada més seguir el recompte i les valoracions via Twitter: #20N, #eleccions20N… Això sí, sense seguir la munió de militants, simpatitzants o professionals a sou que es dediquen a fer propaganda (informar?) pel boc gros i sense pausa (per xafardejar-los de tant en tant, res com crear una llista fora del ‘timeline’). No només els polítics ‘piulen’ cada 4 anys.

+ Enllaços ‘especials 20N’: Ara, 324.cat, Nació Digital, Vilaweb, El Temps, El Punt-Avui 

+ Article ‘Amunt, que fa pujada‘, de Marta Rojals a Vilaweb

El #20N a Igualada i l’Anoia

Sobre els resultats electorals a Igualada (oficials i Twitter #20NIgd) i l’Anoia (veure taula anoiadiari), en resum, una tendència molt similar a la del Principat. En concret, a Igualada, continuïtat amb les eleccions prèvies -municipals i autonòmiques-: CiU (+12,5% vs. 2008) fent el ‘sorpasso’ al PSC (-18,5), PP +2,5, ERC -1 i ICV +1. A l’Anoia, destacar feus socialistes inexpugnables com Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Cabrera d’Anoia; el descens de la PxC d’Anglada en una comarca amb molt atur; o rècord electoral del PP (millorant l’any 2000), de CiU (millorant el 1993) i d’ICV-EUiA (superant els 3.000 vots).

+ Resultat general Igualada; Resultats per meses electorals

País i model

Alegria al PP català. 7.6.2009

‘Ara ve un nou cicle electoral i els catalans són l’esperança del Partit Popular per guanyar les eleccions generals a Espanya’. 7 de juny de 2009. Alícia Sánchez Camacho, joiosa, proclama que el Tripartit català s’esgota i, en canvi, el PP comença la seva cursa triomfant per recuperar el poder a Madrid, l’objectiu de la sucursal de Barcelona. Ho fa després de conèixer els resultats d’unes eleccions al Parlament Europeu i envoltada de cava, però el seu vaticini va camí de fer-se realitat el proper 20 de novembre (Twitter).

La premsa catalana ens explica que molt a prop de CiU, que podria superar els 10 actuals, i cada vegada més d’un PSC en caiguda lliure, que perdria al voltant de 10 de les 25 cadires actuals. ERC podria mantenir els 3 diputats i ICV créixer, mentre que una sorpresa important pot ser l’entrada de la coalició valenciana Compromís amb un diputat i, d’altra banda, la campanada d’Amaiur.

Afectarà decisivament el nostre benestar el resultat final d’aquesta mena de rànquing de diputats catalans a Madrid? Tenir-hi veu i presència mediàtica pot ser positiu per a un partit, d’acord. I per als ciutadans que representa és realment així? Si la resposta és no, tan estrany és que creixi l’abstenció, fins i tot entre independentistes que ja no veuen cap motiu per anar a les urnes diumenge vinent? Llegiu ‘No els penso votar‘, de Jaume Claramunt.

Retorn al passat?

Cartell de CiU de 1982. Extret del diari Ara

Som davant d’un retorn electoral a l’any 2000, i Artur Mas i companyia han rebatejat el cove com a ‘pacte fiscal’. Aquesta és la seva estratègia. Avui, però, el directori europeu Merkel-Sarkozy gestiona amb mà de ferro la crisi econòmica, una excusa perfecta per fer realitat el consens de PP-PSOE per recentralitzar l’estat i reduir el pastís autonòmic. Per tant, podem esperar alguna millora estructural en aquest escenari? La distribució dels 47 escons de Catalunya (el 13,4%) al Congrés pot alterar si allà hi manaran uns o altres, difícilment com ho faran sobre nosaltres, hi hagi ministres catalans o no. El cost polític de la dependència espanyola en temps de crisi és doble. Hi ha qui celebra el corredor mediterrani com si no fos a les mans de Madrid dur-lo a terme.

