El procés d’Escòcia encara espera desenllaç definitiu, malgrat que el “no” va guanyar el referèndum sobre la independència. L’#indiref del 18 de setembre de 2014 manté la relació entre Edimburg i Londres, però les promeses d’última hora de Cameron i cia. encara no s’han resolt i, per tant, tampoc l’encaix a curt termini de la nació escocesa.
El “yes” va fregar el 45% i no va aconseguir fer realitat l’onada de canvi dels últims dies. La gran campanya de “Yes Scotland” va causar molts nervis finals no només als defensors del “No, thanks” (Better Together), sinó també als de l’stablishment, amb la Unió Europea al capdavant. La Devolution del 1997 va permetre recuperar el govern propi, superar el fracàs del referèndum fallit del ’79, i veure l’emergència de l’SNP, com explicava en aquest post, però el creixement de l’independentisme no ha pogut guanyar a les urnes.
Sí a la devolution, The Herald 12.10.97
Entre les claus, com més edat menys tendència a rebutjar el sí en un país envellit. Els avis van truncar la il·lusió dels néts i els joves, s’ha destacat. I davant les incerteses de qualsevol canvi, el pragmatisme i la prudència es van imposar al cor a l’hora d’escollir opció, malgrat que el cap té raons sòlides per intentar fer camí lliurement. Brussel·les sí, però via Londres encara, tot i l’euroescepticisme de la capital anglesa, amb un possible referèndum sobre la UE a la vista. “Cameron is part of our future if we say no”, com destacava aquest adhesiu.
Amb mirada catalana
La (ciència) política és complicada i la política comparada encara més, tot i que el referèndum d’Escòcia hagi fet emergir analistes de sota les pedres, als quals m’hi sumo amb aquestes línies. Per motius professionals vaig tenir l’honor de poder viure el referèndum, els tres últims dies, a més de poder conversar-ne amb voluntaris del sí, sobretot.
El paper de la campanya “Yes Scotland” ha sigut extraordinari. Una mostra de la força de la societat civil organitzada, que desborda el mapa de partits amb l’SNP al capdavant, per mobilitzar milers de voluntaris -uns 30.000- molt motivats i actius. En diverses ocasions, una organització autònoma i transversal, amb l’objectiu molt clar, que em va recordar les consultes populars catalanes sobre la independència. Res a veure, doncs, amb el tòpic permanent que el procés escocès neix i es manté com a model top-down impulsat per un únic partit, l’SNP de Salmond.
Tot i això, el resultat de les urnes va reflectir finalment un procés jove i incapaç de rebatre davant la majoria d’indecisos les promeses d’última hora de Londres. Una lliçó ben clara de la complexitat del comportament electoral d’un referèndum on, seguint les paraules del professor David McCrone , mai cal menysprear el poder d’un estat. O, en un altra lectura, de com el poder de la por al canvi es pot imposar a la il·lusió d’acabar amb la dependència, per insatisfactòria que sigui.
Alguns enllaços d’interès:
- Albert Olaya – blog Estats
- Per què el no d’Escòcia a la independència no afectarà Catalunya, David Martí a Sentit Crític
- Desmuntant Rajoy – Vilaweb, David Fernández a Vilaweb
Clau de volta 
0 Respostes to “Escòcia, amb mirada catalana”