Vaig néixer el 1982, l’any del Naranjito, aquella taronja que va fer de mascota al Mundial de futbol. Resulta que aquell any Duran i Lleida ja feia campanya al costat de Miquel Roca, un dels anomenats ‘pares de la Transició’ (acompanyat de Peces-Barba, Manuel Fraga…) Deu anys més tard, durant els Jocs Olímpics del 92 que també van jugar a vulnerar drets humans fonamentals, encara era massa jove per adonar-me d’aquest fals conte de la democràcia espanyola. Avui, malgrat els fracassos polítics de capítols com l’Estatut o un espoli fiscal que continua, sembla que res es mogui a nivell institucional. Això sí, ningú pot qüestionar la necessitat de la renovació política ni el creixement de l’independentisme.

Un país i un model

La previsible continuïtat del cost social de la dependència és desesperant. Fer bandera de defensar els interessos dels catalans al mateix temps que aquests pateixen com mai i no s’actua decididament és una contradicció.

Com es pot ser tan obedient per aplicar les retallades imposades per Madrid i Brussel·les i tan poruc per no plantar-se i exigir la fi immediata d’un l’espoli fiscal excepcional a Europa? Com pot fer-se càlcul polític d’una situació que ara mateix genera més de mig milió de desocupats al Principat, l’emigració obligada del jovent més ben preparat, l’augment de la pobresa a nivells molt preocupants…? No parlo d’un partit concret ni de demagògia electoralista i barata a cop de vídeo made in spin doctor. Em pregunto, si no és en aquesta situació, què ha de passar perquè un parlament es planti democràticament? Com pot ser que la nostra classe política faci com qui dia passa any empeny mentre la resta sovint no troba ni motius per somriure?

Sense autocentrament ni valentia per una renovació interna important, com pot la classe política catalana generar confiança? Comptat i debatut, el vot dual és un comportament ben normal; fins i tot els mateixos líders polítics catalans semblen sentir-se còmodes formant part d’un subsistema de partits dependent de l’espanyol. Tornant a Duran, de fet ell sembla sentir-se cofoi fent d’actor secundari de la política espanyola. Potser ell i bona part del seu gremi se senten satisfets amb el model neoliberal o neoconservador que Zapatero i Rajoy accepten i la resta és secundari, són danys col·laterals i la crisi ja s’acabarà un dia o altre. I sobre la corrupció, la partitocràcia i altres foteses, doncs: ‘Què vol que li digui? Ja se sap que a tot arreu…’.

A Islàndia van poder canviar el govern i el rumb, apostant per un model diferent al que els havia portat a la fallida (documental). Els catalans i les catalanes ara per ara no podem fer ni una cosa ni l’altra. Mentre no tinguem les claus de casa, la resta és xerrameca. I el nostre drama és que semblem entretinguts i obstinats a decidir mantenint el dret a decidir dels altres sobre nosaltres. Ni a decidir país, ni a decidir model ni a decidir quines interdependències internacionals.

De Belfast a Sant Sebastià

Mural al Bogside, Derry. 'Peace without freedom is not peace at all'.

El congrés internacional de pau celebrat el passat dilluns 16 d’octubre al palau d’Aiete de Sant Sebastià ha aixecat tot tipus de reaccions. Com en qualsevol conflicte polític això és ben normal, tot i que certes declaracions del PP espanyol o certes interpretacions de la premsa de Madrid hagin fet un ridícul d’abast mundial. De fet, allò important no són les reaccions ni el rebombori de fons, sinó si el procés de pau realment avança i es deixen enrere les causes que han alimentat durant anys la confrontació armada, per donar pas a una nova etapa basada en el diàleg. És a dir, allò que destaquen experts com Antoni Batista (Ara) o les cròniques de Dani Gómez i Martxelo Otamendi (Cat. Ràdio).

És evident, com diu el tòpic, que no hi ha dos processos de pau iguals, perquè no tenen lloc en societats ni en moments històrics idèntics. Ara, també és evident, com s’ha escrit aquests dies, que hi ha similituds notables entre el cas d’Irlanda del Nord o Sud-àfrica hi el del País Basc (Ara). No cal fer massa cas als qui neguen del tot qualsevol comparació, perquè són els mateixos que neguen un conflicte polític i, per tant, que calgui canviar res de l’escenari actual. Per exemple, treure de la presó Arnaldo Otegui, artífex del canvi de rumb de l’esquerra abertzale. Durant uns mesos he pogut viure de ben a prop el cas del nord d’Irlanda, des de Belfast, i conèixer una mica més tota la seva complexitat. No en sóc cap expert, tot i que en aquest vídeo repasso l’evolució des de 1998 a títol introductori.

Per això, si comparem 4 dels 5 punts que centren el contingut de l’acord de Sant Sebastià (comunicat a Vilaweb), 13 anys després crec que els avenços a Irlanda del Nord són notables: l’activitat armada no s’ha acabat però ara és de baixa intensitat, és una pau relativa molt allunyada del grau de violència política dels anomenats Troubles; el diàleg s’ha imposat a nivell institucional i entre la majoria de comunitats com a via per gestionar els problemes i els recursos; és evident que es manté una societat polaritzada culturalment i política, amb una dinàmica de ‘nosaltres’ i ‘ells’, i que la reconciliació és un camí de llarg recorregut, però els exemples de progrés són moltíssims en aquest sentit. Com el treball de ‘peacemakers’ menys mediàtics com Padraig O’Malley i líders comunitaris que treballen per consolidar la pau a la regió, o bé compartir l’experiència del nord d’Irlanda per altres situacions de conflictes polítics (post Fórum de les Ciutats en Transició).

Consentiment democràtic i voluntat política

En quart lloc i finalment, el consentiment democràtic com a única via per decidir el futur de la regió continua sent acceptat per totes les parts. La negociació multipartida va concloure en l’acord de Divendres Sant que només els ciutadans del Nord d’Irlanda poden decidir a les urnes l’estatus polític; si continuar dins el Regne Unit o bé reunificar-se de nou amb el sud d’Irlanda. La sobirania política és precisament la clau de volta del procés de pau d’Euskadi. La negociació d’Irlanda del Nord no va ser entre una nació dividida en dos estats diferents (França i Espanya) sinó entre una regió que pertany íntegrament a un estat (el Regne Unit), la meitat de ciutadans de la qual volen reintegrar-se en un altre estat, la República d’Irlanda o sud d’Irlanda. Ja ho hem dit, sempre hi ha diferències i aquesta n’és una d’important.

Mural al Bogside, Derry. John Hume, M. Luther King, Mare M. Teresa de Calcuta i Nelson Mandela.

No obstant, el que destacaria és la cultura democràtica i la voluntat de canvi. D’una banda, tan els governs de torn de Londres (Tony Blair i Mo Mowlam, secretària d’Irlanda del Nord) com el de Dublín (Bertie Ahern, present a St. Sebastià) van activar tota la maquinària diplomàtica, van acceptar i impulsar la mediació d’actors clau com el senador nord-americà George J. Mitchell (Principis Mitchell).

O bé, van consensuar que no s’oposarien a la decisió de les urnes dels sis comtats del nord d’Irlanda; a una consulta ciutadana, doncs, capaç de canviar l’estatuts polític de la regió. Des d’aleshores, la proporció entre unionistes i republicans es manté al voltant del 60% i 40% respectivament i el canvi és difícil a curt termini. Són unes xifres contràries a les de la comunitat autònoma del País Basc, en relació a la proporció d’unionistes i independentistes. Per això, potser el que fa més por a Madrid i explica moltes actituds és precisament el resultat de les urnes, com diu Batista a Vilaweb que podria passar.

D’una altra banda, John Hume (líder social-demòcrata) va ser l’artífex del canvi de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin (mai es va castigar l’activitat política ni il·legalitzar-lo per vincles amb l’IRA). En el bàndol unionista, David Trimble (DUP i Premi Nobel de la Pau 1998 al costat de Hume) va jugar el paper necessari per a la pau formal, mentre que el mossèn protestant Ian Paisley del DUP boicotava qualsevol negociació. Paradoxalment, el seu relleu, Peter Robinson, ha acabat encapçalant el govern compartit d’Stormont, al costat del Sinn Féin d’Adams i McGuiness; tots dos, partits minoritaris abans de l’acord de pau. Si fos per electoralisme i curtesa de mires, doncs, els líders més moderats durant l’acord de pau, Hume i Trimble, s’ho haurien pensat dues vegades. Molts dels companys de partit de Paisley, en canvi, lamenten avui el paper obstruccionista que van jugar aleshores i tenen un discurs ben diferent.

Mural a Falls Rd., oest de Belfast

Un camí llarg

Les reflexions d’aquesta entrevista a Jesús Eguiguren, president del PSE, són molt reveladores: “Los socialistas hemos perdido la oportunidad de abanderar la paz”; “Los vascos eligieron al lehendakari Patxi López para hacer la paz”; o “Tampoco entiendo muy bien por qué Otegui está en la cárcel […] Estamos alimentando un mito”.

Mentre la “no condemna de la violència” per part de l’esquerra independentista basca sempre ha sigut una mena de casus belli per a molts partits i mitjans, catalans inclosos que no van rebutjar la Llei de Partits, hi ha actituds sorprenents. Quan aquesta subscriu la declaració de St. Sebastià i demana a ETA que  declari la fi definitiva de l’activitat armada, fins i tot sembla que, quan arribi aquest moment, hi ha qui no el celebrarà sinó tot el contrari.

En qualsevol cas, cal esperar la declaració d’ETA i la reacció posterior del govern espanyol, l’actual o el nou sorgit de eleccions espanyoles del 20-N. I també, el resultat d’Amaiur a les urnes. El paper de París, a qui els mediadors també insten a involucrar-se en el procés, resta per veure. Ja sigui final definitiu o abandonament de la violència d’ETA, això va per llarg. Al nord d’Irlanda, el desarmament va ser un dels aspectes més delicats i van caldre 8 anys per tancar-lo. Comptat i debatut, comparat amb ara fa un any (post 7 d’octubre 2010), és evident que han passat moltes coses i s’ha avançat.

+ Documental: “Pluja seca” de Gorka Espiau-TV3, sobre el paper dels mediadors internacionals (veure, TV3 a la carta).

+ John Hume a TV3, 10 anys després de l’acord de pau.

Irlanda del Nord. Una societat en transició.

Documental ‘casolà’ que repassa la realitat política i social del nord d’Irlanda, tretze anys després de l’acord de pau. Fet l’estiu de 2011 a Belfast, aprofitant una estada laboral.

Amateur documentary in Catalan about the current social and political reality of Northern Ireland, thirteen years after the Good Friday Agreement. Edited the summer of 2011 in Belfast, during a working scholarship.

Un nou 12-J a Irlanda del Nord

Marxa orangista a Donaghadee

Coincidint amb l’arribada de la calor, ja fa dies que ha començat la temporada de marxes orangistes a Irlanda del Nord. La tensió creix perquè aquestes desfilades continuen sent una font de disputa molt gran (ampliar). Cada 12 de juliol els protestants commemoren la victòria del rei Guillem d’Orange sobre Jaume II (batalla de Boyne, 1690), amb centenars de marxes simultànies arreu dels sis comtats irlandesos sota sobirania britànica. Amb simbologia militar i clima triomfalista, celebren una victòria històrica que, malgrat el canvi de context, va definir un estatuts polític que es manté.

Enguany, dues nits consecutives d’enfrontaments entre lleialistes i republicans a l’est de Belfast no han estat fins ara els únics incidents, tot i que sí els més greus. Aquests no van ser a causa del pas d’una marxa orangista, però els paramilitars unionistes de l’UVF van tenir molt clar el context a l’hora de provocar un esclat de violència contra l’enclavament catòlic de Short Strand. Divendres passat, 6 policies van ser ferits en nous enfrontaments al mateix escenari, una de les zones limítrofs de Belfast entre catòlics i protestants.

Segons alguns mitjans, l’objectiu indirecte d’aquesta facció de l’UVF seria precisament desestabilitzar la Comissió de Marxes, la institució encarregada de permetre aquestes desfilades així com definir-ne el recorregut i condicions. El seu repte és conciliar dos drets recollits per la Carta de Drets Humans de 1998 britànica que no són absoluts i són incompatibles entre ells. D’una banda, en paraules pròpies d’una resolució, ‘permetre la legítima expressió cultural dels organitzadors de les marxes’; de l’altra, ‘corregir els aspectes que puguin ofendre greuement la comunitat nacionalista’. Finalment, reduir en la mesura del possible la tensió i l’enfrontament violent durant la marxa.

L’exemple d’Springfield Road

Membres de la marxa orangista entrant Springfield...

El passat 25 de juny un miler d’orangistes van desfilar per l’avinguda de Shankill, a l’oest de Belfast, en l’anomenada marxa de Whiterock. Una vegada més, però, no van poder fer el recorregut desitjat sinó l’establert per la la Comissió de Marxes. El Grup d’Acció de Residents d’Springfield -que agrupa veïns de l’altre costat de la línia de pau que els separa dels unionistes- va emetre una protesta formal parcialment acceptada. Al nord del feu republicà de Falls, aquestes marxes no hi són benvingudes.

... pas de vianants a l'altre costat, Springfield Rd

L’intent de mediació i diàleg entre les dues parts en conflicte continua sense un acord final, així que la Comissió va decidir de nou una mesura intermitja: només tres bandes que no van poder superar els 50 membres i sota les mateixes condicions establertes des de 2006 van poder desfilar per una part de la carretera d’Springfield (des de la Worman Av. fins a W. Circular Rd. segons aquest mapa), sense poder exhibir cap símbol vinculat a una organització paramilitar.  La resta dels orangistes van haver de fer un recorregut diferent, sense creuar el pas de vianants de la línia de pau (retrobant-se finalment a Woodvale Pk). Enmig d’un fort desplegament policial, finalment  no hi va haver incidents greus.

A les portes d’un nou 12-J

Les marxes orangistes simbolitzen un passat que no ha canviat massa. La jeràrquica Ordre d’Orange no admet catòlics entre els seus membres i és el gran exponent d’un unionisme protestant aferrat a la tradició sectària i excloent del passat. Hi ha espais de diàleg entre organitzacions de totes dues comunitats, però és impossible posar-se d’acord en la ruta definitiva d’aquest tipus de marxes. Això no ha canviat gens des de l’acord de pau de 1998. El reclam orangista de desfilar lliurement per on es vulgui topa amb la identitat i memòria dels veïns catòlics. El Servei de Policia d’Irlanda del Nord ha de garantir el recorregut i mandat establert per la Comissió.

La segregació per barris o pobles sencers entre totes dues comunitats gairebé s’ha mantingut inalterable amb el pas dels anys. Les topades violentes no són doncs arreu, sinó que acostumen a limitar-se a determinades zones limítrofs. A Belfast, (mapa) més enllà de la citada carretera d’Springfield (Clonard) a l’oest o Short Strand a l’est (Ballymacarrett), a la carretera d’Ormeau al sud (Botanic) o bé a la de Crumlin, al nord, per accedir a Ardoyne. Precisament a les portes d’aquest barri hi va haver els incidents més greus del 12-J de l’any passat, amb desenes de detinguts i policies ferits (vídeo dels incidents).

Les 'línies de pau' separen comunitats segregades

A la resta de la regió, són ben conegudes les disputes a Drumcree (Portadown) o al feu republicà del Bogside de Derry (mapa distribució de la població catòlica a Irlanda del Nord).  Enmig del clima festiu dels unionistes i la protesta dels republicans per acabar d’una vegada amb el pas d’aquestes marxes per dins o al costat dels barris on resideixen, altres veïns aprofiten per escapar-se a llocs més ‘tranquils’ o fins i tot fora d’Irlanda del Nord el 12-J.

+ El norte de Irlanda, bloc molt actualitzat en espanyol.

+ Documental ‘Dos camins cap a la pau‘ (30 Minuts, 17/05/1998), per veure l’exemple de Portadown